18.4.15

AQUELL SENYOR DE DRETES QUE ENS QUEIA TAN BÉ


María José Portela y Gela Alarcó, el alivio de ser primeras esposas


Potser és difícil d'estudiar la irracionalitat però la veritat és que en temes polítics, intel·lectuals i el que sigui sovint ens movem en el camp de la subjectivitat més absurda. Ha caigut, empès pels seus propis pecats però també per l'oportunisme del moment, com li va passar al senyor Pujol, el senyor Rato. I els mitjans d'aquí, d'allà i de més enllà només fan que sucar-hi pa, aquests dies. En canvi, del senyor Millet, convicte i confés, diria que se'n parla molt poc, en aquests darrers temps.

Rato era el senyor de dretes que queia bé, fa anys, com després ho va ser el Gallardón. També Pujol queia bé a la gent fins i tot a gent que no el votava mai. Hi ha actors i actrius, poetes o cantants, que cauen bé o malament per motius molt poc fonamentats, més aviat viscerals. Després n'hi ha que cauen de l'escambell i d'altres  que hi pugen. 

Quan Kennedy es va enfrontar a Nixon la meva mare deia que ella, de ser americana, votaria Nixon. No era per cap motiu especial, només per l'aparença, semblava un senyor més madur, més seriós, amb més experiència. Felipe González també queia bé a gent que no el votava, fa anys ell i el senyor Pujol, ja mig enretirats, van protagonitzar una sucosa conversa televisiva i tothom, i jo m'hi incloc, ens vam sentir gairebé orgullosos dels nostres polítics i del seu nivell dialèctic.

De vegades hi ha gent que cau bé o malament perquè és, en aparença. de dretes o d'esquerres. Fa dies algú em bescantava Vargas Llosa per aquests motius extraliteraris i li vaig aconsellar que llegís el llibre de Xavi Ayén sobre el boom aquell, tan ben orquestrat i que tants bons resultats va fornir. Vargas Llosa serà de dretes i haurà dit molts disbarats però ha estat un home molt més treballador i seriós que García Márquez del qual, paradoxalment, el seu flirteig amb Castro semblava d'allò més encisador. Cuba i la seva gent també queien bé i ara s'ha passat de puntetes pel seu festeig amb els del nord enllà, tan malmirats per determinats sectors de la progressia indiscriminada.

Serrat, el cantant, va caure molt bé i després va caure malament -parlo del país, de Catalunya- perquè aquí de seguida titllem la gent de traïdora a les essències pàtries. Fa anys cantar en castellà era un greuge però avui no ens hi posem pedres al  fetge i gent d'ara, com Sílvia Pérez Cruz, canten com els abelleix i ningú no els fa fora de la llista de catalans universals, una llista complicada i contradictòria, ben mirat.

Rato recordo que va venir a Barcelona quan va tenir una criatura, suposo que amb la seva dona anterior, a qui, com fan els senyors importants de veritat, que per això existeix l'eròtica del poder, va  deixar per una joveneta. També ens queia la bava amb la infanta catalana i la parafernàlia del seu casament barceloní i els seus cursets de català a Rosa Sensat. Ai, Senyor, tan poc com costaria tenir-nos contents, amb quatre detallets, i com ens maltracten, els poders hispànics del moment! Una vegada recordo haver escoltat a l'escriptora Isabel Clara Simó sobre això dels poders hispànics, comentant que eren molt més perillosos quan ens estimaven i ens feien la gara-gara. 

Avui també escolto moltes opinions sobre la gent del present, més jove, i sobre qui cau bé i qui no hi cau, tenim camp per triar, la Colau, el Fernández, el Pedro Sánchez, el Pablo Iglesias, la monja Caram, sempre hi ha més homes que dones, en aquestes llistes i, en tot cas, els papers principals gairebé són exclusius dels senyors, amb poques excepcions. Hi ha un punt de química i subjectivitat en tot això de les percepcions, una mica com quan t'enamores. Els qui cauen bé de vegades, quan comencen a sortir per la tele o a tenir fama, es tornen una mica bocamolls i en deixen anar alguna de grossa i resulta que no són allò que pensàvem que eren, o no ho són del tot, car la perfecció és un miratge.

De fet, de ben poca gent en sabem res, si no és que pertanyen a la família o a l'entorn proper i encara,  i potser és millor així, ja que així encara ens podem il·lusionar amb la política. Fa anys jo mostrava un cert entusiasme per determinats polítics d'un partit català i d'esquerra i algú que hi era una mica més aprop em va dir, ui, què pocs els coneixes... Ben aviat li vaig haver de donar la raó, per desgràcia, que ja se sap que pels seus fruits els coneixerem i si són roses, floriran. Alguns fins i tot ja s'han florit.

12 comentaris:

F. Puigcarbó ha dit...

Caram! no hi ha res per triar, ni sor citröen, catalana de l'any. Tot és una farsa une enorme i feiuxuga farsa. Quan al sr, de dretes (Rato) qualsevol que so fixés una mica s'adonava que ni era gens clar, començant per quan va vendre la cade Rato a TV1 per 500 milions de pessetes quan alló no valia ni els tres rals de l'ÒPERA, més els antecedents familiars del pare i germà, i la seva expulsión de la direccio de l'FMI per inútil, i sobre tot la mirada sorneguera sempre de reüllm mai de cara, això és el que el deixava retratat, fixa't en les seves fotos, esbós de somriure foteta i mirada de reull.

salut

Miquel ha dit...

...Alguns fins i tot ja s'han florit.

Y yo tiraba por los de izquierdas radicales...el PORE (IV internacional)Estuve en el 74 cuando su fundación y en el 83 se fastidió, hasta que supe de alguna cosa..Así pasó con Bandera Roja, con el PT y con alguno más...
No me extraña nada de nadie y ya nada me sorprende en política.
El dinero corrompe y el poder es un imán que atrae.
Un abrazo

Oliva ha dit...

A MI AN SEMBLAVA UNA DRETA "CIVILITZADA",PERO AQUELLA MANIOBRA,BBV,ON ARGENTARIA,LA MES PETITA,ES VA "JALAR"LES ALTRES DUES,HO VAIG VEURE CLA...UN TAURO.PER CERT DELS BOTINES QUE?.
LA NOSTRE "MERDA",UM JOC DE BALAS,ESTIMADA.

Júlia ha dit...

Francesc, si és que tothom ha de ser mediàtic, fins i tot les monges.

Júlia ha dit...

Miquel, vivir para ver.

Júlia ha dit...

Oliva, sí que no és civilitzada ni l'esquerra,ja.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Té un no sé què, això de caure bé, en alguns personatges; em sembla que té a veure amb la seducció, i ja se sap que els seductors no sempre són àngels, si el dimoni es presentés amb mala cara fugiríem corrents...

Júlia ha dit...

Teresa, es un misteri, qüestió de carisma, de seducció, com dius, de vegades fins i tot no es correspon exactament amb la bellesa, els grans timadors sempre inspiren confiança.

Ramon ha dit...

Quan personalitats tan ben documentades i que saben del que parlen deien ja fa molts any públicament aixó d'aquest senyor "que queia tan bé", potser algú els hi tenia que haver fet cas.

1.- Arcadi Oliveres en una conferència a Torroella de Montgrí l'any 2004:

"…i Emilio Botín (Banco Santander). Sobre aquest últim, Oliveres va recordar que "és un dels pressumptes evasors d'impostos més important del país" i va criticar Rodrigo Rato per actuar "amb connivència per motius d'amistat amb empreses familiars". Aquests motius es remunten a abans que Rato fos ministre, quan cap banc concedia crèdits a les seves empreses fins que va acudir al Banco Santander i Botín va accedir a donar-li un crèdit de 1.000 milions de pessetes perquè coneixia la futura influència política del popular."

2.- El Doctor Fabià Estapé, quan Rato era el “superministro económico” deia d’ell que la seva primera actuació de relleu al món de l'economia, va ser enfonsar una centenària empresa familiar d'aigua mineral, -la qual cosa ja era en aquells temps missió complicada-. Després de criticar la seva labor com a ministre basada en el pa per avui i gana per a demà, va depassar el got de la paciència de l'insigne profesor Estapé, la gestió de Rato al capdavant del Fons Monetari Internacional, d'on assegurava l'havien acomiadat per inepte.

Júlia ha dit...

Ramon, poques vegades, per no dir mai, s'ha fet cas d'aquells que amb els anys han demostrat tenir raó...

Enric H. March ha dit...

Som així; què hi farem! De fet, la "primera impressió" és un filtre natural, com l'atracció física. En el meu cas, no és tant la ideologia política com l'actitud el que em frena davant certes persones públiques (en les relacions personals sóc més estricte marcant distàncies).

Júlia ha dit...

Hi ha alguna cosa inexplicable, per això ens deixem enredar, Enric.