14.4.15

ESPECULADORS, CICLISTES, JOVES AMB CRISIS EXISTENCIALS I DONES INSATISFETES




Quan arriba cinema italià o francès ja tinc tirada a anar a gaudir de les pel·lícules siguin com siguin. De fet, vaig anar a veure Il capitale humano sense saber-ne gran cosa, més enllà del fet que hi sortien dues actrius que m'agraden força i que trobo que no estan ben aprofitades, Valeria Golino i Valeria Bruni Tedeschi. La pel·lícula ha tingut molts premis i és de Paolo Virzi, director de qui tan sols he vist La prima cosa bella, i, és que, de fet, ens n'ha arribat poca cosa fins ara. Amb La prima cosa bella em va passar una mica com amb aquest capital humà, que no em va convèncer tot i que vaig passar una estona agradable i la història comptava amb uns elements que feien que se'n pogués esperar alguna cosa més sòlida.

Sol passar a l'inrevés però en aquest cas s'ha adaptat al cinema italià una novel·la americana, d'un autor que desconeixia fins ara, Stephen Amidon, i sembla que de forma molt lliure, per cert. La pel·lícula no  acaba de trobar el to, té moments gairebé humorístics mal aprofitats, elements de misteri a l'entorn del fet que centra la narració, l'atropellament d'un ciclista, pinzellades que evoquen el cine polític i de crítica social de fa anys i un final una mica convencional i arranjat per tal que no sortim del cinema amargats en excés. He llegit comentaris diversos sobre Il capitale humano i com em passa en moltes ocasions sembla que cadascú hagi vist una pel·lícula diferent, la veritat. Però, vaja, considerant l'estat de les cartelleres, no està malament i té moments brillants i remarcables.

La víctima anònima de tot plegat, el pobre ciclista atropellat, no pot deixar-nos d'evocar el ciclista hispànic de la pel·lícula de Bardem de 1955, una pel·lícula que sempre que la torno a veure m'agrada més que la vegada anterior, la veritat, i de la qual també he llegit coses molt diferents que palesen el fet que cadascú, si no el condicionen amb dogmatismes, té una visió particular i irrepetible a l'entorn de llibres, pel·lícules, quadres o el que sigui. I que en cada moment vital nostre també accedim a aquestes històries de forma diferent.

Per cert, no sé com es fan i es desfan els comentaris de cinema, però el del diari La Vanguardia, que està prou bé però potser és una mica exagerat lloant les virtuts de la pel·lícula, acaba amb una relliscada:


La alusión al montaje escénico no es nada gratuita. Porque la esposa del tiburón de las finanzas es una dama que camufla sus frustraciones en una vida de lujo. Su principal fracaso es no haber podido cristalizar su gran sueño: trabajar como actriz. Interpretar en el día a día ocultando el vacío interior es su cotidiana representación teatral. Un personaje a cargo de la siempre magnífica Valeria Bruni Tedeschi, que encuentra en Fabricio Bentivoglio (su consorte en la ficción) un soberbio oponente.

I és que la Valeria Bruni no té com a consorte en la ficció el Bentivoglio, sinó que aquest és el marit de la Golino. Bé, tot queda a casa.

1 comentari:

Enric H. March ha dit...

Suposo que malgrat la forta americanització del nostre imaginari cinematogràfic, sobretot pel que fa a la iconografia i els mites humans, en el relat cinematogràfic europeu (sobretot francès i italià) ens sentim més nosaltres, més a prop de la "realitat".