4.5.15

PEDROLO, TÒPICS LITERARIS, OBLITS CULPABLES I REIVINDICACIONS IMPRESCINDIBLES




BRET: És mort? 
FABI: No, sembla que dorm. 

BRET: Mai no havia dormit, fins ara. 

ELIANA: El veig molt quiet. 

FABI: Dorm. 

ELIANA: No sento que respiri... 

FABI: Mou una mica els llavis. 
SELENA: Potser agonitza... 
FABI: Seria una agonia molt llarga. 
BRET: Però un dia o altre s'ha de morir. 
FABI: Per què? No ens podem morir nosaltres abans? 
ELIANA: Som més joves 
FABI: També és jove ell. No se sap l'edat que té. 
BRET: (S'estira per terra, per estar més a prop de l'home) Si es morís... 
ELIANA: Seríem lliures. 
FABI: Mai no serem lliures. Hi ha les reixes... 

Homes i no, inici


Plaça de Catalunya, entre setmana

Si fos dijous, això seria ple de criades
Però no és dijous: no hi ha noies ni soldats.
Hi ha vells i l'home de les veces, entre coloms.
Han tancat l'aigua de les fonts i tot crema.
Algú, però, encara no en té prou:
una dona, a ple sol, dorm amb les cames enganxades.
Sota les soles, xiscla la grava
amb un grinyol vulgar que s'avé amb la plaça.
Encara que un lector, a l'ombra, fullegi el Time.
M'admiren aquest estrangers que prenen fotografies;
a l'hivern es deuen avorrir molt.
Això és l'únic que ho explica. Ho explica tot.
Els bancs són tancats com una capsa precintada
i, dins, deuen comptar els diners
amb parsimònies de camperol analfabet.
A la telefònica hi hauria d'haver una noia bonica,
però no la hi he vist mai;
potser l'han castigada en un despatx interior.
Ara esperaré tranquil·lament el canvi de llums
i la plaça restarà deserta. No sé quan hi tornaré.
Potser un dia que hi hagi soldats i criades, infants.




Escoltava ahir de matinada un programa sobre llibres. Els programes sobre llibres ja semblen els de sardanes, els situen a hores estranyes malgrat que avui tot és recuperable per la xarxa. Parlaven sobre Manuel de Pedrolo, entrevistaven la seva filla, gràcies als esforços de la qual s'està conformant una certa recuperació de l'autor. De moment l'escriptor té espai propi a Concabella i a través del micromecenatge s'ha endegat un documental sobre la seva vida i obra. 

Sobre aquest autor s'ha escampat durant anys una mena de mantra segons el qual escrivia massa i de forma poc acurada. Som en un país en el qual l'excés de treball es castiga perquè posa en evidència la galvana de la majoria. Se suposa, sovint sense haver-lo llegit a fons ni complet, que va escriure molta palla però hi ha pàgines, fins i tot de les novel·les menys reeixides, que superen molts textos lloats d'autors diversos dels quals, també com si fos un mantra, es va repetint que són boníssims i indiscutibles.

En el programa van entrevistar de forma breu Joaquim Carbo i Jaume Cabré. Carbó és un molt bon autor que ha patit l'etiquetatge recurrent d'escriptor per a infants i joves. Això a casa nostra és un greuge. Si comences escrivint per a adults i després escrius per a infants i joves, passi, però si és a l'inrevés i, a més a més, has tingut algun èxit en el camp infantil i juvenil, ja has begut oli. Carbó va parlar del caràcter de Pedrolo, home considerat sorrut per alguns i que amb ell va ser sempre amable i afectuós.

Jaume Cabré és un d'aquells valors segurs, segons la crítica i suposo que amb bones vendes. Gairebé sempre ha gaudit del favor dels experts. Cabré va explicar una anècdota sobre Pedrolo d'aquestes que es repeteixen sovint i que ni tan sols la filla de l'escriptor sap d'on han sortit, va reivindicar la seva figura però també va repetir el mantra: escrivia molt i no tot era prou bo. M'hauria semblat admirable que Cabré hagués admès que tampoc ell ho havia fet tot prou bé. Personalment i pel meu gust té coses molt bones i també en té de pesadíssimes però, com que toca dir que és excel·lent en tot moment, ningú no gosa confessar que no ha pogut acabar alguns dels seus llibres més lloats. Per cert, Cabré també va escriure algun llibre juvenil alimentici, en un temps en el qual col·locar una novel·leta entre les lectures obligatòries d'un parell d'instituts era molt recomanable, econòmicament parlant i considerant els paràmetres de guanys culturals entre els quals ens movem.

Per desgràcia som en un país de mesquins prestagets, petit i ranci en molts aspectes encara que en d'altres tinguem les nostres virtuts, que també. En el programa, tot i que la filla de l'escriptor va insistir en el llastre que ha representat el Mecanoscrit i el seu èxit entre els adolescents, es va estar una bona estona parlant d'aquest llibre. El més lamentable, com va manifestar Adelais de Pedrolo, és que el Mecanoscrit no ha representat per a gairebé ningú una primera porta vers l'obra sencera de l'autor, el qual sembla que explicava que si hagués sabut la importància excessiva que se li donaria ni tan sols l'hauria escrit. A mi també m'ha sobtat sempre l'èxit juvenil d'una història amb molt poca acció però és així i no s'hi pot fer res més, el tema del Mecanoscrit també va reconvertir Pedrolo en autor juvenil d'èxit i va generar envegetes.

Quan uns escriptors parlen d'uns altres i de forma més o menys subtil n'expressen les limitacions poca vegada fan examen de consciència sobre la seva pròpia obra. Jo admiro la capacitat de promoció general de la seva gent que tenen els francesos, no es deixen a ningú. Simenon té de tot i escrivia més que Pedrolo però ha gaudit d'una promoció intensa i constant a banda que va fer diners a cabassos i va viure molt bé gràcies a la literatura cosa que a casa nostra és un miratge. 

Al país veí es passen per alt els defectes i les relliscades a l'hora de fer pinya. Ahir mateix escoltava, amb motiu d'una exposició sobre Piaf que fan al país veí, com la cantant -i tants altres- van flirtejar amb els invasors alemanys, aquí qualsevol servitud franquista ha estat molt castigada en el camp literari, en el musical o en el pictòric o s'han amagat aquests flirteigs de forma fins i tot ridícula.

En canvi Pedrolo, pel que fa a la seva actitud, va ser admirable, un dels pocs independentistes de pedra picada quan poca gent de la cultureta ho era o deia ser-ho, durant un temps això d'independentista semblava un penjament. Durant molt de temps els seus articles a l'AVUI d'ahir eren seguits i comentats i van estar sovint a punt de desaparèixer del diari, no tocava dir tot allò. Avui el seu pensament és més majoritari però tampoc crec que se li reconegui en excés tot plegat, la seva filla, en una entrevista, explica com va morir força sol i desencantat i com ni tan sols en el camp de l'independentisme actual se li reconeix l'esforç i el testimoni, quan ben mirat hauria de ser una mena d'apòstol admirat i citat de forma constant.

Fa alguns anys, amb motiu dels vint de la mort de l'escriptor, que van passar sense pena ni glòria mentre en els blogs, en allò que aleshores en dèiem la catosfera, es reverenciaven d'altres autors, vaig escriure una sèrie d'entrades sobre ell. Ara hi ha gent més jove que el redescobreix com es redescobreix la sopa d'all però el mantra continua funcionant quan el fet que algú que escriu molt tingui coses més i menys reeixides és ben comprensible, ho és menys quan algú que escriu poquet té mitja dotzena de contes bons, quatre versos excel·lents i molta palla, però amb aquests no s'hi fiquen. Guimerà té obres dolentíssimes però aquestes han desaparegut del mapa i de la programació teatral del present i ningú no li retreu la servitud creativa. 

Durant el programa també van parlar amb la Institució de les Lletres Catalanes els quals van manifestar que faran alguna cosa pel centenari del naixement, encara falten tres anys!!! Com que he viscut alguns centenaris literaris que han passat sense pena ni glòria em temo que poca cosa en traurem, de les celebracions futures però,  vaja, qui ho pot saber! Els suports institucionals també fluctuen segons la política i els qui remenen les cireres en cada moment i com que no és pas que lliguem els gossos amb llonganisses, pel que fa a la cultureta...

Ara que estic reivindicant Olga Xirinacs amb el tema del Premi d'Honor i les dones recordaré que Pedrolo el va obtenir l'any 1979. Va tenir sort, era una època en la qual se'l valorava, més endavant em temo que no li haurien donat. Jaume Cabré també l'ha obtingut no fa gaires anys. No entraré en valoracions ni en comparacions, en tot cas per més diferències de gustos literaris que tingui la gent no es pot obviar el fet de l'absència de senyores en el conjunt dels premiats. 

Pel que fa a l'excel·lència, és una mica com la borsa, com em va comentar en una ocasió un professor. Hi ha qui triomfa en vida i després es diu que no valia un pito o que estava sobrevalorat, qui en vida no publica ni un llibre i després es redescobreix i se'n fa bandera i qui pateix alts i baixos, en vida i després. Del que m'he adonat és que poca gent gosa dir que un llibre de culte no li ha agradat, en tot cas t'ho diuen sotto voce, gairebé culpabilitzant-se: uf, no el vaig poder acabar... És clar que ja l'han comprat, que era el que tocava, car el que es compta són les vendes, no pas les lectures crítiques i serioses.

Alguns es tornen clàssics, per motius diversos i sovint atzarosos, i d'altres es tornen indiscutibles. Costa admetre que en aquests camps culturals les coses funcionen com les modes en el vestir i que una cosa que la veiem bonica després la veiem lletjota i tot. Espriu va ser lloadíssim en vida però avui hi ha qui el critica sense manies mentre amb Vinyoli ha passat a l'inrevés. En canvi Rodoreda va ser controvertida al principi i avui si fas algun retret a la seva obra o a una part del conjunt et miren molt i molt malament. Jo trobo pocs autors i autores que m'agradin en bloc, i en tot cas depèn també del moment en el qual els llegeixo. La qualitat és molt manipulable i a l'entorn de la literatura i del que sigui suren un gran nombre d'interessos i condicionants que també ens afecten.


La filla de l'escriptor manifestava que es va adonar del gruix intel·lectual del seu pare una mica tard, això no és estrany, he sentit manifestacions semblants per part de fills i filles de gent important, de Calders, del dibuixant Freixas, de Montserrat Roig. Una cosa és el pare o la mare i l'altre, l'escriptor, el pintor, el músic. A casa tots som casolans i vulgars, gent com la resta, que fem vides quotidianes d'allò més senzilletes. Fa falta una certa distància i un cert grau de maduresa per separar les relacions afectives de l'obra d'algun personatge. Ens passa també amb els amics, jo sóc incapaç de valorar literàriament allò que escriu gent que conec, si els aprecio molt tinc tirada a la sobrevaloració i si em cauen grossos em passa a l'inrevés i encara amb més contundència.

Tenir descendència és un punt a favor a l'hora de recuperar personatges. Més difícil és el tema quan la persona mor sense fills ni nebots devots, aleshores és més fàcil que l'oblit plani pel damunt de la seva tasca. I això funciona fins i tot quan les relacions familiars no han estat, al contrari dels casos mencionats, gaire positives o conflictives i espinoses, car ser pare, mare, fill o filla no resulta gens senzill, la veritat. Fins i tot en el cas dels nostres pares i mares anònims amb els anys els acabem valorant de forma molt més objectiva i imparcial, de persona a persona. 
No vaig tenir el goig de conèixer l'escriptor però me l'havia ensopegat sovint per la ciutat, en espais que per a mi eren familiars, el cinema d'art i assaig, els encants de Sant Antoni, i fins i tot qualsevol carrer, devia ser un gran passejador i ahir, a l'entrevista, vaig sentir que explicaven com per motius de salut li convenia caminar. Una vegada el vaig veure ja malalt, es recolzava de tant en tant en algun mur i aleshores ja planava sobre ell un cert oblit lligat a tòpics diversos sobre la seva obra. Li vaig dedicar un poema, aquest:



L’escriptor malalt

Pels carrers plens de llum recordo un escriptor
amant de la ciutat, dels cinemes, dels llibres,
que veia tot sovint, fa molts anys, pels racons
on la vida passava fent camins de paraules
i de somnis estranys i de roses marcides.

Jo el mirava de lluny amb aquella admirada
badoqueria jove que càndida pretén
fer dels intel·lectuals una categoria
més alta, com si fossin homes privilegiats
i dones d’experiències diverses i excitants.

Una fotografia encara en blanc i negre
me’l mostra jove, savi, somrient, seductor,
esperançat, voltat de noies pentinades
amb uns agosarats crespats dels anys seixanta,
celebrant algun premi literari i antic.

El vaig veure una tarda, anys després, ja malalt,
desenganyat potser de la història propera,
recolzant-se molt feble a les velles parets
d’un carrer de l’Eixample on els seus personatges,
indiferents miraven els nous aparadors.

A la gran biblioteca del cel de les mentides
les històries s’apleguen sota pols dels estels
i els escriptors vençuts escriuen les novel·les
del futur, amb les plomes de les ales dels àngels.




Alguns articles publicats a La Panxa del Bou, sobre Manuel de Pedrolo i la seva obra:

21 comentaris:

Oliva ha dit...

PEDROLO,EL GRAN OBLIDAT,SEMBLAR QUE NOMES SIGA AUTOR DEL "MECANO ESCRIT..",SOM UN POBLE DE DESAGRAITS.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Sembla com si nomès haguès escrit el mecanoscrit, i això que era prolífic escrivint....

Júlia ha dit...

Oliva, Francesc, el més curiós és que en el programa de ràdio que comento la mateixa filla es queixa del tema i va i dediquen mig programa a parlar del Mecanoscrit i de cap més llibre en concret, només van mencionar algun títol 'de passada', els escriptors consultats tampoc van parlar a fons de cap llibre, per cert

Helena Bonals ha dit...

El meu darrer anticànon és d'ell. Amb Pedrolo estem davant d'un escriptor de la mateixa categoria que Forster o Kundera, els meus preferits. L'escriptor dels llibres al calaix, que sap tot el que valen. També van ser oblidats Shakespeare o Bach en algun moment de la història.

Anònim ha dit...

El tòpic també diu que som un país amb un percentatge alt d'escriptors per habitant. D'aquí deuen venir els cops de colze per fer-se lloc.A banda, és clar, de les eminències acadèmiques immobilistes o interessades.

Vaig conèixer Pedrolo a principis dels 80. Vam estar xerrant una tarda sencera a casa seva. Aleshores ja era conscient que ser prolix (el terme és pejoratiu en els diccionaris) anava contra seu i que el "Mecanoscrit" no li feia cap favor a la resta de la seva obra.

Caldria una revisió crítica de la seva obra que rescatés les peces cabdals.

Júlia ha dit...

Helena, completament d'acord.

Per cert, m'hauries d'enviar poemes teus i una breu ressenya biogràfica per poder-te incloure al Tèrbol Atzur (jcostacod@gmail.com)

Júlia ha dit...

Enric, ni tan sols això, perquè crec que l'obra és un tot, som un país on es castiga el treball i l'eficiència, no sé si deu ser cosa del catolicisme subliminal.

Crec que això dels cops de colze és un gran error, sumar sempre dóna més resultats que no pas restar i si no que ho preguntin als bars de tapes del meu barri, quants més n'hi posen, més gent hi va. Però, vaja, el món literari té moltes misèries, què hi farem.

Júlia ha dit...

De fet, amb tants adolescents que van llegir el Mecanoscrit ja haurien de sortir tesis doctorals a dojo sobre Pedrolo, però res de res.

Júlia ha dit...

Pedrolo va més enllà de la seva pròpia obra per la innovació que representa, la seva gosadia en intentar tota mena de gèneres i temàtiques i fins i tot per la seva vida anticonvencional i molt 'literària' tot i que també s'ha fet llegenda, per exemple, d'allò de ser detectiu quan sembla que més aviat feien informes comercials que seguiments de dones adúlteres.

Tant pel que fa a la valoració de la seva obra com de la seva vida els tòpics han fet forat. Per exemple,és també un gran poeta, millor que molts, i un excel·lent traductor.

Júlia ha dit...

Per no parlar del periodisme d'opinió, del teatre i de tantes coses més.

Anònim ha dit...

Cert, com a traductor és magnífic. No n'he llegit la poesia.

dospoals ha dit...

Moltes gràcies per aquest article: em sap malament només conéixer-lo pel Mecanoscrit i Joc Brut. Des que a les classes del 2n de batxillerat treballem el seu teatre, que cada volta me'l prenc més en estima. Ací fem referència a l'obra Aquesta nit tanquem, obra que pot quedar desfasada, però que amb el tema de la crisi d'ara, crec que torna a rejovenir.

Pel que fa a les capelletes i tot açò i allò, doncs sí. Al remat, cal tenir padrí i que aquest dure i perdure.

Júlia ha dit...

dospoals, i si el teu padrí desapareix els dels altres padrins hi sucaran pa...

Júlia ha dit...

També té poesia visual, si és que té de tot.

http://www.fundaciopedrolo.cat/?seccio=fun-Visual

Allau ha dit...

Esperonat per la teva entrada, he mirat què hi havia a la meva biblioteca i només en tenien dues. Una era eròtica, 'Obres púbiques', així que m'he llegit 'Joc brut' que té un argumeny més vist que el tebeo, per sort no és llarga i t'entreté fins al final.

Júlia ha dit...

No es fàcil trobar llibres de molts autors, per desgràcia, Allau, precisament aquest no és dels més originals, efectivament. La peli amb la Marisol encara el va perjudicar més.

Carme Rosanas ha dit...

És un plaer llegir tot això sobre Pedrolo.

Gràcies, Júlia!

Els que ens ho hem llegit gairebé tot (o al menys tot el que ha estat disponible, ara mateix molt poc, però jo ja ho tinc ) sabem que tot el que dius és cert.

Ha fet de tot com dius i ha estat un plaet llegir-lo. Poesia inclosa, teatre, recordo amb una especial emoción els articles de l'avui...

Ja tinc ganes de veure el reportatge que s’ha fet... Estrena al 33 el dia 25 de juny.



Júlia ha dit...

Carme, jo l'havia llegit força però ara tocaria rellegir-ho de nou, jo també espero veure el documental.Crec que ve un etapa de 'recuperació pedroliana'.

miquel ha dit...

Segueixo, més o menys, l'exemple de l'Allau i veig que tinc sis novel·les de Pedrolo al prestatge corresponent (no compto Els quaderns d'en Marc). M'ha desaparegut Cops de bec a Pasadena?. En un altre prestatge;: Si em pregunten, responc. I pocs llibres més llegits; només una obra de teatre vista: Homes i no. Poc bagatge per poder opinar. Lectures que m'han interessat força i altres poc.
A part del Mecanoscrit, una lectura “escolar” força estesa era, i potser ho continua sent, Trajecte final. De la meua època d'estudiant recordo que Salvat ens recomanava vivament Totes les bèsties de càrrega.
Quant a les traduccions, només en tinc present algunes de policiaques, que ara en alguns aspectes -solucions lèxiques sobretot- em semblen antiquades, i Senyor de les mosques.
Uf, parlo més de mi que de Pedrolo. Que cal reivindicar la lectura de Pedrolo? Segur. Que s'hauria de conèixer i llegir o rellegir més? També. Que Pedrolo hauria de ser un autor amb llibre permanent a la tauleta de nit? Que cadascú faci la seua tria.

miquel ha dit...

Segueixo, més o menys, l'exemple de l'Allau i veig que tinc sis novel·les de Pedrolo al prestatge corresponent (no compto Els quaderns d'en Marc). M'ha desaparegut Cops de bec a Pasadena?. En un altre prestatge;: Si em pregunten, responc. I pocs llibres més llegits; només una obra de teatre vista: Homes i no. Poc bagatge per poder opinar. Lectures que m'han interessat força i altres poc.
A part del Mecanoscrit, una lectura “escolar” força estesa era, i potser ho continua sent, Trajecte final. De la meua època d'estudiant recordo que Salvat ens recomanava vivament Totes les bèsties de càrrega.
Quant a les traduccions, només en tinc present algunes de policiaques, que ara en alguns aspectes -solucions lèxiques sobretot- em semblen antiquades, i Senyor de les mosques.
Uf, parlo més de mi que de Pedrolo. Que cal reivindicar la lectura de Pedrolo? Segur. Que s'hauria de conèixer i llegir o rellegir més? També. Que Pedrolo hauria de ser un autor amb llibre permanent a la tauleta de nit? Que cadascú faci la seua tria.

Júlia ha dit...

Miquel, el tema de les traduccions sempre m'ha sorprès quan es diu que queden obsoletes, com és que no hi queda l'obra original? Però aquests seria objecte d'un llarg debat, em temo.

Tens raó amb la recomanació de Salvat, i molts més consideren aquest el llibre millor però a mi em va costa de llegir, és clar que també passa amb Joyce, en tot cas, fa molts anys d'aquella lectura.

Potser l'argument avui també és una mica 'antic' però Cendra per Martina em va impressionar molt, en un altre context gairebé tant com les Terres de l'Ebre de l'Arbó, i és que a mi els personatges sense esperança m'anguniegen. En vaig llegir molts d'ell i si és cert que la memòria és un bon crític, que no ho sé, recordo força Un amor fora ciutat.

I també Acte de violència, que era l'expressió d'un desig impossible.

El Mecanoscrit no em va fer ni fu ni fa potser per les expectatives que m'hi van fer posar.

El tema és per què alguns escriptors es converteixen en valors 'indiscutibles' quan hi hauria moltes coses a discutir i d'altres queden 'etiquetats' com a secundaris, mediocres o prescindibles, és clar que com la borsa, la cosa pot pujar o baixar, no hi ha res intocable ni etern.

El problema dels que tenen molta cosa escrita és que si els entomes amb mal peu ja et deixen descol·locat.