27.5.15

AL MENYS, QUE TINGUI UN TÍTOL!!!



Està fent molt de soroll, més enllà del tema post-electoral, una anècdota curiosa i lamentable, això d'aquest senyor a qui van cridar l'atenció al Parc Güell perquè amollava explicacions sobre el recinte a uns coneguts, ja que sembla que això és monopoli dels guies turístics. El fet és condemnable però evidencia una tendència en alça, poques coses es poden fer ja si no tens títol, certificat o llicenciatura. Aquestes limitacions venen imposades, és clar, pels que tenen aquests títols o per aquells que els atorguen, tot i que aquests que els atorguen en ocasions, al principi de l'oficialització dels estudis,  no els tenen. També hi suquen pa els qui paguen els qui tenen els títols o els qui els atorguen, al capdavall tot és com una mena de piràmide d'interessos econòmics.

Quan jo era petita i durant molts anys hi havia gent que exercia de mestre a centres diversos. Aleshores estudiava poca gent i la demanda de professorat va començar a créixer. Fins i tot als diaris sortien anuncis d'acadèmies atrotinades o no tant que demanaven títols per llogar. Quan el títol es va començar a exigir de forma seriosa fins i tot hi va haver un moviment de persones que demanaven que se'ls concedís el cobejat títol a causa de l'experiència acumulada durant anys donant classes, no se'n van sortir i qui més qui menys va haver d'estudiar una miqueta i treure's el paperet o buscar-se una altra feina. L'ensenyament és l'activitat pràctica que s'estudia de forma més teòrica tot i que resultaria molt fàcil que des del primer dia de carrera els estudiants de mestre passessin al menys mitja jornada en escoles reals.

De tant en tant, cada vegada menys, surten persones que han exercit, per exemple, de metge, sense ser-ho. Se suposa que són un perill per a la societat. Però en paral·lel perviuen encara sanadors i curadors que són força consultats per alguns sectors i que no tenen títols. Malgrat algunes restes de pràctiques professionals sense base acadèmica existeix una tendència progressiva a demanar una suposada preparació per a tot que no sempre, ai, garanteix que els qui l'assoleixin no en facin de grosses. 

De mestres bons i dolents i molt dolents n'he conegut amb títol i sense. Fa anys els mestres preparaven sovint per al batxillerat i se'n sortien prou bé. Hi havia pocs centres d'ensenyament mitjà i pocs llicenciats. Això també va anar de baixa, amb la EGB se'ns va reconèixer als mestres una mica més de categoria, avui perduda, i vam poder ensenyar els nois i noies fins als catorze anys. Tot funciona segons necessitats socials, durant un temps els llicenciats podien fer de mestres però no va passar mai a l'inrevés, si volies anar a ensenyar alumnes més grandets t'havies de treure't una llicenciatura la qual no sempre havia de ser específica d'allò que anaves a ensenyar. Els sous sempre s'han relacionat, en el camp educatiu, amb l'edat dels alumnes, més grans, més paga per al professor.

Els metges amb títol fan badades i de vegades ben grosses però aleshores funciona, com en d'altres professions, allò que en diuen corporativisme. Si la badada la fa algú sense títol les conseqüències per al culpable són molt pitjors, és com quan t'atropella algú amb carnet de conduir o algú que no en té, tot i que per a la víctima la cosa presenti pocs matisos pràctics. Parlo d'aquestes professions perquè són més conegudes que d'altres car també els arquitectes han fet cases que han caigut i els enginyers, ponts deficients. Quan els treballs demanen un cert equip de gent és més difícil l'error individual però, vaja, amb els anys en veus de tots colors.

El cas és que hi ha moltes professions en les quals el títol sembla, de portes enfora, imprescindible, però si entrem a fons en com es prepara a la gent ja comencem a percebre que entre els preparadors professionals hi ha també de tot, la cosa no és tan clara. L'accés a la cultura per part de la gent modesta ha fet que l'assoliment de títols fos una aspiració indefugible, allò de al menys que tinguis un títol ha estat una advertència paternal constant, en aquests darrers anys. Un drama familiar és quan el noi o noia penja els estudis i no acaba la carrera i no té el títol. La realitat de la vida demostra que no sempre la carrera garanteix un bon futur ni la felicitat personal, però com que això demana anys i visió vital panoràmica és fa difícil comprovar-ho a fons, per això quan es parla de fracàs escolar es parla, de fet, de fracàs immediat.

Hi ha carreres que abans s'exercien de forma lliure i que avui encara tenen certs forats lliures d'accés a la professió, el periodisme, la interpretació, l'art... De tota manera per ensenyar-les de forma oficial ja fa falta el títol. A un futbolista d'elit que guanya una pasta se li demana que jugui bé a futbol i prou i fins i tot en el Barça tot això del català es mira amb condescendència si la cosa funciona. Tot i que ens cau la bava quan entrenadors o jugadors es mostren catalanistes no s'exigeix que surtin de l'escola de futbol amb un nivell de català parlat i escrit remarcable com tampoc no li demanem el nivell C al mecànic del nostre cotxe, ni tan sols li exigim que ens mostri el títol de formació professional corresponent.

En tot plegat s'hi mouen un munt d'incoherències i contradiccions. Un títol no garanteix gaire cosa si no hi ha experiència, constància, voluntat i una sèrie de factors diversos difícils de valorar. El cas és que de les universitats surten fornades de gent la qual, sobretot en determinades carreres, es troba amb dificultats per trobar feina. Titulats en història o en turisme tiren avui cap això que en diuen gestió cultural i, és clar, si tots els iaios i iaies que tenim una mica de cultureta ens posem a explicar històries pels carrers i art pels museus la cosa caurà, ens agradi o no i que se'm perdoni la ironia, en l'intrusisme descarat. 

El fet és que sovint, en molts camps, he trobat gent molt professional no titulada, potser per allò del conegut  poema de León Felipe, no sabiendo los oficios los haremos con respeto. A més a més dels grans títols acadèmics la burocràcia actual demana certificats per a tot per tal que si van mal dades hi hagi un cap de turc atacable, als centres excursionistes ja s'exigeix que al davant de les excursions hi vagi algú amb una mena de titolet monitorial. Com en la coneguda faula, al final rep més sovint el pobre ruc que ha olorat una flor que no pas el lleó que s'ha cruspit tot un ramat.

En canvi, en el camp de la política professional cada vegada és més freqüent que hi accedeixi gent sense títols, si és prou hàbil i té ganxo i ambició i, també sort i carisma. Fa anys aquests no titulats tenien una certa vergonya i s'havien falsificat currículums, com en el cas de l'inefable senyor Roldán, el recordeu? Era un senyor d'esquerres, socialista... I és que sembla que la corrupció ens vingui de nou. En d'altres casos alguns polítics i polítiques han dit que tenien títols que encara no havien assolit o han maquillat el tema amb coses com ara estudis d'economia, eufemisme destinat a fer pensar als no iniciats que posseïen alguna llicenciatura en aquesta matèria. 

Avui es pot arribar a la primera fila de la política sense cap mena de títol, com s'ha vist i comprovat, i més enllà de la gent de l'oposició del polític o de la política que no tenen llicenciatura ni doctorat ni tan sols batxillerat, no sembla que ningú s'hi posi pedres al fetge. L'escriptor Terenci Moix explicava amb la seva ironia bonhomiosa, de gran, que en els seus primers temps deia que havia estudiat filosofia i lletres perquè li feia vergonya admetre que no tenia títol. Durant anys un dels mèrits del senyor Fraga era que havia estat el primer de la seva promoció acadèmica, jo també ho vaig ser i ningú no m'ho ha reconegut mai ni m'ha servit per a gaire cosa més enllà d'haver obtingut una plaça d'accés directe lligada a un pla d'estudis que estava prou bé i que aviat va fer la fi del cagalàstics.

Per ser escriptor, de moment, tampoc no fa falta títol. Però els qui tenim alguns títols, en aquest món de fatxenderies, ens veiem obligats, davant de la parafernàlia habitual, a fer saber a la gent que els tenim perquè, no ens enganyem, la cosa té un pes sociològic, tot i que no sempre ni a tot arreu. Pere Calders quan explicava la seva experiència professional a l'exili, on va fer de tot i més i tot ho va fer força bé, recordava que a Mèxic, en aquells anys, podies dedicar-te al que fos sempre que posessis un cartell a la porta que avisés la gent, més o menys amb aquesta explicació: ejerce sin título. Em sembla una gran solució, no s'enganya ningú i es permet una llibertat molt saludable. Però, ai, una actitud així faria trontollar tot el nostre sistema actual i avui és impossible demanar una cosa semblant. La gran majoria de gent s'hi posaria en contra perquè els títols dels professionals ens fan pensar que tenim menys riscos i que estem més protegits de perills i de les agressions dels ineptes. Vana pretensió.

Hi ha aspectes del saber que són tan demostrables que no poden ser exigents amb les titulacions, un és aquest de l'esport, a un futbolista se li demanen gols i no pas filosofies ni domini del llemosí. Un altre camp seria l'art, es pot dibuixar i pintar bé sense haver estudiat Belles Arts i l'èxit en aquest camp va lligat a factors diversos, entre els quals també compten promocions, coneixences i la sort. I un altre és el dels idiomes, es nota d'una hora lluny qui sap francès, anglès o alemany i qui no en sap tot i que el que en sap molt i molt no podrà donar classes oficials a les escoles oficials si no té el títol i el mateix passa amb els pintors i fins i tot amb els esportistes.
Ahir, al meu barri, va fer una xerrada Josep Fornés, director de l'atzarós Museu Etnològic, que es troba en procés de rellançament. No vaig estar d'acord amb una de les seves afirmacions, quan va explicar que havia estat mestre i que això era com l'anar en bici, que no es perdia mai.  Hi ha una tendència dels qui han fet de mestres i després han canviat de feina a recordar la seva experiència educativa, tan enriquidora que no entenc per quin motiu es van acabar dedicant a una altra cosa, la veritat.

Tot es perd quan no es practica, la veritat, també això de la bici i cal fer un bon repàs si un es vol tornar a dedicar a una feina que ha abandonat o a un esport en el qual fins i tot va excel·lir. Fornés va explicar a fons els objectius i la tasca del Museu i vaig trobar molt remarcable la intenció de no recórrer, pel que fa al tema de les explicacions i tallers, als monitors convencionals sinó a gent diversa, experimentada en el tema a tractar. No sé si se'n sortirà. El sistema, amb el suport de gran part del poble, no ens enganyem, cada vegada té més interès en abduir els outsiders i a tenir-ho tot acotat, controlat i titulat.  

Pel que fa a les explicacions alternatives als turistes potser acabaran esdevenint una mena de top manta, quelcom clandestí gairebé, tolerat a mitges, multat o castigat quan calgui. Per a gairebé tot cal tenir llicència o llicenciatura que per això s'ha aconseguit que tanta gent estudiï i tots tenim fills i filles en edat de treballar que potser tenen dificultats en guanyar-se les garrofes malgrat els estudis previs. No sé si podré continuar fent itineraris pel Poble-sec i el Paral·lel, la veritat. El Paral·lel està de moda i cada vegada el veig més inclòs en les rutes oficials de les moltes empreses i empresetes de gent dedicada a això del consum cultural, un sector una mica saturat, hores d'ara. I mal pagat, no ho oblidem tampoc, i és que el problema de fons és que hi ha poc pastís per a tants comensals, en els temps de les vaques grasses tot es contempla d'una manera molt diferent, però en èpoques de vaques magres ens acabem barallant per les engrunes, què hi farem.


5 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Francesc Puigcarbó ha dit...


ja n'he parlat també, és esperpèntic. Suposo que els col·legis no podràn anar-hi, i si hi van, la Senyoreta no podrà esperar res als nens.
Expliquen avui a el periódico, que ja han suavitzat les mesures al Parc Güell, no m'estranya amb el rebombori que s'ha organitzat.

dospoals ha dit...

Ahir que vaig veure la notícia em vaig quedar molt parat. No entenc com un grup d'amics no pot passejar per un lloc i que u d'aquests faça de guia.

Els temps moderns ens han dut a reglar-ho tot, com has dit bé, per a trobar un responsable en el cas d'un incident. No estic en contra d'aquest fet, convé tenir la seguretat legal que davant una injustícia puguem estar protegits, però l'enginy cada volta ha de superar el legislador.

El tocat és que tot respon també als diners negres. Si s'unfla els autònoms a imposts per a fer una faena, és comprensible que s'indignen davant els voluntaris que accepten la voluntat (i que no declaren). És evident que hom no eixirà de pobre amb aquests diners, però si vas sumant (2, 3, 5 o 10 euros per 15 persones durant dos o tres voltes al dia, uns quants dies a la setmana) hom s'enduu un bon pessiguet.

De retruc, em fa la impressió que aquest voluntariam està molt ben organitzat. Un fet és que un amic que sap de coses t'explique les històries que vulga (és un amic teu i el coneixes, i en acabar la ruta el convides a una cervesa o a dinar) i una altra és crear grups organitzats de voluntaris que acaba amb aplaudiments i passada de gorra (i com t'has de negar a donar la voluntat, o propina!?).

Al remat, cadascú pretém guanyar-se la vida com pot, com sap o com vol i quan la societat en què vivim necessita regles, tothom haurà de passar-hi. Ara, amb molta cura per a separar el gra de la palla. Un detall últim: què fem amb els poetes que reciten poesies gratis? aquests fan intrusisme vers els recitadors d'ofici (i a Barcelona n'hi han uns quants...)?

Júlia ha dit...

Nosaltres hi havíem anat unes quantes vegades amb l'escola, en temps de no tant turisme, hi havia uns senyors jubilats que eren voluntaris del parc, avisaven les criatures si s'enfilaven o coses així i et donaven alguna explicació, ara tot és parc temàtic. No sé com funciona ara per a escoles, jo no hi aniria, massa gent. Hi ha més llocs...

Júlia ha dit...

Dospoals, potser sí que hi ha voluntariat del que dius, sempre n'hi ha hagut, però no crec que sigui excessiu, en tot cas ja es veu que posar aquestes mides no fa res més que provocar soroll i mal rotllo. Per a ser poeta encara no et demanen títol ni certificat, ara bé,per ser rapsoda, no ho sé, potser encara no però no donem idees...