7.5.15

TITOLISME RECREATIU PER A PEDROLÒFILS DESACOMPLEXATS



Pot haver partidaris i detractors de l'obra diversa, polièdrica i inabastable de Manuel de Pedrolo, però crec que ningú no li pot negar la grapa a l'hora de trobar títols escaients per als seus nombrosos llibres de tota mena. El meu germà i jo fins i tot havíem fet juguesques per veure qui se sabia més títols de l'escriptor. Alguns d'aquests títols em vénen sovint al cap com si fossin dites contundents, sempre hi ha un moment adient per a citar-los. 

Les cites literàries en el camp de la política són en l'actualitat d'una pobresa i una inexactitud esfereïdores i percebo que en castellà passa el mateix. Potser siguin les tendències del present, de vegades enyoro gent com el senyor Fraga, del qual es poden dir molts penjaments, amb tota la raó, però a qui ningú no li pot treure un gran  mèrit citador capaç de barrejar l'escudella amb cigrons amb la filosofia tomista. 

Avui tot es limita a treure pit i a avisar del que sigui i a qui sigui sobre els perills de traspassar les linies vermelles. No hi ha discurs ni telediari on no s'amollin aquest parell de dites o frases fetes o com en vulgueu dir. Durant un temps era habitual recórrer a Espriu però des que es va descobrir que tenia una certa tirada al bilingüisme que l'han descatalogat del santoral. 

Per a inspiració dels improbables oradors que passin per aquests verals m'he inventat un discurs polític impossible amb motiu de la dimissió d'un personatge imaginari, car imaginari és algú que dimiteix per voluntat pròpia en aquest camp professional tan complex i bescantat, cal dir que moltes vegades però no pas totes, amb raó.

Aquest discurs l'he farcit amb un munt de títols de l'escriptor d'aquests que em resulten, hores d'ara, gairebé uns afrodisíacs literaris indefugibles. Espero que els pocs visitants que passin per aquí meditin sobre les possibilitats que ofereix un nombre tan gran d'encerts pel que fa a un tema tan difícil com posar un títol a un llibre, un títol que no sembli una ximpleria recurrent i sense haver de recórrer a cançons tronades ni a còpies maldestres sense denominació d'origen



Darrera versió per ara d'un apòcrif comiat polític 

Senyors i senyores, avui faig pública la meva dimissió, una bajanada sense relleu en un món on es vessa una sang fàcil a cada moment, car la majoria de sang és ben fàcil de vessar. Per tant, tot el que puguem comentar i arranjar resultarà tan sols el detall d'una acció rutinària en la qual s'ha convertit la nostra tasca. La meva pretensió és fer un discurs estrictament personal, en aquest domicili provisional que és la tribuna política. Fa temps en què la majoria de polítics no fan res més que mossegar-se la cua i mirar-se el melic. I és que, senyors del Parlament, ja fa temps que m'enterro en els fonaments que conformaven la nostra ideologia primigènia. El joc brut és una constant en aquesta tasca actual de la política i moltes vegades és també aquest un joc tapat.

L'altra dia un amic en mostrar-li un article i dir-li, cofoi, mira, avui es parla de mi, em va respondre: com pots sobreviure en una selva com la teva? Vaig estar-hi pensant i vaig fer balanç fins a la matinada a l'entorn de la trajectòria vital que m'ha convertit en un dels rostres visibles de la política. Després d'aquesta entrada en blanc tan sols els diré que avui se'n va un estrany, car un estrany sóc encara per tots vostès, malgrat els penjaments que m'han amollat i les imitacions televisives que han fet mofa del meu tarannà i de les meves dèries.

La situació analítica amb la qual he entrat en un procés de contradicció suficient i exhaustiu em porta a prendre una decisió. La política hauria de ser un domicili provisional, els crèdits humans es malmeten en aquesta activitat, com podem comprovar un dia sí i un altre també. Però d'aquest domicili provisional molts i moltes en fan un domicili permanent. L'ordenació dels maons de la realitat evoluciona vers la bombolla immobiliària, què hi farem. Jo era ja, en el context del govern, algú que no hi havia de ser. És millor viure a la intempèrie que sota determinats aixoplucs molt perillosos.

El temps, a les venes, passa i s'escola. Fer pols nova de runes velles, vet-ho aquí, hauria de ser el nostre objectiu primordial. Però la pols nova precisa d'inversions en reciclatge, aquesta és la realitat. Amb una certa objectivitat he repassat el panorama polític, d'esquerra a dreta, respectivament, i no hi he trobat ni un pam de net, encara que hi hagi matisos i individualitats. La introducció a la política és avui una introducció a l'ombra, a la foscor, talment com si algú hagués posat la mà contra l'horitzó i ens tapés la llum. I el pitjor no és el context, sinó les fronteres interiors que ens limiten un dia sí i un altre també. Amb les conjectures de Daniel Bastida, col·laborador meu, hem posat les mans a la crònica parlamentària sense manies ni limitacions. 

En el fons aquest qui els parla tan sols vol un món per a tothom, sense cap violació de límits, sense solució  de continuïtat i sense profanar el pas de ratlla. Però ens hem acabat bellugant en una selva plena de patums i, no ho oblidem, els elefants són contagiosos. Aquesta matinada i potser per sempre he tancat les portes del passat, he redactat de forma definitiva les cròniques d'una ocupació, unes cròniques colonials, de fet, en la qual la paraula dels botxins no té cap mena de pes moral i on a còpia d'aforar endollats hem creat una veritable reserva d'inquisidors. I és que estic una mica tip d'anar-me'n a casa amb papers falsos. Si vas amb el lliri a la mà caus a cada cantonada, ben mirat. Sempre hi ha algú sota l'altra car és sabut que mentre hi hagi rucs hi haurà qui vagi a cavall.

Aquí aporto un exemplar d'arxiu, únicament per persones autoritzades fins ara, però que poso a la disposició de vostès, talment com va passar fa poc amb un famós disquet que tots recordaran. Hi trobaran un doll de patologies diversament obscures, inesperades i fins i tot la sospita d'un possible acte de violència destinat a fer girar la truita. Tot i el meu comiat els demano que confiïn en alguns dels nostres polítics, però amb prudència, pels seus fruits els coneixeran i si son roses floriran. Les civilitzacions són mortals i amb aquesta evidència obro un torn de preguntes. Com he fet sempre, si em pregunten, responc. 

Oriol U


Endevinalla:
Quants títols de llibres de Manuel de Pedrolo heu trobat????

7 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

No t'ho podria dir, perquè et començava respondre a les 4 i són a vora tres quarts de deu que m'hi puc tornar a posar... No és excusa, però.
Senyora, has fet un brillant exercici literari i te'n felicito.
Mestra de mestres. Pedroliana empedreïda (sona fort, això, com una pedregada o un carro pel pedregar).
Una abraçada nocturna.

Júlia ha dit...

Moltes gràcies, Olga!!!!

McAbeu ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
McAbeu ha dit...

Quina coincidència amb el meu enigma per l'homenatge a l'Olga Xirinacs. T'asseguro que no t'he copiat la idea. :-))

Per cert, Pedrolo és un dels meus autors preferits i m'encanten les endevinalles, així que no he pogut evitar jugar-hi una bona estona. No sé si m'he equivocat de gaire però m'han sortit 40 títols amagats al text.

Júlia ha dit...

McAbeu, una feliç coincidència i he de dir que vaig estar a punt de fer una cosa semblant amb l'Olga Xirinacs, he, he.

M'alegro que hagis passat una bona estona.

Júlia ha dit...

Per cert, si no et fa res d'aquí uns dies penjaré la teva entrada-endevinalla al grup de facebook. Tot i ser autors molt diferents hi ha certes semblances en la percepció d'aquests dos escriptors, una d'elles és que crec que en aquest món de la nostra cultureta es castiga el fet de ser 'treballador i productiu' i una altra que per a molts elitistes encara són una mena d'autors de segona, per desgràcia.

McAbeu ha dit...

És clar que no em fa res i també coincideixo amb això que dius. Aquest "oblit" institucional, tant en un cas com en l'altre, sempre m'ha semblat força inexplicable però és cert que és ben real i és una llàstima que sigui així.