25.5.15

ENTUSIASMES ELECTORALS I DAVALLADES RELATIVES



Ahir escrivia sobre futbol i crec que els finals de les campanyes electorals tenen trets semblants a les celebracions i cares llargues que es poden contemplar després dels partits decisius. Avui mateix una amiga, a facebook, expressava la seva esperança de què amb Ada Colau  passi com amb Guardiola, ço és, que des d'una incògnita inicial amarada de dubtes passem a l'entusiasme dels bons resultats. De fet, els resultats no han estat cap sorpresa tot i que jo pensava després de tanta manifestació patriòtica que per votar canvis radicals, a Barcelona, la CUP encara obtindria millors resultats i els partits clarament sobiranistes podrien, si calia, sumar en moments concrets. Però sovint confonem els desigs amb les possibilitats i les realitats.

Agradi o no, es voten persones, a les eleccions, i aquestes persones ens cauen bé o no ens hi cauen i sovint aquesta percepció és absolutament o parcialment subjectiva. L'arribada dels convergents a l'ajuntament va venir després del cansament de tants anys de socialisme i corrupteles i cal tenir en compte que molta gent volia un canvi fos el que fos. Els resultats no han estat els previstos i l'ajuntament barceloní ha continuat si fa o no fa amb la mateixa línia d'abans ja que les coses que passen no són d'aquests darrers quatre anys sinó que es vénen arrossegant de fa temps, de potenciar una imatge de ciutat fatxenda i castissa mentre els problemes reals no s'arrangen. Un altre tema és la percepció a cada barri, però a Barcelona no votem per barris.  

Del que passarà no en sabem res. No és el mateix fer oposició que governar, sobretot quan s'ha de governar en minoria i amb dificultats diverses. Hi ha els qui ho volen tot i ho volen ara i els qui tenen més paciència. També hi ha una tendència, al menys pel meu entorn, a no protestar tant quan manen aquells que considerem els nostres, amb els anys veus de tot i més. M'inquieten els entusiasmes, tant els futbolístics com els polítics, són efímers i en moltes ocasions, irracionals en gran part. Que les municipals són diferents de les generals és cosa sabuda, durant anys el poder va quedar repartit en una mena de bipartidisme consentit que feia que a la Generalitat hi haguessin els uns i als grans ajuntaments, uns altres. Els canvis en un lloc i en l'altre han estat complexos i diria que gairebé forçats, a la Generalitat va ser cosa de filigranes i estranys pactes i a l'ajuntament, de fatiga generalitzada i impotència general davant de fets diversos i lamentables.

Per la ràdio escoltava ahir els comentaris d'uns joves periodistes de diferents localitats que asseguraven que no votarien el mateix ara que pel setembre. El que passa és que ara la cosa sembla que s'ha complicat però també fa anys hi va haver èpoques de més diversitat malgrat que existeix una tendència a aglutinar poders i a tornar al blanc i el negre o al rosa i el vermell. Els partits que no s'engreixen tant de vegades moren en l'intent d'esgarrapar poder mirant de situar-se en ocasions de forma erràtica i variable a l'ombra dels exitosos, cosa que els acaba passant factura i sobre la qual haurien de meditar. Veurem, el tems dirà, per les seves obres els coneixerem i si són roses, floriran. Tot i que en ocasions veiem allò que volem veure, això també. 

Al menys el senyor Trias, que no s'ha preocupat mai de corregir la seva pronúncia ni el color dels seus cabells, cosa que me'l fa simpàtic més enllà de partidismes i gustos polítics personals, va ser també autèntic en admetre d'entrada que havien perdut mentre tants altres disfressaven el tema amb tota mena d'interpretacions surrealistes. Crec que el fet que CIU malgrat tot no hagi tingut, encara, una davallada semblant a la dels socialistes o no hagi acabat sent minoria, com les restes amb noms surrealistes de l'aclamat PSUC de glorioses èpoques veïnals,  té un cert mèrit, tot i que partits minoritaris que en d'altres temps tallaven el bacallà els cantin, com sempre, les absoltes, un clàssic. El país és més complicat, divers i polièdric del que molts voldrien o volen veure, què hi farem. En tot cas la campanya ha estat molt fluixeta i de les coses serioses no se n'ha parlat gaire ni a fons, les coses com siguin. I si mirem gràfics i números absoluts, ai, em temo que les coses no han canviat pas tant com sembla.


3 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Esperamos siempre dádivas.
Pisos gratis, café para todos, subvenciones a go-go...y esto no es así.
Falta cultura de trabajo, de abnegación y capacidad de sacrificio.
Sacrificio no es quedarse sin vacaciones por no tener dinero, es no ir de vacaciones porque hay cosas más perentorias que asumir.
A la larga, sino nos enseñan a ahorrar esto traerá más frustración.
Al tiempo.
Salut

Júlia ha dit...

Muy preocupante, Miquel, es la abstención crónica, en las reuniones de escalera y en las elecciones, aunque sube y baje algunos puntos de vez en cuando.

Tens raó, estem mal acostumats i la política de clientelisme i subvenció, en èpoques de vaques més grassones, s'ha aprofitat dels nostres defectes i abdicacions.

Oliva ha dit...

...LO PITJOR ES QUE,LA SRA.COLAU,N'ES LA SRA.CARMENA.