1.5.15

MEMÒRIA HISTÒRICA INDIVIDUALITZADA






La historia explica con facilidad el destino deuna clase social entera, pero no puede explicar la vida de un ser humano. Por otro lado, Dios no quiera que eso entre dentro de sus obligaciones. Porque si las leyes históricas de toda una clase cayeran sobre el destino de un solo hombre, este no podría soportar el peso (...)

Hay un sistema para hacerse irrepetible, aunque sea para uno mismo: recordar la propia juventud. Y entonces resulta asombrosa. Cuando uno es joven y vive rodeado de jóvenes, le parece que todos tenemos un destino en común. Pero pasa el tiempo, los destinos serpentean y se enroscan, arden como una mecha lenta y entonces cada uno de nosotros se apaga o explota a su manera (...)

Me parece que nunca antes había habido una necesidad tan masiva de comprender el pasado como la que se percibe ahora en la gente. Nuestro pasado es enigmático. Y es enigmático no tanto por los hechos, sobre los que llegarán nuevas revelaciones, sino desde el punto de vista de la psicología.

Para mi es precisament así. De hechos ya tengo suficientes. Estoy harto de ellos (...)



He llegit aquest llibre per casualitat. En l'interior d'un altre que vaig agafar a la biblioteca fa un temps hi vaig trobar una nota manuscrita amb el seu títol, el nom de l'autor i el de l'editorial. Aleshores vaig comprovar que era un llibre d'un cert èxit i que per la xarxa es podien trobar moltes referències i comentaris sobre la novel·la i el seu autor. De fet és una reedició, fa uns deu anys ja l'havia publicat Lumen, no sé si aleshores va tenir el mateix ressò,  jo no ho recordo. I tot això del ressò, en els nostres temps, és absolutament relatiu.

Els llibres sobre els disbarats i assassinats de l'estalinisme m'inquieten i em neguitegen, sobretot perquè la intel·lectualitat europea va flirtejar amb aquell règim horrible i encara trobo qui em canta les excel·lències d'aquell comunisme, avui reconvertit en no sé ben bé què. Hi ha unanimitat en condemnar el nazisme i les seves seqüeles com també n'hi ha, al menys entre la gent que conec, en condemnar el franquisme i en accentuar-ne la perversitat. Però els pecats de l'esquerra o d'allò que en vam voler dir esquerra són encara tolerats, fins i tot silenciats o passats per alt. 

Hi ha qui es posa nerviós quan li expliqués que durant la guerra civil es van estossinar i torturar, per la banda republicana, molts innocents. Sempre es busquen justificacions o s'entra en comparacions absurdes, com ara que els altres en van matar molts més, cosa lligada al fet que van guanyar la guerra i van tenir més temps per fer-ho. Considerant que en els darrers temps de la guerra civil els estalinistes remenaven les cireres no sé pas com hauria anat una victòria lligada a una servitud comunista, en aquells anys. De fet d'uns feixistes ja sabem o creiem saber què en podem esperar, és molt pitjor quan unes bones idees es perverteixen en la pràctica, no és el mateix que et faci una mala passada un desconegut a qui tens mania o menysprees que un parent o amic a qui aprecies de veritat.

Izraíl Métter té una biografia complexa i difícil,  va sobreviure a la pobresa, a les purgues, a la guerra i a les repressions diverses. Aquest llibre no es va publicar sencer fins el 1989, el seu autor  va morir el 1996, encara va tenir sort i va poder gaudir del ressò que la publicació va provocar. A més  a més dels perills en els quals aquell sistema estatalitzat embolcallava tothom ell tenia dos elements més en contra, era jueu i fill d'un modestíssim comerciant, cosa que durant la seva joventut li va complicar molt els estudis superiors.

La quinta esquina es considera un llibre autobiogràfic en gran part. L'autor intenta explicar més que no pas condemnar i no s'esplaia en la descripció de crueltats i tortures, com fan alguns escriptors quan parlen de situacions semblants, les violències passen de puntetes i potser per això ens fan esgarrifar encara més. No és aquest un llibre sobre política ni estalinisme sinó que l'autor reflexiona sobre el pas de la vida, a l'entorn de la llum de la infantesa i la joventut, sobre l'amor incoherent i indefugible, la vellesa i la natura humana, inexplicable i imprevisible. Com sol passar, una gran part dels antics torturadors a sou, envellits, justifiquen el seu passat, feien el que calia, complien ordres, s'havia de fer d'aquella manera. I els nous joves pateixen del mateix mal o de les mateixes virtuts que els antics, quan tot és per estrenar la vida es veu d'una altra manera i els riscos i els perills semblen bajanades. L'autor no defuig el reconeixement dels seus propis actes injustos, lligats a la fe juvenil en unes determinades idees, no és habitual ensopegar-se amb exàmens de consciència seriosos, pels nostres verals.

Métter admet que els fets històrics es poden interpretar i intentar comprendre però que la psicologia humana és inexplicable. Incideix en el caràcter absolutament religiós d'un règim que va bandejar la tradició del sagrat cristià ortodox per instal·lar una religió encara molt més dogmàtica, el culte a Lenin, a Stalin, d'una forma que mirada des del present resulta temible, encara més quan aquí ens en van arribar ressons també sacralitzats i molts intel·lectuals de prestigi van lloar-ne les excel·lències i en van amagar les misèries. Llegir avui alguns articles de revistes com Triunfo, els quals consumíem molts joves amb fe religiosa durant un temps, fan força angúnia. Acabes per adonar-te que per totes bandes et fan passar bou per bèstia grossa.

L'autor es  va dedicar, com va poder i el van deixar, a l'ensenyament de les matemàtiques, per això també opina sovint sobre l'ensenyament i l'educació. Després d'explicar alguns trets del seu pare, qui manegava a casa seva fins i tot els aspectes domèstics més inversemblants i que encara li va amollar la darrera pallissa als disset anys, reflexiona sobre una evidència que molta gent defuig perquè no ens abelleix, en un temps on tot sembla controlable i previsible:

No se debe golpear a los niños. Eso es lo que he estudiado. Pero he visto tantas cosas inexplicables en la vida que me han confundido a muerte y no sé a qué conclusión llegar. He conocido familias en las que se educaba a los niños de acuerdo con los más perfectos métodos pedagógicos. Sin embargo, cuando llegaba el momento, ese niño se convertía en un sinvergüenza. He conocido familias en las que los padres eran unos canallas y venían al mundo unos hijos de los que la humanidad entera podía enorgullecerse. 

Me parece que nunca se podrá explicar este misterio.

I després incideix en una qüestió que jo havia sentit comentar per part de gent intel·ligent relacionada amb el món educatiu, que la pedagogia teòrica no té en compte la personalitat dels educadors i que el mètode de Makarenko va donar resultat mentre l'utilitzava el mateix Makarenko. Pel que fa a l'àmbit familiar:

Toda madre forma el carácter de su hijo con su método de fabricación casera. Con toda la fuerza de su personalidad irrepetible.

Ell va tenir sort amb la seva mare, a qui recorda amb tendresa i l'habilitat més gran de la qual va ser estimar els fills de forma incondicional, sense fer soroll, essent allà quan calia i sense jutjar les seves relliscades.

Un altre tema el qual alguns comentaristes han considerat central en el llibre, cosa que es podria matisar, són les relacions amoroses del protagonista amb una dona, Katia, una història de trobades i separacions, d'incomprensions i infidelitats, una mica allò  de ni contigo ni sin ti tienen mis penas remedio. I és que de vegades no és tan sols el món exterior qui ens condiciona, nosaltres no sabem ser bons ni amb nosaltres mateixos ni aconseguir sense problemes les petites felicitats a l'abast. Katia no podrà envellir, se l'empassarà el sistema de forma cruel, com a tants d'altres, com al seu bonhomiós i intel·ligent pare. 

La cinquena cantonada del títol té relació amb els mètodes de tortura dels sicaris de l'estat però també amb alguna cosa impossible i terrible al mateix temps,  quan t'obliguen a trobar un lloc inexistent i a combregar amb rodes de molí, de grat o per força per motius que no tenen ni cap ni peus però que provoquen conseqüències gravíssimes. I al capdavall s'acaba per cercar, de forma física o espiritual, tombes impossibles de retrobar, com explica l'autor en comparar la seva vellesa amb la d'un antic combatent que dedica les vacances a cercar enterraments massius del passat. Métter és un d'aquests grans autors en el qual podem retrobar-nos nosaltres mateixos i les nostres circumstàncies i dèries i misèries ja que ens parla del misteri més gran de tots, d'aquesta ànima humana universal tan impossible de conèixer i d'interpretar.

6 comentaris:

Enric H. March ha dit...

La barbàrie no hauria de tenir adjectius, per això jo no parlaria de "banda republicana" perquè malmet el concepte de "república" (res publica)i no ens diu res de la barbàrie que no sapiguem (o hauríem de saber): que ve d'arreu. Si hagués guanyat el partit comunista (no el comunisme, sinó l'estalinisme) poca cosa hauria canviat de la nostra postguerra. Probablement, la dictadura (l'estalinista) hauria durat menys que la franquista; potser, fins i tot, Espanya hauria intervingut a la II GM i la intervenció aliada hauria estat diferent.

A banda d'això, comparteixo les teves reflexions i les de Métter. Podria ser una bona lectura de tertúlia.

D'Izrail Métter m'agradaria llegir "La fi de la infantesa", una novel·la autobiogràfica que narra la vida d'una família jueva entre guerres, però malauradament no està traduïda ni al català ni al castellà.

Júlia ha dit...

El problema, Enric, és que d'alguna manera s'ha de dir i no hi ha cap nom que agradi a la majoria. De fet els valors de la República van durar dos dies. Quan jo era petita la gent del meu entorn ho tenia clar, 'els rojos' i 'els d'en Franco', i no ho deien amb cap matís a favor ni en contra, simplement com una descripció, avui tot s'ha complicat. Els d'en Franco són franquistes, però poden ser feixistes, sublevats i unes quantes coses més i els altres, tot un garbuix d'ideologies i grupuscles que van motivar que tot
anés encara pitjor, al terrat de la meva escala encara hi havia forats provocats pels Fets de Maig.

Saber què hauria passat si hagués passat una altra cosa és impossible, precisament aquest és també un dels molts temes del llibre de Métter, ell diu que els historiadors li repeteixen que és absurd però que ell hi vol pensar.

En tot plegat s'hi barregen fins i tot les històries familiars i les ideologies pròpies i fins i tot els desigs de què les coses fossin com ens agradaria, encara fa poc llegia -crec que al Theros- alguna cosa així com que de les txeques te'n sorties si t'hi duien els anarquistes i no era així si t'hi duien els anarquistes, malauradament la cosa no és tan clara, és que l'anarquisme permet que hi hagi de tot, des del reietó estossinador fins a l'home d'ideals just i noble i el comunisme estalinista consisteix en la crueltat organitzada, molt més perillosa.

En tot plegat ja m'interessen més les històries personals, com la de Métter, que les grans teories i les interpretacions del present, són més humanes i polièdriques.

No sé si seria un bon llibre per a la tertúlia, potser sí perquè és una novel·la però no ben bé, l'autor té encara coses sense traduir, fins i tot sembla que hi ha coses que no es troben ni en anglès.

Té una llarga reflexió sobre la religió tradicional i la del comunisme de la seva època que fa esgarrifar i és una meravella, no l'he copiat perquè és molt llarga i s'ha de llegir sencera, és una mica allò de 'virgencita, que me quede como estoy'.

Com en diries, doncs, del bàndol en qüestió?

El fet és que millor o pitjor, eren republicans de nom, una altra mania és penjar els morts i torturats a incontrolats quan hi havia molt de control, fins i tot patrulles de control. La gran desgràcia és que continuen passant tragèdies al món i que el més difícil, com explica l'autor, és saber com funciona la psicologia humana, capaç de tantes bestieses, que potser dir 'barbaritats' també ofendria els pobres bàrbars, que hi devia haver de tot.

Júlia ha dit...

Les reflexions sobre la seva família, el seu pare i les pràctiques religioses 'de casa' també són imprescindibles.

Enric H. March ha dit...

Ja sé que és més laboriós, però anomenaria a cadascú segons el partit que representa. Només per posar un exemple, entre el PC i el POUM i havia un abisme, però tots dos se'ls encasella igual.

Jo ho dic només per una qüestió didàctica. Entre nosaltres ja coneixem els matisos, però per al comú dels mortals és més fàcil reduir-ho tot a dos bàndols: bons i dolents. Tu saps perfectament que hi ha gent que quan li esmentes la República s'imaginen els Dimoni.

Júlia ha dit...

Enric, això no és que sigui difícil, és impossible, en tots els partits hi havia una mica de tot i gent dels mateixos partits va fer coses horribles i d'altres que no ho eren tant o que tenen una certa justificació. En el tema de l'anarquisme i les moltes tendències seria una feina complicadíssima a banda que hi havia gent violenta que no se sap ni ben bé de quin partit eren i que canviaven segons anava el vent.

Evidentment hi ha gent com la que dius però en el meu entorn em trobo més aviat el cas contrari, tot allò que té a veure amb l'altre bàndol, el dels sublevats, és condemnable en bloc quan en la mateixa falange hi havia tendències diverses, existeix el cas del carlisme i d'altres ideologies també, aleshores en el cas dels franquistes o com en vulguem dir també s'hauria de precisar.

Ahir mateix van tornar a emetre els Imprescindibles sobre Josep Pla, un personatge molt lligat a l'època que alguns despatxen com a feixista i la cosa no és tan senzilla.

Tot s'agreuja perquè tot i que no s'hi vol entrar hi va haver casos de transvasaments entre determinat anarquisme radical -o com en vulguem dir- i una falange de darrera hora que era més violenta que no pas ideològica.

El POUM va ser una gran victima despres dels fets de maig però sé que en alguns indrets va deixar també molt mal record.

Costa entendre que les víctimes no sempre són innocents.

Júlia ha dit...

Per cert, això darrer Métter ho entén molt bé.