24.5.15

SANT FUTBOL NOSTRAT I ELS SEUS APÒSTOLS



Un dels temes que mai entendré és l'entusiasme que genera el futbol i la sacralització, temporal, tot s'ha de dir, dels seus protagonistes. Per futbol, avui, s'entén el Barça, a casa nostra, la resta sembla fullaraca. Una persona del Poble-sec de la meva edat m'explicava que quan era petit per a ell no hi havia altre equip que el del barri, que en aquells anys va arribar a pujar una mica de categoria. De fet s'havien produït en aquell tipus de rivalitats esportives locals, gambirotades, insults i coses més gruixudes, no diré que no, car els humans rellisquem sovint, amb qualsevol excusa, pel pendent de la irracionalitat.

Quan jo era jove, com és sabut i es pot llegir a les hemeroteques, els entesos asseguraven que el futbol canalitzava les ànsies participatives, tant les aspiracions de democràcia com les de reconeixement de la catalanitat. Una cançó molt coneguda de Delfí Abella expressa aquell sentiment de forma clara:

El dilluns cara a la feina,
calibrem els resultats.
Desprès llegim, sense treva,
comentaris a grapats.

Discutim bé la jugada
del primer a l'últim gol
i tots a fi de setmana
pensem com un home sol:

Cap a futbol,
cada diumenge,
cap a futbol.

Com sardines a la llauna
disfrutem, que prou se'ns nota,
veient vint-i-dos ganàpies
disputant-se una pilota.

Animarem els de casa,
amb fort i unànim udol,
ha de guanyar l'equip propi
tant si es vol com si no es vol.

Cap a futbol,
un dia i altre,
cap a futbol.

Quan guanya el conjunt dels nostres
tot és joia i gran delit.
Si perd, ja podeu comptar-hi:
és que el destí ens ha traït.

Haurà estat qüestió de pega
o algun jugador esquirol
o el terreny mullat o l'àrbitre,
sempre ens queda algun consol.

Cap a futbol,
correm, anem-hi
cap a futbol.

El senyor vestit de negre
que corre pel mig del camp
és blanc de tots els dicteris,
atreu sempre un aïrat clam:

"Curt de vista, mala bèstia,
animal, talòs, mussol,
orellut, ximple, borratxo,
que ens has anul·lat un gol!"

Cap a futbol,
que és un joc d'homes,
cap a futbol.

Si el nostre equip perd la Lliga,
gran pessimisme local,
si la selecció no guanya
tothom trist, que bé s'ho val.

Els diaris busquen les causes
entre grans crespons de dol.
A la picota els culpables;
traïdors, la afició no vol.

Cap a futbol,
que hi va la vida,
cap a futbol.

La massa és galvanitzada
d'un noble deler esportiu.
Què seria de nosaltres
si el futbol no fos ben viu?

Vindria la decadència,
se'ns apagaria el sol,
vindrien neguits inútils
i misèries en estol.

Cap a futbol,
poble no et paris,
cap a futbol.

Cap a futbol.

Però el fet és que les coses han anat a més. L'etapa Guardiola que ens va portar tants trumfos va fer que santifiquessin l'entrenador, fins i tot hi havia qui li demanava que es fiqués en política. Les seves frases es venien emmarcades en ceràmica i com si fossin mantres sagrats però allò es va acabar i s'ha demostrat que quan les coses van bé no cal ni tan sols que jugadors o entrenadors s'expressin en vernacle. Que jugadors de primera que han estudiat al centre educatiu barcelonista d'elit no siguin capaços, si no són nadius i amb alguna excepció remarcable, de dir quatre cosetes en català normatiu, mentre que qualsevol criatura que ha arribat fa quatre dies de qui sap on i assisteix a la modesta escola del barri en el primer any de preescolar ja s'expressa força bé en la nostra llengua, vol dir alguna cosa. Però allà s'hi va a aprendre pilota i la resta, mireu... tampoc no hem de ser tan exigents amb segons qui, en tot cas ja ho serem amb el cambrer de la cantonada.

El tema de Qatar és un altre, seria fàcil ficar-se amb els contraris si portessin el nom d'un país tan inquietant a la samarreta o si se n'hi anessin a a fer més fortuna de la que ja tenen. Però als de casa tot els està bé mentre guanyin els partits car en això del futbol es passa en un dia de la santificació a la condemna i a la picota, de forma ràpida i inexplicable, només cal escoltar la ràdio.

Es diu, i ho diuen els mateixos protagonistes, que tot això fa feliç la gent i potser està bé que sigui així, no ho sé. Al Cafè de la Marina un dels personatges li diu a una dona que si no fos pel cafè, on els homes es poden esbravar, la vida no seria suportable i ella mateixa en rebria les conseqüències. Ens hem de distreure. Ens identifiquem amb unes victòries amb les quals tenim poc a veure, per sort els entusiasmes bèl·lics del passat han quedat abduïts, de moment, per les rauxes futboleres i als xicots de la pilota, homes en general ja que les dones encara no compten amb alguna activitat semblant que les elevi a aquestes categories devocionals col·lectives, se'ls passejarà en processó i ens ho passarem d'allò més bé. Tot és negoci i mou calerons, no diré que no. 

En qualsevol altra professió es critiquen els sous excessius menys en el tema esportiu. Oh, diuen els devots, aquests nois tenen la carrera molt curta.  Bé, però amb aquest punt de partida juvenil qualsevol persona normaleta amb una mica de seny en té per a comprar llet fins a la tercera generació dels seus descendents, cosa que recordo haver escoltat a Larry Hagman, l'inoblidable JR, quan se li retreia que la seva carrera d'actor s'hagués centrat en aquella sèrie d'èxit i feia referència als guanys que li havia comportat. En el fons, ens agradi o no haver-ho de reconèixer, molts i moltes sentim admiració pels dinerons i per allò que en genera, si a més a més podem vestir el tema amb patriotismes i filosofies, millor.

4 comentaris:

Enric H. March ha dit...

El futbol és una màquina de crear mites, llegendes, tòtems, temples... Res diferent del que sempre ha estat des que els humans són humans.

Nosaltres de petits també teníem tirada cap a l'equip del barri i érem rivals de l'equip del veí. La tele només oferia un partit a la setmana: l'entreteniment l'havies de buscar prop de casa; o al carrer amb una pilota de drap o paper. Com els lars, tot era més proper.

F. Puigcarbó ha dit...

com diria el filòsof: EL FÚRBOL ES ASIN

Jo de petit ja era del Barça, potser per què els veia cada quinze dies a Caldes de Montbui quan anaven a fer l'stage pre partit al Balneari. Per cer que venien amb el cotxe de línia del Sagales. Ja en aquells hi havia els seus mites com Ramallets, Kubala, César...

salut

Júlia ha dit...

Enric, em preocupa una mica hores d'ara la necessitat d'herois i líders, la veritat.

Júlia ha dit...

Ja veus, Francesc, anaven en transport públic, com la resta del món, això és el que més ha canviat...