30.3.15

UN PASSEIG PER LA NATIONAL GALLERY I LES SEVES INTIMITATS, SENSE HAVER D'AGAFAR L'AVIÓ



Durant unes potser excessives tres hores es pot fer aquests dies en alguna sala de cinema un passeig cinèfil per la National Gallery, en un recorregut que ens mostra les interioritats i la complexitat actual en gestionar aquests espais tan visitats i que han esdevingut un producte més d'això que en diuen consum cultural. El director, Frederick Wiseman, és un documentalista i director teatral de molt prestigi del qual fins ara, a casa nostra, n'hem pogut veure poca cosa. 
El documental planteja interrogants diversos sobre el tema de l'art, la seva promoció i el seu consum actual, massificat com tantes altres coses. Fa poc, en un debat televisiu, un periodista ironitzava sobre l'interès del públic per contemplar en directe i de forma generalment poc íntima unes obres d'art que es poden veure millor a casa, en silenci i sense problemes. És que potser creuen que una part de l'esperit de l'artista se'ls encomanarà? comentava aquesta persona. Ahir mateix em vaig ensopegar a BTV amb un documental sobre la Sagrada Família i Gaudí que d'alguna manera també incidia en la temàtica que aquesta pel·lícula singular planteja.

De fet ja el mateix concepte d'art, com el de cultura, àdhuc el de llenguatge, són avui controvertits i les definicions se'ns escapen com aigua en un cistell. Els museus, igual que les  biblioteques, han perdut el silenci d'altres temps en els quals eren veritables experiències individuals i intimistes. Les reproduccions de quadres i obres d'art ens arribaven poc i malament, en fotografies dolentes incloses als llibres de text. Encara puc evocar amb una certa emoció les sensacions que em va produir la primera visita al Prado, gràcies a haver guanyat el premi regional de redacció de la Coca Cola. És clar que l'edat també compta, no diré que no.

Avui tot és diferent. Les cues de gent que esperen veure, per exemple, l'exposició sobre Leonardo que es va fer a la National fa tres anys, i que passen fred, fred de veritat durant hores, per tal d'entrar, gairebé en ramat, en unes sales atapeïdes de badocs fa molta angúnia, com en fa la reunió que l'equip dirigent del museu organitza per tal de decidir si amb motiu de la final d'una marató multitudinària a les portes de l'edifici s'ha d'endegar algun muntatge promocional. Moltes de les converses entre experts semblen banals, etèries i fins i tot surrealistes.

És cert que en d'altres èpoques hi havia qui feia hores de cua, per anar, per exemple, al cinquè pis del Liceu, però era gent molt entesa en música i en aquelles cues s'establien encesos debats sobre òpera, s'hi aprenia i s'endegaven tertúlies enceses sobre cantants i compositors. La cua congelada per veure l'obra de Leonardo no sembla que estableixi, entre els seus nombrosos components, cap mena de conversa abrandada sobre el personatge.

El documental ens parla sobre la National però es podria haver fet sobre molts altres espais i museus, grans i petits. Les visites comentades, per exemple, esdevenen gairebé teatralitzacions en les quals, amb algunes excepcions, es demana als assistents una mena d'experiència mística impossible i s'amollen quatre coses sobre l'obra d'art que qualsevol persona amb una cultura mitjaneta ja hauria de saber o que es poden trobar, ampliades i aprofundides, a la xarxa. 

També hi plana el dubte amb el qual avui hem de conviure sobre l'objectivitat i exactitud del que se'ns ha explicat. Se suposava que determinat pintor no feia servir vernissos, es van treure els vernissos i avui s'ha vist que sí que en feia servir, per exemple. Inquieta comprovar com s'aplica la tecnologia en la recerca d'intimitats relacionats amb quadres i autors, com ara esbrinar què hi havia pintat a sota de la tela exposada, en un temps en el qual el reciclatge dels materials era gairebé una constant.

No podem saber què en pensarien els autors, de tanta xerrameca i investigació. És una mica com quan es regiren sepultures i mòmies, tafaneria culturalista que no veig ben bé on ens pot portar. Però el fet és que en aquests temes s'esmercen esforços i diners i un dels problemes al darrera d'aquests espais és l'econòmic, subvencions, personal, acomiadaments, retallades. Són grans empreses, amb el poder polític i econòmic al darrere i han de ser rendibles.

En una de les visites la comentarista, davant d'un retaule gòtic, demana a la gent que imagini que és a l'espai medieval fosc on es trobava l'obra, il·luminada per ciris i en un context de creences religioses indefugibles. Vana pretensió. No podem accedir a aquest indret per molta imaginació que tinguem. Avui els ciris han desaparegut de les esglésies i la gran majoria d'obres d'art no es troben en el lloc per al qual van ser pensades al principi i en relació amb el qual compten amb unes característiques determinades. I, a més a més, no podem ni tan sols percebre ni una engruna de la mentalitat real dels nostres avantpassats remots.

Fa molts anys, encara en època de nacional-catolicisme, recordo que es va fer una mena d'estudi a base de gravar prèdiques de capellans a les esglésies, per concloure'n que la majoria eren mediocres, absurdes, fins i tot doctrinalment qüestionables i que mostraven en moltes ocasions un domini galdós de la temàtica religiosa. Crec que fer quelcom semblant amb els comentaris que s'amollen en les visites culturals de tota mena, aquí i a Londres, donaria molt de material per al debat. És clar que al públic, més enllà de minories selectes, tant se li dóna, tot plegat. Si es va a Londres s'ha d'anar a la National i si es va a Florència, als Uffici. Tot és un pack i com a pack es ven. 

A molts d'aquests llocs ja t'has d'espavilar per internet si hi vols entrar quan hi vas de viatge, la demanda és immensa i no esperis, com en d'altres èpoques, arribar i moldre. Fa temps vaig llegir que anar un museu i voler veure-ho tot era com entrar en una biblioteca i pretendre llegir tots els llibres en un breu espai de temps. La comparació és exagerada però no totalment absurda.

Als museus, avui, s'hi fan concerts, ballades, de tot. Els museus són de fet una mena de zoològics culturals i com ens passa amb els zoològics ens preguntem, i tenim dret a fer-ho, si són necessaris. Que de moment no hi ha una altra opció és evident. Les coses s'han de conservar encara que fins i tot es rebli el clau en aspectes foscos de com i perquè són on són, en una de les explicacions dirigides a escolars s'insisteix en el tema del comerç d'esclaus com a origen de la col·lecció. I és que un dels aspectes més interessants dels productes culturals és la seva trajectòria fins que no han arribat a la sala d'exposició.

Les visites dirigides a escolars, de vegades molt petits, són força qüestionables, de vegades cauen en un adoctrinament estètic evident. Sobre aquest tema he viscut coses divertides i absurdes a llocs com la Fundació Miró, on es pateix una gran insistència monitorial  dirigida als parvulets per tal que s'adonin de com n'era de difícil el que feia Miró, no fos cas que arribessin a pensar que ells ho poden fer millor i s'estimin més contemplar dibuixets convencionals i realistes als contes de fades, per sobre de les grans obres de l'art contemporani, avui qüestionat en gran part però encara objecte d'estranyes reverències indiscriminades i de grans negocis galeristes, una mica a la baixa, això sí.

No puc saber la intenció profunda del director del documental  però a mi m'ha semblat que per aquest passeig per la National, inclosos els tallers de restauració i els de construcció de marcs artesanals, hi plana una gran ironia sobre les dèries i misèries del nostre temps explicitada de forma també irònica amb la visió del desplegament, controlat, d'una pancarta a la façana reclamant la conservació de l'Antàrtida, encara que no sigui un quadre a l'oli. 
I una constatació pràctica, a la National hi ha més seients que en els museus més propers a nosaltres, algú fins i tot hi fa una becaina o hi festeja. Tot i que la cultura en general sembla que  s'ha de patir a peu dret, en els nostres temps. Ara que s'ha fet una experiència performàntica de dormir a dins del Palau em temo que la cosa s'anirà ampliant a tota mena d'espais culturals ja que les novetats en l'oferta, per raretes que semblin, sempre tenen públic disposat a viure l'experiència. Potser podrem fins i tot fer nones als museus, sempre dins d'un ordre, és clar, però continuarem sense poder-hi seure de manera una mica còmoda.

En tot cas, un documental molt interessant que s'ha d'anar a veure, considerant que dura tres llargues hores, amb paciència, curiositat malsana i coratge, vaja. I és que una altra de les modes actuals és no fer entreactes teatrals ni aquelles pauses antigues al mig d'una peli, quan aquesta durava més del compte, al menys per anar al lavabo, fer un respir, un descanso, fumar una cigarreta o beure un refresc.

2 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

Interessant valoració 'in extenso' dels significats i visites a museus i exhibicions vàries.
Ni pretensions d'haver vist tot l'art que tenim a l'abast, però, coneguda bona quantitat d'obres, ara es diria que re-miro i em fixo més en el detall que en conjunt.

Júlia ha dit...

Olga, això de prioritzar la qualitat i el detall per davant de la quantitat és una cosa que s'assoleix amb l'edat, quan la pressa juvenil es va abaltint, el mateix que aquella soif de tout que cantava Moustaki. Llàstima que la vida sigui tan breu i que quan n'aprens, com deia la meva mare, ja siguis vell.

Una abraçada literària!!!