7.3.15

URBANITAT MULTICULTURAL I COSTUMS QUE ES PERDEN




Avui, el molt llegit senyor Morán, estructura el seu article a l'entorn d'una anècdota que sembla que l'ha sorprès, un xicot d'aparença magrebí li cedia el seient al metro. El periodista deu ser si fa no fa de la meva edat i el fet el fa evocar un tòpic recurrent, allò de la urbanitat a l'escola i el seu oblit.

Jo  vaig molt en metro, algunes vegades també en autobús i m'han cedit el seient en moltes ocasions en contra del  que un gran nombre de persones vol creure. Moltes vegades són persones de fora, com en el cas del senyor Morán, però també me l'han cedit joves d'aquí, diria fins i tot, en una mena de repàs mental ràpid i poc fiable, que més aviat noies que no pas nois. De vegades ho refuso amb educació, dic, per exemple, que baixo aviat. Jo viatjo en transport públic per gust, en general, i penso que la persona que em cedeix el seient potser va més cansada que no pas jo.

En tot cas admeto que quan comencen a deixar-te seure als llocs et sents incòmoda. T'adones que no tan sols tens uns quants anys al damunt sinó que aquests són evidents ja que és impossible que t'hagin confós amb, per exemple, una embarassada jove. No crec que aquests gestos amables siguin causats pels rancis estudis d'urbanitat antics, tota la vida he escoltat penjaments sobre això de no deixar seure, fet que segons algunes opinions populars ancestrals mostra la decadència de costums i valors. I sempre hi ha hagut de tot a tot arreu.

Hi ha qui es molesta, fins i tot, quan el volen deixar seure, i fa mala cara al ben intencionat jovenet. Què s'han pensat, què és una vella, un vell? Quan tenia la meva mare ingressada en un establiment sanitari de més amunt de la Bonanova, en tornar als vespres cap a casa, agraïa d'allò més que algú em deixés seure, anava molt cansada. És veritat que hi ha qui fa el despistat i també ho entenc. Però en general, qui vagi molt amunt i avall en metro i autobús i tingui una edat visiblement avançada crec que s'haurà adonat de què no és una raresa topar amb gent educada, molta de la qual jove o relativament jove, autòctona, d'aparença magrebina o  d'indrets remots, sobretot perquè avui els immigrants formen ja un gruix considerable de la nostra societat actual.

Per més que costi d'admetre suren molts  prejudicis en contra de les persones amb aparença magrebina, musulmana o com en vulguem dir. Encara més si són homes. Això es palesa sovint quan es parla de parelles mixtes en les quals l'home és exòtic. Una persona que conec, molt socialista i militant, en trobar-se amb què la seva filla, a l'institut, mig festejava amb un noi del Marroc, la va a obligar a mirar completa la pel·lícula No sin mi hija, ja que en l'imaginari popular és el mateix o gairebé un iranià que un del Marroc. La parella no va prosperar però em temo que no va ser pas a causa de l'adoctrinament matern sinó per diferents causes entre les quals no diré que no hi pesés la diferència cultural. En tot cas els amors d'institut, amb excepcions, que també en conec, són sovint flor d'un dia.

La vida real acaba per ser més amable que els prejudicis vigents. Una companya meva d'estudis, de família benestant catalana, culta i elitista, es va casar amb un noi molt andalús, mestre com ella, de procedència humil, i es va sentir de tot per part del seu pare. Recordo el casament, eren ben bé com dos móns oposats, les dues famílies. Però ells es van avenir molt, van tenir quatre fills i crec que devien ser feliços. Malauradament un càncer va acabar amb la vida de la meva companya abans de complir els cinquanta anys. Era l'època en la qual en el nostre món de la cultureta el personatge del xarnego aplegava prejudicis i tòpics. 

Una vegada vaig escoltar Paco Candel ironitzant sobre el tema, quan van començar a arribar persones de tants llocs, en els inicis de l'allau multicultural dels nostres temps, ara resulta que els catalans i els castellans ens assemblem més del que pensàvem, va comentar, l'escriptor. Hi ha qui no vol recordar aquells temps i m'assegura que era diferent i que els andalusos -o d'on fossin- venien a treballar, com si  ara vingués la gent a delinquir. 

No sé si ens acabem de creure, en general, allò de què tots som iguals. En tot plegat hi ha l'experiència personal de cadascú que ens fa jutjar els fets de formes diferents segons qui els protagonitza. Als nostres els disculpem amb més facilitat. Hi ha una tendència generalitzada a inferir lleis generals d'experiències particulars,  en els darrers anys a l'escola molts mestres teoritzaven sense manies sobre xinesos, magrebins, dominicans o paquitanesos, a partir de l'experiència puntual amb determinats alumnes concrets i individuals. També tendeix a aquests judicis ràpids la gent que fa viatges, en un viatge de quinze dies per terres exòtiques ja se sap com és la gent i les manies que té. Per no parlar del cinema més tòpic, com ara aquestes pelis franceses actuals que sembla que tenen tant d'èxit i que passen de puntetes o de resquitllada pels problemes reals dels estrangers. 
La veritat és que a tot arreu hi ha de tot i que la filiació és filla de la casualitat i l'atzar i no pas dels mèrits genètics personals.  De catalans n'hi ha de moltes menes i ens molesta que es facin lleis generals sobre la nostra idiosincràsia, patim una tendència a l'excés d'autoestima i a l'absència de crítica aprofundida sobre tarannàs nostrats. Que ens critiquin els de fora encara molesta més, és com quan et toquen la família, vaja. Ahir vaig ensopegar-me que en un canal castellà sortia un còmic parodiant el senyor Mas i vaig sentir una mica de repelús patriòtic, ho reconec. Mentre que en els nostres canals oficials també es fan programes d'humor que el deixen a l'alçada del betum i, mira, fan gràcia.

Sobre anar en metro, hi ha qui hi viatja un dia, de forma anecdòtica, i se sorprèn de coses habituals i quotidianes. Morán evoca a l'article Dalí i allò de què qui viatja en metro a partir dels quaranta ha fracassat a la vida. No sé si els estudis sobre fracàs escolar consideren a fons aquest tema. De fet potser és així però també s'han mitificat literàriament els herois del fracàs, les grandeses de les derrotes. De tota manera des que m'he jubilat intento anar a peu quan puc, amb temps i sense córrer. I és que això del córrer i el caminar per prescripció facultativa fa que de bon matí ja vegis gent fent curses per tot arreu i jubilats practicant la marxa nòrdica sense aturar-se a contemplar ni un aparador. És clar que després, si els ofereixen el seient al metro, s'ofenen, qui vol  ser vell i, encara més, qui ho vol semblar?

Els tractats d'urbanitat actuals haurien de dirigir-se als jubilats, més aviat, i incidir en com has de respondre a la invitació a seure en un transport públic sense ofendre la persona educada que intenta fer-te un favor i que  et veu com ets i no com tu et voldries veure. He percebut conductes més incíviques darrerament per part de gent gran, sobretot quan surt a fer cultureta en massa i ramat, que no pas per part dels joves.

En cercar informació sobre el tema m'ha sortit aquest original vídeo que suggereix formes ràpides d'educació cívica. Internet és una mina.

7 comentaris:

F. Puigcarbó ha dit...

Agafo poc l'autobus, car em moc normalment per la ciutat en bicicleta, però algun dia que plou o fa molt de fres i l'agafo, veig gent que no es d'aquí que s'aixeca per cedir el seus seient a la gent gran.
Ja saps que he reclamat em mes d'una ocasió que es tornes a ensenyar Urbanitat a l'escola, recordo quan ho vaig proposar al Joanot Alisanda, l'escola de les nenes, i em varen tractar de carcamal en amunt. No sé l'assignatura d'educació per la ciutadania si anava per aquí, tot aixo m'agafa ara ja lluny, però la urbanitat no és pas res dolent.
Tornant a l'anècdota que espliques de Gregorio Moran, recorda que vaig comentar fa un temps que el pare va perdre la cartera i una senyora magribina i el seu noi la varen venir a tornar i obviàment no faltava res, els vint euros que hi duia el pare els hi vaig donar, tot i que no els volia, pero els va acabar acceptant.
No tots els d'aqui haurien tingut el mateix gest.

salut

Enric H. March ha dit...

Tot plegat és migradesa mental, misèria intel·lectual. Definint l'altre hi ha qui es capaç de construir-se. El tòpic és la forma més barata de coneixement. Imagino que som així i només l'educació ens canvia. Hi ha coses que ja no s'ensenyen. Ara em vénen al cap coses com: cedir la dreta, deixar sortir abans d'entrar, escombrar el teu tros de carrer, saludar...

Tot allò que no s'ensenya a fer no es fa.

gloria abras pou ha dit...

Júlia,
T'he deixat un comentari a l'apunt sobre González Ledesma i un altra sobre Rosa Novell.

A mi ja fa molt temps que, nois i noies en el metro, em cedeixen el seient. Ja no em pregunto si em deuen veure una vella xaruca. Dic gràcies i em poso còmoda. Potser algun d'ell és més gran que jo.

Júlia ha dit...

Francesc, crec que no fa falta ensenyar urbanitat a escola, moltes coses 'venen de casa',pel que fa a l'honradesa, a tot arreu hi ha de tot, aquí, allà i a les antípodes.

Júlia ha dit...

Enric, no creguis, hi ha coses que s'ensenyen molt i no es fan, al menys de forma majoritària i coses que no s'ensenyen i les bones persones fan per intuïció, t'ho diu una mestra retirada que ha vist de tot.

Júlia ha dit...

Glòria, és el que dic, que sense estudiar urbanitat hi ha gent molt educada i amable.

Júlia ha dit...

Glòria, el de González Ledesma no em surt.