3.3.15

ESPURNES DE SILENCI AL FONS DELS GOTS (ADÉU A GONZÁLEZ LEDESMA)









El bar con el mostrador blanco, ya cascado, pulido por todas las manos y todas las salivas, por el que a lo largo de casi un siglo –eso era verdad- habían pasado docenas de tíos de la FAI que no creían en nada, de padres de familias que creían en sus hijos y de mujeres que hubieran querido olvidar su historia. Hay bares del Pueblo Seco –y ése era uno de ellos- en que cada vaso contiene una gota de silencio. (Expediente Barcelona)


Pueblo Seco es el único barrio de Barcelona situado entre el Paralelo (que durante un tiempo fue la vida) y la montaña de Montjuïc (que durante un tiempo fue el reposo). Es el único al final de cuyas calles en pendiente encuentras unas escaleras olvidadas que llevan a un árbol o a una pared con hiedra, como en el caso del Carrer Nou, a un repechón que conduce tras un buen esfuerzo, mens sana in corpore sano, a un viejo meublé. Es el único que tuvo en una sola calle, la de Tapiolas, dos de los cafés más populares de España, el Condal y el Cómico, hoy transformados en propiedades horizontales, en culos milimetrados para la capacidad de las salas de estar y, al nivel de la calle, en escaparates de dormitorios vendidos a plazos que las parejas erotómanas, el y ella, miran los domingos por la tarde. Es el único en qué las matronas honradas no tenían más que atravesar el Paralelo y sumergirse en el distrito quinto para dejar santamente de serlo, El único en qué las prostitutas del distrito quinto daban dos pasos, regresaban al hogar junto a Montjuïc, y se transformaban en matronas honradas a toda prueba. El único en qué los niños tuvieron cerca la montaña para soñar y el Paralelo para perderse. El único en el que hasta ahora los banqueros no habían oteado ningún panorama. El único que está lleno de nombres de almirante a pesar de llamarse ‘seco’ (Las calles de nuestros padres)


Em temo que el meu blog, sense voler, té ja després de més de deu anys d'existència, unes quantes entrades que podrien pertànyer al gènere dels obituaris. Però al capdavall parlar de morts o de vius és si fa no fa el mateix. Ha mort González Ledesma, tenia vuitanta-vuit anys i sabíem que no estava gaire bé des de feia un parell d'anys. He dedicat en d'altres ocasions entrades a aquest escriptor, en aquest blog i al balcó al Poble-sec. 

En aquest cas no puc defugir escriure un nou article sobre ell ja que el vaig conèixer personalment i la seva relació amb el meu barri, que va ser el seu durant molts anys, en el qual hi viu família seva i on sempre s'havia sentit molt vinculat, ha estat constant i generosa. Quan se l'avisava pel que fos, relacionat amb el Poble-sec, deixava compromisos de més volada i no deia mai que no. Havia fet fa ja molts anys el pregó de la Festa Major quan es va aconseguir unificar dates, ja que cada carrer, potser a causa d'un cert esperit vitalment anarquista, la muntava quan li abellia. Era freqüent que la gent se l'ensopegués pels nostres carrers en més d'una ocasió.

Quan es va obrir la Biblioteca Francesc Boix al meu barri ningú no va pensar en què un dels possibles noms de l'equipament podia ser el de González Ledesma. Per desgràcia durant uns anys, i vull pensar que avui ja no és així, els escriptors catalans que escrivien en castellà semblava que eren de segona categoria i sovint se'ls demanaven explicacions. La relació amb aquesta literatura ha estat espinosa mentre s'han sobrevalorat autors mediocres que escrivien en català. Tan sols es va respectar i apreciar sempre Paco Candel, tot i que em temo que la valoració ha estat més aviat a la persona que no pas a l'escriptor. En tot cas el seu barri, un barri relativament nou i jove, li ha estat fidel en vida i després de la seva desaparició.

El Poble-sec ha acollit sempre les darreres onades migratories, gent humil, molta de la qual de parla castellana fins que els canvis de les darreres dècades han multiplicat llengües, cultures i marginacions. González Ledesma va poder estudiar gràcies a una seva tieta modista i a què era un alumne brillant i esforçat. Ell explica molt bé la seva infantesa i la seva joventut a Historia de mis calles, una meravella de llibre, sobretot, pel meu gust, quan evoca els seus primers anys, el pas per Bruguera i el pa que s'hi donava. He de dir que no sóc incondicional de la novel·la negra i que dels llibres de González Ledesma m'ha interessat sempre molt més el context, les descripcions, que no pas la trama però això em passa amb moltes novel·les de gènere. 

Fa anys, en espigolar els seus llibres per elaborar un recull literari sobre el Poble-sec em vaig adonar que a la majoria s'hi poden trobar brillants i emotives evocacions sobre els paisatges perduts i també sobre els que encara resistien, en el moment de la seva publicació,  el pas dels anys. González Ledesma va ser premiat com a periodista, com a advocat, com a novel·lista. Com que la biblioteca del meu barri ja s'estava quedant petita vaig escriure en una ocasió una carta a la premsa, reivindicant que si se n'obria alguna altra, cosa que no s'ha esdevingut, se li posés el nom de  l'escriptor, i se l'especialitzés en la novel·la negra i en aquella novel·la popular, a la qual, amb pseudònims diversos es va dedicar per sobreviure i tirar endavant, escrivint fins i tot a la llum de la lluna en anys de restriccions. La carta la va publicar el diari La Vanguardia, l'octubre de 2003. Amb gran il·lusió vaig rebre per correu convencional una carta d'agraïment de l'escriptor. En aquella època penso que se'l tenia una mica oblidat tot i que a França publicava de forma regular i era tota una figura del gènere policíac. Es podia trobar molta més informació sobre ell a webs franceses que no pas a les de casa.

L'any 2004 vaig guanyar un premi de poesia, em van editar el llibre i vaig preguntar al senyor González Ledesma si me'l volia presentar a la biblioteca del barri. Recordo que va llegir el meu poema sobre el cine Condal, lloc del qual havia escrit en més d'una de les seves novel·les. Després, ja a través de CERHISEC vam dedicar una xerrada a la seva obra. Va participar en els actes del setanta-cinquè aniversari de l'Escola Jacint Verdaguer i va col·laborar en una publicació sobre la Guerra Civil al barri. Per aquestes coses estranyes que passen de tant en tant al país, la seva figura va tornar a adquirir una certa volada, va publicar nous llibres, se li van fer homenatges, entrevistes, com ara una d'emblemàtica en el programa de llibres de Sánchez Dragó (no us la perdeu encara que tingueu mania a l'entrevistador, ep) i més endavant se li va lliurar el primer premi Vázquez Montalbán i la Creu de Sant Jordi. Això dels noms dels premis sembla que depèn de qui mor primer, però, vaja, així és el món. 

El 2009 es va aconseguir col·locar una placa a la casa de Tapioles, 22, on va viure i que descriu en el seu llibre de memòries, amb els seus veïns i la seva vida de postguerra, entre pintoresca, pobra i poètica. Des de la meva associació d'història local vam insistir molt en el tema, sobretot perquè s'ho mereixia, crec que li feia il·lusió, i és un punt de referència en la literatura que reflecteix els nostres carrerons. Encara tenia jo molt viu el fet que Manuel Ausensi estava molt malalt quan se li va posar la placa, no va poder assistir a l'acte i va morir al cap de pocs dies.  Crec que aquests homenatges s'han de fer quan les persones encara els poden viure i en poden gaudir. Les plaques, en un barri com el meu, donen senyals d'identitat als seus habitants  tot i que hi ha qui ironitza sobre elles. Hi ha una certa gasiveria en posar-ne i no és  fàcil decidir a qui s'homenatja però finalment la cosa va sortir bé, es va tallar el carrer, vam llegir textos de l'escriptor i en tinc un molt bon record. Un  gran exemple memorialístic és el barri de Triana sevillà, on es recorden toreros i cantaors però també modistes i sabaters, amb unes rajoles precioses.

González Ledesma es planyia en aquella època que determinats reconeixements  li havien arribat una mica tard. Tot i que havia arribat a  obtenir premis importants, com el Planeta. De molt jove ja havia guanyat un primer premi literari  en el jurat del qual hi havia fins i tot Somerset Maugham. El llibre, aleshores, va tenir molts problemes amb la censura i no es va poder publicar. El meu preferit, dels seus, és Los napoleones, la seva esposa em va comentar en una ocasió que una de les seves filles també opinava això mateix. Llàstima que el llibre té uns quants anys i, que jo sàpiga, no s'ha reeditat. La novel·la té alguns punts en comú amb La gangrena de Salisachs, una altra autora mal tractada sovint per molts motius extraliteraris. En tots dos casos s'insisteix en què la guerra civil no la van guanyar ni els uns ni els altres, pel que fa a la ideologia, sinó els espavilats oportunistes que s'aprofiten de tot, els napoleons.
Des de fa alguns anys Gonzàlez Ledesma ha estat reivindicat i homenatjat, la Biblioteca de La Bòbila, de L'Hospitalet, li ha dedicat una web. Ja no hem d'anar a parar a les webs franceses per tal de trobar informació sobre la seva vida i els seus llibres. Crec que, a més a més, la gent l'apreciava molt pel seu bon caràcter i la seva generositat i disponibilitat. Sempre anava a tot arreu amb la seva esposa, Maria Rosa, una persona encisadora i simpatiquíssima. 

No sé si algun dia tindrem la Biblioteca González Ledesma al meu barri. Tot i que ja n'hi ha unes quantes especialitzades en novel·la negra no vindria d'una més. Però crec que pagaria la pena dedicar un espai a aquella novel·la barata i popular, de gènere, amb la qual tanta gent va poder sobreviure amb una certa il·lusió  en uns anys ombrívols, una novel·la sovint molt millor del que creiem i amb la qual tot un estol d'escriptors interessants van poder guanyar un sobresou imprescindible. Hi ha molts títols perduts que es podrien recuperar  i potser ens sorprendria comprovar la molta imaginació i talent que s'hi podia percebre i com un gran nombre no tenen res a envejar a alguns best-séllers del nostre temps, a banda de la promoció, és clar.



http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2009/07/homenatge-gonzalez-ledesma.html

http://lapanxadelbou.blogspot.com.es/2009/07/homenatge-merescut-gonzalez-ledesma.html

http://gonzalezledesma.blogspot.com.es/2005/05/francisco-gonzlez-ledesma-el-poble-sec.html

http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2010/11/el-molino-literari.html

11 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Es tan buena esta frase que no puedo más que repetirla:

Hay bares del Pueblo Seco –y ése era uno de ellos- en que cada vaso contiene una gota de silencio.

Júlia ha dit...

Miquel, este autor tiene un montón de frases geniales, para mi mejores que la trama de cada novela, que a veces es una excusa.

Francesc Puigcarbó ha dit...

curiós que al començament, suposo que per menjar habia escrit moltes novel·letes de l'oeste amb el pseudònim: Silver Kane.

Francesc Puigcarbó ha dit...

obituaris a mida, Costa, sempre al seu servei, seria un bon eslogan.

Júlia ha dit...

Francesc, Silver Kane i molts altres, per a la gent d'origen humil no hi ha res fàcil, de tota manera explicava que va ser una gran escola, aquella producció.

Tot Barcelona ha dit...

Ostras...ahora recuerdo una mujer en Can Valero que siempre leía a Zane Grey.....ostras ¡¡¡¡¡

Francesc Puigcarbó ha dit...

Zane Grey era nordamericà Miquel i un gran descriptor de paisatges de l'oeste, el meu sogre en tenia tota la col·lecció.
Per cert, res a veure amb les 50 ombres

Francesc Puigcarbó ha dit...

No ho deia en sentit despectiu Júlia, siplement era una dada que aportava; tinc grans records de la meva adolescèncencia quan esmorzava a cal Sisu el forner del costat de casa a la seva rere botiga llegint novel·les de Marcial Lafuente Estefania, Fidel Prado o Silver Kane.

Anònim ha dit...

Cada cop queda menys gent amb aquesta habilitat per compartir aquelles emocions que formen part de la nostra biografia. Ens fem grans, però ells encara més, i ens anem quedant sols. Sap greu que persones com González Ledesma passin tant de puntetes per la cultura oficial quan han contribuït tant a conformar l'imaginari popular.

Júlia ha dit...

Ja ho sé, Francesc

Júlia ha dit...

Enric, és que més enllà de la literatura, de la tasca periodística i de la resta era una persona senzilla, sense fums, molt assequible i que no havia oblidat els seus origens, no de tothom es pot dir el mateix, hi ha qui quan se'n va del Poble-sec es desclassa ben aviat encara que quan li convingui en faci bandera. Una bona persona, avui el diari també insistia en aquest adjectiu. Potser per això era poc 'glamourós' i les capelletes culturals no l'acabaven d'acollir sense reticències.