17.4.15

LA POESIA D'ANTONI CASALS I ALGUNES REFLEXIONS SOBRE LLIBRES I LITERATURA

L'ANGOIXA DE LA FULLA ABANS DE CAURE


Una ombra perplexa



ELS IMPERIS IMPLÍCITS

Passes discretes per la ciutat endormiscada


Enllaços:

https://obstinacions.wordpress.com/
http://www.bubok.es/autores/acasals
https://antonicasals.wordpress.com/


Des que en vaig llegir els primers poemes, al seu blog, que tinc una gran admiració i respecte per la poesia de l'Antoni Casals. Més encara, si em preguntessin per les meves preferències a l'entorn de poetes actuals seria el primer que mencionaria. Hi ha poetes més coneguts i mediàtics que compten amb poemes extraordinaris però també amb d'altres que grinyolen, per fer un llibre cal un conjunt i no sempre tot té el mateix nivell, la veritat. Tot i que no em vantaré de conèixer tota la seva obra fins ara no m'he ensopegat amb res d'aquest poeta que grinyolés.


El vaig conèixer a través  del món dels blogs, fa anys, com a tants d'altres, quan aquest mitjà de comunicació era tota una novetat. Molta gent que aleshores pontificava sobre blogs, blocs,  bitàcoles i dips va fer moixoni després, per diferents motius. Alguns i algunes ens vam passar del blocat al blogger i d'altres, com l'Antoni, van acabar al wordpress, que ofereix més possibilitats i no t'obliga a carregar amb aquest .es final a l'adreça, tot i que jo ja he arribat a aquell estadi vital en el qual els canvis fan una mandra infinita.


Com tothom que escriu sap encara que la parafernàlia de Sant Jordi faci pensar el contrari, publicar i vendre, avui, és, per a la majoria de la gent, fins i tot per a la més o menys famosa o mediàtica un calvari. Enguany fins i tot no ha estat possible, per a l'Associació de Relataires, muntar la ja tradicional paradeta a la Rambla de Catalunya on et trobaves coneguts i podies comprar llibres alternatius i on jo n'havia comprat algun de l'Antoni. Hi haurà, això sí, parades a Mataró i Sabadell i encara bo que és així.

Malgrat les dificultats, l'Antoni Casals fa temps que amb un voluntat admirable intenta donar a conèixer la seva obra  amb els blogs, però també amb publicacions a bubok, publicacions que generosament es poden comprar a preu mòdic, en paper, o descarregar de forma gratuïta. Potser molta gent no ho sap o no ho vol saber però hi ha llibres que es publiquen en editorials d'anomenada que també són totalment o parcial finançats pels autors, encara més si pertanyen al gènere de la poesia.


Ja fa anys, quan escrivia molta gent però no pas tanta com ara, es deia que Catalunya era el país amb més poetes per metre quadrat del món. Això es repetia de forma irònica, sovint els qui ho feien eren gent de la cultureta, també escriptors, i és que si escriu molta gent el negoci minva, pel que sembla. Potser escriu més gent que no pas llegeix, no ho sé. Publicar, avui, afortunadament, està a l'abast dels aficionats lletraferits,  ni que sigui en llibres col·lectius. Un altre tema és la difusió ja que molta gent que escriu surt als mitjans o té coneguts que el  treuran per la tele o aconseguiran que parli per la ràdio, i em refereixo a teles i ràdios majoritàries, les locals són molt més generoses. Per no parlar dels comentaris a la premsa sobre llibres, pocs i sovint lligats als interessos dels grans grups de la comunicació. No voldria que tot plegat semblés una queixa o que faig el ploricó. És així en el camp literari, en el de la pintura, en el de la música, en el de la cuina i en el de la perruqueria. La majoria de persones hem dinat per poc preu de forma extraordinària en algun lloc que no és a la Guia Michelin ni de bon tros.


Ahir, unes bones amigues em demanaven recomanacions santjordianes i em preguntaven per alguns llibres d'actualitat, d'aquests que escriuen persones més o menys conegudes. Cada vegada em costa més recomanar i tampoc no m'agrada que em recomanin però els espais literaris estan plens, aquests dies, de recomanacions de tot tipus. Molta gent t'admet que després de creure en la recomanació es va quedar fotuda amb el llibre recomanat però ja se l'havia comprat, que és el que es  busca, és clar. Tot és molt complicat perquè les editorials, més enllà dels grans grups incombustibles, han de fer calaix si volen sobreviure. Aquestes amigues també em van mencionar un poeta de culte actual que a mi no em fa el pes i em van convidar a anar-lo a contemplar i escoltar. Si els dius: mireu, en conec un de molt millor, l'Antoni Casals, podeu trobar els seus llibres a la xarxa, fins i tot de franc i és boníssim et miren amb curiositat, deuen pensar que és un parent meu, no ho sé. 


Avui és un valor incombustible però fa temps, molt, Pere Calders era un desconegut per a la majoria, fins que no es va fer Antaviana al teatre. En un programa que van passar per la tele fa anys fins i tot una seva filla explicava que el considerava una mena de secundari d'estar per casa i que quan va veure l'obra al teatre el va telefonar i li va dir una cosa com ara pare, però si ets un geni... Així van les coses, no ets bo ni entre els familiars fins que algú amb solvència no ho diu de forma pública i encara. I aleshores ho  ets sense fisures i de forma incondicional, com passa amb el mateix Calders  o amb la Rodoreda o, en altres camps, amb Miró o Gaudí. Uns tenen més sort que no pas uns altres amb la promoció i la posteritat. 


De vegades, amb els anys, comencen a dir que estàs sobrevalorat i sembla que els qui  et van valorar eren tontos, com en el cas de Campoamor o dels nostres Espriu i Martí i Pol. Les opinions es repeteixen i fan forat i es tornen dogma, com quan es diu, sense haver-lo llegit sencer, que Pedrolo escrivia massa i no gaire bé. En fi, tot això de la literatura i de l'art és com la borsa, puja i baixa, i encara bo que tenim avui recursos al nostre modest abast per fer una mica de propaganda de grans poetes com l'Antoni Casals o per reivindicar una gran escriptora com Olga Xirinacs. La qualitat té molts elements subjectius i nosaltres també canviem de gustos amb els anys i l'experiència. 


Tornant a la poesia de l'Antoni Casals, metge de professió oficial, per cert, m'agrada per molts motius, està ben escrita, les referències culturals hi són presents de forma subtil tot i que palesen que al darrere hi ha un gruix intel·lectual important i evidencien aquests poetes que neixen amb un do i el conreen. I més enllà de consideracions aprofundides, com va escriure Txèkhov, les obres d'art es divideixen en dues categories, les que m'agraden i les que no m'agraden. No conec cap altre criteri. I la poesia de l'Antoni Casals m'agrada des de fa anys, la veritat. Encara més, potser, perquè avui es fa molta poesia rareta, incapaç de connectar amb la majoria de la gent i aquest no és el cas, malgrat la necessària elaboració que els poemes requereixen hi trobo en ella sentiment, emoció, alguna cosa que no sé explicar i que fins i tot no crec ni que faci falta explicar. És així, segons la meva subjectiva opinió, és clar.




Indefens


Indefens,
contemplo la matèria
de què estan fetes les paraules.
Com si en elles
s’hi congriés la vida
i el seu contrari,
com si es fes sòlid
el silenci que ofega
la solitud
de cada mot.


Algú dirà

Algú dirà que el fred d’aquest carrer
congria solituds inesborrables,
que xiulen vents incerts al cos dels arbres
i els gelen, impertèrrits, cors lleugers.
Potser ens adormirem observant astres
que, mentre s’ali¡neen, lluny dels vents,
van establint futurs als nostres tactes
i estranyes melangies sense temps.
Esperaré que esperis la tornada
dels meus sentits al vespre sense fi
i que es facin record, desesperades,
les nits que va fer seves el destí.
Algú dirà que és tard i la memòria
oferirà una excusa per la història.


(D'Una ombra perplexa, Bubok, 2015)



12 comentaris:

F. Puigcarbó ha dit...

No el coneixia, m'agrada, es d'aquell tipus de poesia que m'abelleix llegir. M'apunto la referència a wordpress.

salut

Júlia ha dit...

Òndia, Francesc, em pensava que el coneixies o que també havies seguit els seus blogs, fa anys que és a la xarxa, com nosaltres, et pots baixar algun dels seus llibres de bubok, és senzill fer-ho.

Júlia ha dit...

Tu també t'hauries d'animar a fer recopilacions i mirar de publicar-les ni que fos fent una petita inversió, jo potser ho faré ara amb un de poemes, els qui fan pachwork també tenen despeses.

Francesc Cornadó ha dit...

La poesia és quelcom dificilíssim, està a l'abast de molt pocs. És l'art de la paraula i això és com dir, que és l'art del pensament, i ¿qui s'ateveix a creure's que el seu pensament és un art?, ¿quanta vanitat hi ha en tot el que es publica?
Altra cosa és que el joc d'escriure i composar unes estrofes, activitat que podem considerar recreativa i gratificant per a un mateix i per a els seus amics, però d'això a qualificar de Poesia (així amb majúscula) hi ha un bon troç. Estic per a dir que, ni tan sols els poetes més renombrats del panorama actual, arriben a la tal consideració.
En la nostra llengua em costa molt de trobar poca cosa després d'Ausies March, i en el panorama universal, em costa molt de trobar gairebé res després del clàssics greco-romans, i de Dant, per bé que podem gaudir d'altres poetes més o menys estimats però que es podrien comptar amb els dits d'una orella.
Salut
Francesc Cornadó

Francesc Cornadó ha dit...

El panorama editorial és llastimós, com no podria ser d'una altra manera avui que tots els gremis estan tocats per una maleïda crisi, però el pitjor és que el món del llibre està tocat, a més a més, per l'escassetat cultural o pitjor, per la "cultura-espectacle" dels mitjans.
No és testrany, doncs, que molts autors hagin de col.laborar económicament en l'edició dels seus llibres, altres no tenen més remei que autoeditar-se i molts altres, la majoria, són víctimes de la seva vanitat o de la seva candidesa; aprofitant-se d'això i de qué van amb el lliri a la mà, més d'un editor se'n aprofita i els fa pagar l'edició.
¡Ah, i de cobrar drets d'autor, res de res!
No cal però, estranyar-se de tot això, car no és més que un reflex del que està passant en la societat, un desori d'incultura, una pèrdua de criteri estètic, una manca de sentit crític i una autocomplaença estèril.
Potser la única pàtria que podem comprendre és la del dubte, la república de l'escepticisme i la desconfiança.
Salut
Francesc Cornadó

Júlia ha dit...

Francesc, no estic d'acord, hi ha poesia molt bona que ha estat popular i poetes que en tots els països han connectat amb això que en diem el poble, tot es relatiu, va a gustos i consideracions i també a modes, no vol dir que un poeta minoritari no sigui bo, és clar, hi ha de tot a tot arreu.

Júlia ha dit...

Francesc, em temo que sempre ha estat una mica així, tot i que abans no existien els mitjans de comunicació actuals, el mateix Ciceró té una frase que fa, més o menys, quins temps aquests, els fills no creuen els pares i tothom escriu llibres!!!

Amb això hem de viure, m'ho prenc com una afició personal, hores d'ara.

Miquel ha dit...

No lo conocía. Me gusta...y mucho.
Gracias por citarlo.
salut

Júlia ha dit...

MIquel, creo que es una poesía que puede gustar a mucha gente.

Antoni Casals i Pascual ha dit...

Moltes gràcies, Júlia pels teus comentaris. T'asseguro que tenen molt valor per a mi perquè des de fa temps tinc en molta consideració les teves opinions.
I t'he de reconèixer que encara estic una mica trasbalsat, perquè un no està acostumat a veure's esmentat. Aquest matí mateix he vist com el diari digital La Veu del País valencià enllaçava al teu article.

Júlia ha dit...

De res, Antoni, un plaer. Caram, quin èxit, això de que ens enllaci un diari digital!!!

Antoni Casals i Pascual ha dit...

http://www.laveupv.com/xesfera/la-poesia-dantoni-casals-i-algunes-reflexions-sobre-llibres-i-literatura