20.5.15

BIOGRAFIES, BIÒGRAFS I BIOGRAFIATS


Tot i que tenim una tendència a les generalitzacions que en ocasions resulta gairebé indefugible, me n'allunyo tant com puc. És habitual escoltar que a algú li agrada llegir o viatjar. A mi també m'agrada llegir, però segons què i en segons quins moments. Viatjar m'agrada menys però també he viatjat o viatjaria segons on i segons en quines condicions. Pel que fa a gèneres, acostumo a afirmar que no m'agrada la novel·la històrica, per exemple, però n'he llegit de molt bones amb molt de gust. Tota aquesta introducció ve a tomb perquè havia iniciat aquesta entrada amb una afirmació que després he esborrat de l'ordinador: m'agraden les biografies.




I és que m'agraden segons quines biografies i de vegades els meus gustos personals no responen a res que sigui mesurable. La biografia és un gènere complex, demana temps i lectures prèvies i també aquesta grapa de determinats escriptors en moments concrets, potser en podríem dir inspiracio. En el temps de la meva infantesa i joventut va ser la biografia de grans personatges un gènere d'èxit, unes de les biografies més llegides van ser les de Zweig que darrerament s'han tornat a editar, durant uns anys tan sols les trobaves de segona mà. 

Ahir escrivia sobre aquesta gent que mai troba bo allò que agrada a la majoria, doncs com que les biografies de Zweig més llegides van ser les de dues reines de final tràgic, Maria Antonieta i Maria Estuard, els entesos t'asseguraven que la millor era la de Fouché, que també està molt bé però que, pel meu gust, no té la màgia de les altres dues que menciono. Zweig va deixar inacabada la de Balzac, tot i que es va publicar. La vaig llegir i em va avorrir una mica. Fa anys no es posaven als llibres tantes referències bibliogràfiques ni notes diverses, interessants però que de vegades, fora de lloc, entorpeixen la lectura.


La bona biografia, pel meu gust, ha de mostrar un cert enamorament del personatge, ser mesurada en recórrer a les cites erudites i incloure imatges, fotografies o reproduccions de quadres o gravats. En els volums antics sempre hi trobem imatges però en les edicions modernes de vegades se suprimeixen, potser per abaratir costos o perquè avui tot això dels drets de reproducció s'ha complicat força. Pel meu gust la millor biografia sobre Verdaguer és la de Sebastià Juan Arbó. Amb motiu del centenari la van reeditar però sense imatges, cosa que em va decebre, per sort tinc una edició antiga d'aquest llibre. S'ha escrit molt sobre Verdaguer, molta palla i moltes inexactituds i també novel·la i teatre on ell surt, però pel meu gust res no supera aquesta biografia i no sabria explicar ben bé el perquè. Arbó també en té una de molt bona de Cervantes.

Els personatges catalans han sofert un excés de respecte i prevenció a l'hora d'escriure sobre ells. També passa amb els castellans, o bé generen odi indiscriminat o es cau en l'hagiografia descarada i per això hem de recórrer als anglosaxons a l'hora de tenir una idea aproximada del pes i de la personalitat de gent com Felip II, un rei interessantíssim i complex, lligat a una època i unes circumstàncies determinades. M'he trobat amb curiositats com ara que una persona que conec em comentés sorpresa, després de llegir una biografia recent del nostre monarca, que Jaume I també n'havia fet de seques i de verdes. 

Encara em va fer somriure més que una amiga m'expliqués com una seva coneguda no entenia que el senyor Pujol hagués caigut en aquests paranys recents lligats als calerons quan havia estat escolta. I és que som una societat amb una tendència a sacralitzar i amagar defectes, tant de polítics com de poetes i els defectes són allò que fa interessants les vides personals i sovint ens expliquen moltes més coses que les improbables virtuts. 

Encara avui tocar la biografia de gent com Companys desvetlla molts temors i fantasmes o escriure sobre gent com Ferrer i Guardia de forma una mica imparcial resulta impossible. A més a més, si has mort per la causa i ets un màrtir la cosa encara resulta més perillosa. Enric Vila va escriure una biografia sobre Companys que tot i desvetllar una certa polèmica no va obrir cap debat encès sobre les exactituds o inexactituds que s'hi poden trobar ni va aconseguir que el personatge se'ns fes més proper i entenedor. Sembla que, en general, hi ha l'opinió oficial de què val més no remenar segons què.

Ha mort Montserrat Casals, estudiosa de la literatura. La seva biografia de Mercè Rodoreda, que vaig llegir fa temps, quan ni sabia qui era l'autora, va ser un d'aquests llibres del gènere que em va entusiasmar. La personalitat de Rodoreda havia estat embolcallada de misteri per a la gent no iniciada en els misteris interns de la literatura nostrada. Hi ha qui diu que l'important és l'obra i no la persona però tot va lligat i en tot cas la tafaneria també pot ser quelcom positiu. 

Una altra biografia de gent nostra que em va agradar molt va ser la de Maria Aurèlia Capmany, escrita per Agustí Pons. Casals i Pons han escrit d'altres coses molt interessants sobre d'altres autors però pel meu gust aquí van trobar el punt just entre erudició i interpretació a més de què se'ls percep aquesta mena d'enamorament del personatge malgrat els seus defectes, que en els dos casos eren uns quants i d'un cert gruix. 

Fins fa poc temps semblava ben bé que el món polític i literari català era asexuat o d'una castedat a prova de bombes, ara ja sabem que també hi havia pecats de la carn i amants secrets, com en el cas de Leveroni, però encara s'hi passa una mica de puntetes cosa que fa que fins i tot les grans passions catalanes ranciegin.



Un personatge maltractat per la història per qui sento simpatia és Napoleó III. Fa anys en vaig llegir una bona biografia, en un d'aquells llibres d'Espasa Calpe tan entranyables, comprat de segona mà, era de Georges Roux, crec, i també comptava amb unes quantes il·lustracions. El vaig deixar a algú que no me la va tornar però això avui no és un gran problema, les webs amb llibres de segona mà funcionen d'allò més bé i també els serveis de biblioteca. 
Resultat d'imatges de citati leopardi
Les promocions de llibres busquen vendre i de vegades et deixes enredar, m'ha passat en algunes ocasions amb llibres suposadament biogràfics, en concret recordo que em va decebre força una voluminosa biografia sobre Lucrècia Borgia, de Maria Bellonci, i el recent i lloat llibre de Citati sobre Leopardi, ambdós em van avorrir d'allò més. Moltes de les millors biografies que he llegit les he trobat de segona mà, per casualitat, com una molt interessant sobre la dona de Marx, de Françoise Giroud. Hi ha personatges que han fet vessar molta tinta, com ara l'emperadriu Sissí, però encara no he trobat un llibre sobre ella prou ponderat i que m'agradés del tot, la veritat. No acabo d'entendre l'interès que ha desvetllat sempre aquesta dama. Les commemoracions diverses, centenaris i la resta, generen refregits lamentables i novel·letes ocasionals decebedores. Encara està per escriure una aproximació al general Prim que no sigui excessiva ni pesadeta i que tingui rigor històric, per exemple.



Sobre el món literari proper he de dir que em va agradar molt la biografia d'Ignaci Agustí, de Sergi Doria. No deu ser fàcil escriure sobre personatges que encara tenen família directa, la qual pot no estar d'acord amb el que s'explica, però els bons biògrafs saben trobar l'equilibri entre el respecte i la veracitat. Tot i que ja sabem que mai ens explicaran tota la història del personatge, cosa impossible. No sóc capaç d'entendre el motiu pel qual una biografia té grapa, malgrat que sigui coixa en alguns aspectes, i una altra de molt completa i treballada pot avorrir. 

Passa amb tots els gèneres, hi ha novel·les  ben escrites que t'ensopeixen i d'altres que t'interessen malgrat que els vegis relliscades fins i tot gramaticals, de gruix. Un molt bon autor de biografies va ser Marañón, qui en té una de molt bona sobre el bescantat Conde Duque i una altra més breu, però que també m'agrada molt, sobre Tiberi. En general no m'agraden les biografies novel·lades on es fa parlar els protagonistes en directe però també en aquest cas trobaria excepcions i he de dir que la sèrie sobre Claudi, de Graves, em sembla excel·lent.


Les bones biografies han d'entrar a fons en l'època, els actors secundaris i l'escenografia són molt importants, més enllà del personatge. No han de condemnar de forma contundent ni sacralitzar o mitificar els protagonistes. Una bona biografia, avui, tal i com està el mercat editorial, és gairebé un miracle ja que s'ha d'esmerçar molt de temps en escriure-la i després les vendes no sempre rutllen com caldria. Encara més, ara per la xarxa podem trobar les vides de tothom i un munt d'imatges i referències que contribueixen a fer que la vida dels famosos antics o moderns ja no ens sigui tan desconeguda. Un altre filó són les vides d'actors i actrius de mort recent, en aquest camp també trobes de tot, és clar. 


Bé, aquí ho deixo, car només volia dedicar un record a Montserrat Casals i la seva tasca a l'entorn de la literatura i m'he acabat embolicant d'allò més. Sobre Rodoreda, el seu temps i les seves circumstàncies, el llibre de Casals té el gran mèrit d'haver-la convertit en un personatge concret i viu. Recordo fa anys, quan la va entrevistar Soler Serrano, com aquella entrevista va decebre molta gent, les respostes tenien poca volada, defugia comprometre's, fins i tot en el tema literari, i t'adonaves que ella mateixa intentava reinventar-se. El cas de Rodoreda és digne d'estudi i ho serà durant anys, l'èxit gros li va arribar amb La plaça del diamant, a mi és l'únic llibre seu que m'agrada, però molta gent d'aleshores el va trobar carrincló i els entesos inevitables ens asseguraven que el millor eren els contes, és clar. Pel que fa als lloats contes, n'hi ha que m'agraden i n'hi ha que no tant.
Montserrat Casals i Couturier | Foto: Facebook
Després s'ha mitificat la seva obra en pes i ja ningú no gosa dir-ne res en contra, al menys de forma pública. El seu mèrit va ser, no ho nego, crear un estil propi. Fa uns dies algú gairebé se'm va enfadar quan li vaig dir que per a mi, Mirall trencat era una història absolutament fulletinesca. Quan els autors ja són tan oficials costa jutjar-los de forma lliure i no condicionada, la veritat. En tot cas el llibre de Casals ens en dóna una dimensió humana molt interessant que fa que ens puguem acostar de nou a la seva obra amb una visió més d'estar per casa, que de vegades també convé i és saludable i tot. 

8 comentaris:

Allau ha dit...

M'ho estic passant bomba amb la biografia de Juan Marsé que ha escrit Josep Maria Cuenca. Si no s'espatlla al final, és un llibre del tot recomanable.

Júlia ha dit...

Allau, només li trobo un inconvenient, no pot ser completa ja que el personatge encara està, més o menys, en actiu, i si no deu ser fàcil acontentar els descendents, biografiar en vida encara ha de ser més complicat, de tota manera la persona és tan interessant, el mateix que l'època, que potser m'hi posaré més endavant.

Francesc Puigcarbó ha dit...

ai, quin terreny més delicat, depén molt de qui escrigui la biografia, n'he llegit algunes d'apassionants i altres francament decebedores. Pitjor són les memòries que callen més que expliquen.


Unknown ha dit...

Coincideixo molt amb tu. De fet el gènere biogràfic em sol interessar. He llegit força obra sobre actors de cinema. La novel·la històrica tampoc m'agrada perquè, com a tu, no em crec que els personatges parlin i Alexandre Magne pugui dir "Quin vi més bo!" tot i que un dia o altre va poder dir-ho en la seva llengua. En canvi em va agradar "Memorias de Adriano" en l'estupenda traducció de Cortázar que debia millorar, m'ho temo, el text original de Yourcenar.
Casals Couturier va escriure sobre Rodoreda sensa cap complaença. Això és el que més em va agradar. A mi Rodoreda em sembla una escriptora de talent important i, crec haver-t'ho dit, "Mirall trencat" em sembla un llibre quasi excel·lent amb passatges que Faulkner hauria volgut signar. Li falta un retrat més complert d'aquella societat en la que els personatges no es mouen gairebé mai de la mansió de Pedralbes i el seu primorós jardí.
Casals Couturier va posar Rodoreda al seu lloc quant a ètica. La seva escapada a França deixant aquí el seu fill, el seu opressiu amor-no s'hi pot fer més-pel marit d'una altra. Les poques vegades que he vist parlar a Rodoreda m'ha semblat que intentava amagar una bruixa. El safareig m'agrada, està ben clar però, també tinc clar que el que ens queda d'un artista és la seva obra.
Has fet un apunt interessantíssim i per això t'escric a raig.
Salut, Júlia!

Júlia ha dit...

Cert, Francesc, de fet aquí parlo d'algunes biografies que m'han agradat, en general, però de les fluixetes o dolentes en podria fer una llista molt més llarga, ara bé, això passa amb tota mena de llibres, per això no m'agrada fer generalitzacions sobre les excel·lències de la lectura 'per se'.

Júlia ha dit...

Bon dia, Glòria, d'acord en tot menys en la valoracíó de Mirall Trencat, pels motius que ja comento a l'entrada, tens raó pel que fa a la biografia, era una dona complicada i fins i tot diria que amb aspectes de 'mala persona' i en canvi donava o volia donar una imatge molt diferent tot i que la majoria de gent ens preguntàvem què n'havia fet, del fill...

I pel que fa a la majoria dels llibres, crec que els manca una mica de profunditat tot i que evidentment, a La plaça del diamant aconsegueix, pel meu gust, emocionar.

Però vaja, tot són gustos i apreciacions diverses. Les Memòries d'Adrià, fins tot el Claudi de Graves o pel·lícules com Becket sobrepassen el tema històric i el gènere, van més enllà ja que parlen de l'ànima humana, de la bellesa, de l'ambició, del poder, serien 'de tesi', gairebé, el mateix que algunes obres de Shakespeare les quals, ben mirat, també són 'teatr històric', però això, quan es fa sense grapa, cau en el ridícul tot i que té camp abonat per al consum generalitzat i potser de vegades també va bé cercar tan sols la distracció i prou, no ho sé.

La vida de Rodoreda explica molts aspectes de l'obra també, tot té lectures diverses malgrat que tampoc cal anar més enllà si no en tens ganes.

No puc evitar, de tota manera, una certa tendència a que l'obra m'agradi més si el creador -pintor, escriptor, fins i tot cuiner- és una bona persona i es fa admirar pel seu caràcter, tot i que això també entra en un terreny relliscós.

Sobre la versió de Cortázar segur que és així, no sempre les versions originals són les millors tot i que si es pot es bo accedir-hi, és clar.

Sobre el fill, encara entenc més la fugida que la discussió posterior per temes d'herència, en fi, hi ha gent de tota mena en aquest món i el talent no afavoreix sempre la bona gent, què hi farem.

Júlia ha dit...

D'actors de cinema em va agradar força una biografia que em van regalar d'Audrey Hepburn, una altra bona persona, per cert. Ara no recordo l'autor, no era la del fill.

Júlia ha dit...

Això d'escriure sense complaença es també el que fa Pons amb Capmany, una molt bona escriptora que jo crec poc reconeguda i en la qual el personatge s'ha empassat l'escriptora. Però malgrat aquesta poca complaença, que li va costar entomar algunes crítiques, crec que és una biografia respectuosa i que mostra amor al personatge, no sé si m'explico. Les altres de Pons estan força bé però són més superficials en alguns aspectes, com les de Calders i Espriu. Potser la relació personal tampoc no era la mateixa, és clar.