16.3.15

HEREVES TRISTES I APROFITATS DE BON VEURE


Ahir BTV, que pel meu gust és el canal on hores d'ara pots veure cinema interessant, sense interrupcions ni constants repeticions, va recuperar La heredera, un clàssic, amb uns grans actors dels quals sobreviu, encara, incombustible, Olivia de Havilland, a punt de fer cent anys. 

Jo era petita quan vaig veure per primera vegada aquesta pel·lícula, al cinema del barri. Em va inquietar i desagradar, aleshores. En aquella època m'agradaven les pelis en colors i amb final feliç i no vaig acabar d'entendre la venjança final de la dama, gairebé em va fer por aquell desenllaç amb el noi picant desesperat a la porta de la mansió de la xicota. 

Montgomery Clift, tot i que sigui avui un actor de culte, no m'ha acabat de fer mai el pes, sempre em sembla una mica encantant i fent ulls de  mussol. Com és sabut la seva vida va ser breu i complicada, amb una tràgica i prematura mort que ha contribuït a la seva mitificació.  Olivia de Havilland, la seva longevitat i la seva relació, més aviat no-relació, amb la germana, Joan Fontaine, han fet vessar molta tinta i crec que algun dia seran objecte de biòpics diversos i poc acurats.

La heredera va tenir èxit i bones crítiques en el seu temps però no a tothom li va agradar, hi va haver crítics de cinema que  la van trobar freda i ensopida. A nivell personal m'inquieten els personatges que s'esforcen em amargar-se la vida quan en podrien gaudir a fons. De la novel·la breu d'Henry James en la qual es va inspirar la pel·lícula poca cosa en va deixar aquella versió de 1949. L'any 1997 es va fer una altra versió en cinema molt més fidel, tot i que no pas del tot, amb el text original. Va comptar amb grans actors i és una molt bona pel·lícula. Abans de la de 1949 ja s'havia portat la novel·la al teatre i a mitjans dels setanta fins i tot va conèixer una versió operística.

Un dels grans de la pel·lícula és l'anglès Ralph Richardson, qui ja havia fet el paper del desagradable pare de la protagonista en el teatre. Richardson va ser un personatge immens, un actoràs excèntric i misteriós. El pare de l'hereva en la versió en cinema de 1997, el també extraordinari Albert Finney, va dir d'ell que més que un actor Richardson era un mag. Amb Laurence Olivier i John Gielgud van conformar la triada capitolina de l'escena britànica del seu temps.
El final original és més realista però malgrat tot tampoc no s'entén que l'hereva, mig desheretada en l'original, no refaci la seva vida amb algun dels pretendents interessants que de forma sincera se li presenten, la veritat. O al menys jo no ho entenc si no fos que l'art d'amargar-nos la vida, contra el qual lluiten els populars llibres del psicòleg Santandreu, és un art força popular i habitual en el món de les relacions humanes. De fet tampoc no es pot dir que en l'original se l'amargui tant, ja que sublima les seves mancances amb una certa activitat social amb les criatures petites.

Al capdavall les hereves amb possibles han estat molt buscades sempre i fins i tot han assumit amb satisfacció la seva relativa i atzarosa llibertat per poder triar. Sagarra, a les seves magnífiques memòries, ironitza sobre l'habilitat dels seus avantpassats per trobar hereves de casa bona amb calerons, quan anaven mal dades. Crec que en el món real han estat molt més freqüents els xicots amb grapa en trobar una noia amb patrimoni que no pas les noies que han reeixit a l'estil de la Ventafocs, la veritat. 

Aquest patrimoni no tan sols és monetari, també comporta influències professionals, seguretat i coses per l'estil. En el món humil dels barris populars es donaven igualment aquests braguetassos i Benet i Jornet en recull un a Una vella, coneguda olor, tot i que després es devia penedir de la injustícia feta amb la protagonista i la va reivindicar en algunes continuacions teatrals de la història original.

I en el món rural, encara més. El meu pare admetia que al seu poble els cabalers i fills sense heretatge anaven de bòlit cercant una noia que tingués una mica niu i no tan sols el dret d'en Comelles, dret que s'especifica fent un rodolí groller, pit i mamelles. O sigui, que per damunt del físic, ja que aquí el tema espiritual i les bondats interiors queden fora de joc, hi havia l'interès pràctic i por romàntic, però efectiu. I ser una pubilla de categoria ha estat per a moltes de nosaltres, en d'altres temps menys feministes, un somni impossible i una fantasia recurrent.

Una hereva de vida complexa i desgraciada va ser la filla d'Onassis. Precisament ahir feia anys de la mort de l'armador, un personatge tèrbol que va omplir les revistes del cor durant la meva infantesa i joventut, l'home més ric del seu temps segons explicaven. L'hereva actual, la néta d'Onassis, ha estat molt més discreta en general que els seus avantpassats recents, tot i que també s'ha continuat sucant pa en les tragèdies familiars, i avui les primeres pàgines de les revistes i programes sobre tafaneries i fortunes tenen d'altres protagonistes. Les històries de ricatxos desgraciats tenen sempre èxit entre el públic popular i també contes com aquell de l'home feliç que no tenia camisa tot i que l'evidència demostri que a tot arreu hi ha de tot i que sempre val més plorar en l'abundància, com la Soraya cantada per Guillermina Motta, que no pas fent el sopar o netejant escales, la veritat.


6 comentaris:

Anònim ha dit...

MOLT BON COMENTARI

Miquel ha dit...

Per què Tots els canals repeteixen tantes pel·lícules, moltes de les quals, a mes, són francament infumables? Quin respecte als televidents és aquesta reiteració? Ara, el que trobo més condemnable és que titulin l'espai "La gran película" o coses semblants. Sisplau!
M'enstic mirant "El truhán y si presa" a BTV

Júlia ha dit...

Gràcies, Anònim

Júlia ha dit...

Miquel, és evident que volen que acabem per pagar per veure o que fem el pirata sense manies.

Olga Xirinacs ha dit...

Em porten revistes per retallar i fer les meves postals. En l'última he vist a quatre pàgines l'hereva Tatiana Santo Domingo, que es retrata amb set o vuit "ricas herederas", totes vestidetes de blanc amb corones de flors. Tenen cotxassos a la seva disposició, mansions, luxe... Totes elles són amigues, faltaria més. I les que hi deu haver i no sabem. Això sí, ara són en color. Quina bona vida, collons.

Júlia ha dit...

El món està molt mal repartit, Olga, he, he.