23.5.15

REFLEXIONS I EVOCACIONS A L'ENTORN DE LA QÜESTIÓ


Les primeres eleccions de després de la transició es feien en dia laborable i els mestres teníem festa. Un antic meu company d'escola, en uns temps en els quals el sou dels mestres era pitjor que ara, deia amb ironia que en lloc de donar-nos més calerons ens donaven alguna festeta, per compensar. En aquells anys hi havia entusiasme i esperança però aviat tot va anar de baixa. Els moviments veïnals es van abaltir i tot i que no se n'ha parlat gaire sé de bona tinta que era més fàcil negociar amb l'ajuntament barceloní dels darrers anys de la transició que no pas amb el que va venir després, el del senyor Serra, qui va ser ministre, com tothom sap o hauria de saber i recordar i del qual s'han esventat darrerament pecats relacionats, ai, amb calerons i coses estranyes, que porten a recordar allò evangèlic de què qui sigui lliure de pecat... D'ell es va dir durant un temps que era el cervell més ben moblat del socialisme però com que això és una cosa que no es pot comprovar, tan sols la mencionaré de passada. En tot cas, s'ha evidenciat que els seus mobles eren de primera classe i de preu costós.

No sé si avui hauria de parlar d'eleccions, car és jornada per reflexionar en silenci i meditar en profunditat. La campanya actual ha estat tan decebedora com les anteriors, no es parla a fons de temes seriosos, les anècdotes es mengen les coses importants i alguns partits no tenen veu a la tele o en tenen molt poca, cosa greu, de la qual sempre protesten de forma tèbia els treballadors del sector. Un altre tema és que s'insisteix més en què han fet malament els altres que no pas en què es farà de veritat si es mana. Tenim tendència a perdonar els pecats dels nostres i a magnificar els dels altres, també en el camp de la política. 

Del 70 ençà moltes coses han canviat, també i sobretot als barris humils, encara que no es vulgui reconèixer. L'ajuntament n'ha fet de tots colors però no tan sols el darrer, sinó els anteriors. Ara al barri tenim un regidor treballador i responsable, però, ai, se suposa que és de dretes, tot i que això de les dretes i les esquerres, més enllà dels extrems, ja no és el que havia estat ni el que hauria de ser. Potser no ho ha estat mai. Era d'esquerres el senyor Serra? Malauradament no votes el regidor sinó un conjunt de coses. A Barcelona ho tenim pitjor que als pobles i poblets on la gent es coneix més tot i que en molts indrets també hi sura el clientelisme i un cert caciquisme irredempt. Per cert, un senyor d'un altre partit amb el mateix nom i cognom que el meu regidor i carregat de bones intencions va haver de fer moixoni no fa gaire, una llàstima per al seu partit, per als ciutadans i per a les perspectives de renovació. No entenc gaire el tema dels candidats, com es trien i com es promocionen, però ells sabran, o no, el que fan. Sobre el regidor del meu districte es trist escoltar coses com ara: val molt 'encara' que sigui convergent...

La bona gent que va amb el lliri a la mà dura dos dies a la política, què hi farem. L'experiència vital m'ha fet veure que a dalt no hi arriben els millors, ni en política ni en literatura ni en res, sinó els qui aconsegueixen un estrany paquet format per la sort, l'habilitat, l'ambició, les relacions oportunes i, en ocasions, la manca d'escrúpols i també, és clar, la capacitat de negociació o de supervivència. No crec que tots els polítics siguin iguals, a tot arreu hi ha bona gent, com palesen els comentaris  que pel meu barri dediquen al regidor quan no queda més remei que reconèixer que alguna cosa ha fet bé.

En una novel·la de l'inefable Sartre s'explica com en un camp de concentració alemany tota la preocupació dels comunistes és que els presoners catòlics no s'organitzin abans i millor que no pas ells.  Evidentment, Sartre pren partit a favor de l'estratègia comunista, als catòlics ni l'aigua, però jo crec que en situacions crítiques cal la unió i la col·laboració per damunt de les ideologies vigents i no refusar ajudes imprescindibles vinguin d'on vinguin. A nivell més casolà he conegut casos semblants com ara  el rebuig d'ajudes institucionals que podien esberlar els discursos abrandats radicals més apocalíptics. Això de cara a la galeria, és clar, en la intimitat es poden cobrar sous i subvencions del dimoni, no sé si m'explico.

D'aquestes eleccions potser en sortirà, a Barcelona, un govern fragmentat que haurà de fer pactes, pactes que poden ser complexos i espinosos però que en general afavoreixen més la gent del carrer que no pas la prepotència de les grans majories. Durant anys els catalans ens hem dividit en dos bàndols que de vegades, no ens enganyem, tenien conjunt intersecció: socialistes i convergents. Hi havia vida més a l'esquerra i més a la dreta, no diré que no, però no va arribar a tenir un pes específic important i si en va tenir, el va perdre. Segons on anaves a fer barrila et podies trobar amb ambient socialista o amb ambient convergent i com que t'identificaven amb els uns o amb els altres et criticaven sense manies els contraris, en cap moment pensaven que podies no ser dels seus. Un company de feina deia que la política l'avorria i a mi, fa anys, em semblava aquesta una afirmació lamentable però amb el temps gairebé l'he fet meva. Els militants ambiciosos acaben per conformar una mena de tribu que em resulta llunyana i ensopida, què hi farem. És allò que cantava la Mota: al llit, no em parlis del partit.

Tot i amb això i malgrat el que es pugui comentar i criticar sobre abduccions partidistes i dogmes diversos el sistema, tot i semblar-me molt millorable, crec que funciona i que si no funciona millor no sempre és culpa dels de dalt, tot i que aquests se n'aprofitin en moltes ocasions, sinó també perquè des de baix estem immergits en la corruptela, la galvana i la trampa, cosa que no sempre es vol reconèixer. No hi ha res més democràtic i proper que una comunitat d'escala i en canvi, com costa que funcioni aquesta organització exemplar en aparença, on el poder és rotatori i la participació imprescindible! 

Aquests dies els debats i les manifestacions dels candidats, al menys a Barcelona, han estat d'un nivell lamentable. Estic tipa d'escoltar els defectes dels contraris i de que no s'entri a fons en propostes viables i serioses, més enllà de clamar consignes que sovint no responen a realitats comprovables perquè de números, poquets. És clar que els números també són enganyosos i com que no els podem comprovar, ens poden fer passar bou per bèstia grossa. A Barcelona avui, sobretot en els barris modestos, hi ha grans majories de gent nou vinguda que no pot votar, això ja hauria de fer pensar molt en el tema. El discurs oficial bescanta els polítics fatxes que es mostren discriminadors pel que fa als estrangers residents però en la vida quotidiana t'ensopegues amb discursos absolutament racistes per part de gent suposadament molt d'esquerres la qual fa mans i mànigues perquè a la seva nena no li toqui una escola on el nombre de criatures d'origen estranger-pobre sigui alt. I això que el barri o el sector del barri on es viu ja és discriminador, és clar. 

I és que una cosa que es percep és que els nous candidats coneixen poc els barris de la ciutat, la veritat. No és cert que només hagin arreglat Pedralbes, què hi farem. Una excepció en el context d'alcaldes i alcaldables, tot s'ha de dir, va ser el senyor Maragall, qui va transitar força per la ciutat i fins i tot va passar caps de setmana a indrets diversos, cosa que explica una part de  la seva popularitat més enllà de l'olimpisme. I és que fins i tot a nivell proper ens fixem amb el que tenim a tocar de casa i poques vegades transitem per altres indrets i ens importa un pito que un carrer per on no passem mai estigui fet una bírria. 

A nivell proper costa molt prendre decisions i conciliar opinions, la gent reivindica un espai, un edifici, però després els escoltes i cadascú té una idea diferent sobre què s'hauria de fer en aquell espai o en aquell edifici. Recordo el testimoni d'una persona incombustible com Paco Candel sobre el seu pas breu per l'ajuntament de L'Hospitalet i els fets surrealistes amb els quals es va ensopegar. Una cosa són els discursos i els mítings i l'altra, la realitat. Sobre els candidats i candidates, més candidats que candidates, en percebem una imatge determinada que sovint no respon a res més que la nostra subjectivitat. A la feina de polític li reconec mèrit, perquè em sembla que ha de ser d'allò més avorrida, decebedora i fins i tot perillosa. Gent que coneixia que era coherent i seriosa va durar dos dies als partits, el que passa és que s'acaben establint vincles, com als centres excursionistes i costa molt reconèixer els defectes dels amics i parents, tots som humans. 

Un dels grans problemes, no dic res de nou, és la corrupció, que afecta els polítics però també de vegades els seus parents i saludats. Aquests dies, en relació a temes polítics d'actualitat, en xerrades informals, va sorgir un exemple gràfic de la qüestió, si el cotxe, per exemple, no et va bé, què t'estimes més? Un mecànic eficaç i que te l'arreglarà com cal però que et cobrarà de forma abusiva i en negre i a més a més té mal geni o un de bonhomiós, honrat i bona persona, amable, però que és un patata pel que fa a la mecànica efectiva? És clar que l'ideal seria el mecànic honrat i eficient i que pots arribar a creure que el poca-solta és bon mecànic i tampoc no sigui res de l'altre món, no diré que no. Bé, doncs aquesta paràbola del mecànic es podria aplicar als polítics, em temo.

Fa anys corria un acudit que explicava com dos ministres, un d'espanyol i un altre d'anglès feien amistat. L'anglès convidava l'espanyol a casa seva, una mansió magnífica que admirava el peninsular i l'anglès li explicava que tenia aquella casa gràcies al que havia cobrat en els tràmits per a la construcció d'una carretera que es veia en la llunyania. L'espanyol li tornava la invitació i l'anglès també quedava admirat de la casa d'aquest el qual li mostrava des dels finestrals uns terrenys llunyans pels quals havia de passar una carretera. Ras i curt, que una corruptela responia a coses que es feien i l'altra, a coses que no es deixaven fer. L'excés de carreteres pot ser perillós i molest però, en general, donen més rendiment general a la gent les coses que es fan que no pas aquelles que no es fan, i admeto matisos a la historieta.

El pas dels anys fa que els grans entusiasmes, com aquells que encara eren vigents en aquelles primeres eleccions municipals, es matisin molt i molt. Per sort la gent jove no compta amb l'experiència dels grans, més aviat la menysté o la ignora, i potser ha de ser així. Tot sembla nou i tot és vell i ja està vist i patit. Però el futur sempre és imprevisible i sovint no té perquè ser millor encara que ens ho vulguin fer creure. Les eleccions tenen una certa emoció, com els exàmens, fins i tot des de la visió ensopida de la gent gran. Tot i les seves limitacions no s'ha inventat res millor. Bé, potser hi hauria d'altres opcions, però l'experiència em diu que no funcionen o que no funcionen de forma general. A l'escola s'havia insistit fa anys en tot allò d'un representant per centre escollit de forma democràtica que després participés a les assemblees per tal que tot anés de baix a dalt i no ens en va sortir. Però fins i tot en les petites comunitats, com les escales i les escoles de primària es generen els mateixos problemes i rivalitats que en els grans espais de poder. Ja no em sorprèn el que no funciona sinó més aviat allò que rutlla, la veritat.

Per il·lustrar el tema he baixat una pàgina de La Vanguardia de després de les eleccions municipals del 79 i el que més gràcia m'ha fet és aquest anunci de la colònia La Carmela, un clàssic i un producte que encara es troba comercialitzat. I és que els cabells blancs, la caspa, la calvície i les sentors poc agradables sempre precisaran arranjaments i maquillatges. En política i en el que sigui. Un altre tema és qui fabrica el producte i qui és el veritable amo de la fàbrica d'essències.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

De fet, si això no s'enfonsa es perquè, malgrat tot, el teixit social funciona. I la política és l'art d'equilibrar les tensions d'aquest teixit. És la manera que tenen de fer política els països europeus de la Mediterrània.

I els ciutadans som tan innocents com culpables. Pocs es canviarien per les societats anglogermàniques, aparentment més demòcrates.

Júlia ha dit...

Totes les societats tenen les seves limitacions, Enric, defectes, virtuts...

Júlia ha dit...

Totes les societats tenen les seves limitacions, Enric, defectes, virtuts...