8.3.15

FREDOR SUECA I FAMÍLIES TÒPIQUES


Vaig anar a veure Fuerza Mayor per curiositat i a causa de molts crítiques positives que vaig poder llegir aquí i allà. També en vaig llegir i escoltar en sentit contrari tot i que moltes menys, algunes fins i tot humorístiques com ara que una història familiar espanyola o italiana d'aquest tipus s'acabaria aviat, amb una bronca i una separació definitiva. O no, però ben segur que tot seria d'una altra manera. Hi ha qui fins i tot l'ha titllat de psicologisme barat. I alguna cosa hi ha d'això.
L'anècdota inicial és ben coneguda, una família benestant, típica i tòpica, passa uns dies a la neu, als Alps francesos.   Davant d'una allau de neu el pare guilla espantat mentre la mare intenta protegir les criatures. El pare no vol  reconèixer el que ha passat i la relació es complica. El tema és interessant perquè tots i totes potser hem decebut en algun moment les persones que estimem amb actuacions instintives que no volem acabar d'acceptar, és clar que en contextos menys dramàtics, en general i per sort.
Ahir, en sortir del Mélies, escoltava els comentaris de la gent i tothom semblava decebut i avorrit. Un altre tema és el que es digui més endavant de cara al públic, ja que m'he adonat que moltes vegades, en el camp del cinema, l'art pictòric i el teatre, de vegades es diu el que toca i no ben bé el que es  pensa. Les dues hores i escaig de cinema es fan llarguíssimes, tot és fred, inhòspit. Els paisatges són boirosos, gairebé no veus el sol, l'hotel de luxe semblen els pavellons de la Model refets per als turistes però tot i amb això he d'admetre que els personatges són ben humans i fins i tot ben comprensibles per a una meridional com jo. Hi ha una utilització interessant però una mica abusiva d'imatges fixes.

O sigui, que potser em va fer menys el pes l'embolcall que no pas la història car fins i tot per aquí de vegades callem moltes coses per tal de no destorbar la convivència o no volem admetre les evidències de les nostres covardies. I també els nostres infants s'aïllen en els seus profunds temors sense poder-los expressar. El final sembla que ha agradat als experts però a mi em va semblar raret, per la ràdio una noia, en un programa de cinema, explicava que s'havia trobat a les Canàries en una situació semblant. 
S'ha comparat el director, Ruben Östlund,  amb  Bergman i Haneke, crec que són ganes de comparar. En tot cas la seva trajectòria encara és breu i aquí  només, fins ara, hem pogut veure aquesta pel·lícula seva. De fet va començar rodant documentals relacionats amb el món de l'esquí, precisament. Una pel·lícula anterior seva que ha estat polèmica per molts motius, alguns dels quals lligats a la correcció política, Play, de 2011, encara no ha arribat a casa nostra. Si ens deixen, el seguirem.

El món familiar és una mina. No hi ha famílies felices i desgraciades, per molt que es citi Tolstoi. O potser n'hi ha, però són minoria. Les famílies passen per moments de tots colors i els optimistes fins i tot volem creure que la de la pel·lícula podria refer la convivència amb el pas del temps, tot i que potser en una altra ocasió s'estimin més anar de vacances a la Costa Brava o a Sevilla. Al capdavall adonar-te que el teu pare o la teva mare són persones com les altres, amb pors i defectes, és un pas important en la maduració irreversible que el pas del temps comporta.