24.6.15

EL DESTÍ I EL GOS DE CASTELLDEFELS





Crec que no m'equivocaria en afirmar que, en el present, el poble-sequí més conegut i universal és Joan Manuel Serrat. Si abans n'hi va haver amb més o iguals mèrits i si el futur tindrà nous mites són coses que no afecten al present. Serrat va tenir grapa, sort, va ser al lloc adient en el moment oportú, va ser constant i ha fet una carrera important, on s'hi pot trobar de tot i unes quantes tonades que crec que seran immortals i universals, si és que en aquest món hi ha alguna cosa immortal i universal.

Sostenia el gran Huertas Claveria i crec que és cert, que Serrat, que ha tingut incondicionals seguidors però també detractors envejosos,  excel·lia en les distàncies curtes. Un dels dons naturals del cantant és que sovint sembla que es fa vell sense ser adult, com els personatges de la versió catalana dels amants de Brassens i que conserva per al públic, de portes enfora, una certa innocència picardiosa lligada als seus origens obrers. Potser ara ja no és pot dir que sigui ben bé poble-sequí, de  fet no se'l veu gaire pel seu indret originari, al contrari del que passava amb l'escriptor González Ledesma, que sovint tornava al barri per inspirar-se i visitar la família. És clar que un escriptor, per bo que sigui, no desvetlla la mateixa curiositat que un cantant o un actor i pot passar més fàcilment desapercebut.

Serrat manifestava fa pocs dies, en una de les moltes entrevistes que li han fet amb això de què fa cinquanta anys que refila, que aquesta professió, a la qual va arribar per casualitat, li ha permès conèixer un munt de gent interessant la qual altrament no hauria conegut. Suposo que es referia a gent famosa, important. Però també se li podria objectar que haver esdevingut ric, famós i cantant de culte l'ha apartat d'altres camins i l'ha privat de conèixer persones que si bé potser no serien tan rellevants sí que podien haver estat igualment importants per a la seva evolució personal. En general, les reflexions serratianes no deixaven de ser una mica elitistes.

La vida, per molt bé que ens vagi tot, té aquesta servitud, uns camins en tanquen d'altres. Fa poc temps, al facebook, vaig tenir un breu diàleg amb una persona jove i molt intel·ligent dedicada a la ciència, a causa de tot això de les vacunes i em defensava la bondat, la honradesa i la coherència de la gran majoria de gent de la classe científica. Precisament poc després un bon científic estranger va fer unes manifestacions masclistes i grolleres que van aixecar una certa polseguera. I és que per molts científics que conegui un científic convençut de les grans virtuts de la ciència experimental no els coneix pas tots i persones grans que han treballat en temes científics al llarg dels anys, car per a tot fa falta experiència i perspectiva, t'admeten, de vegades en privat, que allò de que alguna cosa està comprovada científicament pot ser amb el temps qüestionat i rebatut per molts cantons. En el fons, sobre la ciència també se'ns demana als ignorants fe en els experts, com passava abans amb la religió i els doctors de l'església. Un senyal de maduresa dels grans savis és que gairebé mai no donen res per evident de forma absoluta, les desqualificacions són més aviat cosa de la joventut i les seves vanitats tot i que tampoc voldria entrar en valoracions subjectives sobre envelliments intel·ligents.

L'especialització científica és com la vida mateixa, l'enfocament concret ens amaga la globalitat. Les veritats són diverses,interpretables i manipulables, fins i tot les més evidents. Sobre els camins als quals la vida ens aboca, s'ha escrit molt sobre ells i s'han fet pel·lícules a l'entorn de què hagués passat si hagués passat una altra cosa. Un capellà molt simpàtic que ens donava religió a l'institut explicava que un amic seu li deia a la dona: per tu he renunciat fins i tot a Sofia Loren, i que això era ben cert, encara que semblés broma, car en triar algú es renuncia a la resta, al menys de forma general. 

Quan érem petits anàvem poques vegades a la platja i sempre a la Barceloneta. En una ocasió vam insistir als pares en què volíem anar a fora i vam fer una exòtica sortida en tren a Castelldefels que va resultar feixuga, pesada i decebedora. El meu germà es va distreure jugant amb un gos, a la platja, i recordo que quan ens queixaven de com havia anat l'excursió el meu pare feia broma i deia, però si no haguéssim anat a Castelldefels no hauríem conegut aquell gos, afirmació que contenia una gran i metafòrica veritat. 

18 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Gosaria dir que la poble-sequenca o com s'escrigui més coneguda és Júlia Costa. Serrat és alló que s'en diu un català universal que s'escapa de l'àmbit del Poble sec.

Oliva ha dit...

EP¡¡¡AN SISA QUE?...
JO,EL TENIA UNA MICA VIST AN SERRAT,FA ANYS,DE QUAN ANAVA MOLT SOVINT, A CASA D'AN BARDAJI,QUE VIVIA A TOCAR CA MEVA...ERA MOLT GUAPO,PERO EL VEINAT APRECIAVAM MES AL MESTRE BARDAJI,EL JOVENT D'HORTA DEIA "SENSA AN BARDAJI AN SERRAT NO FORA RES".ENVEJA?.

Júlia ha dit...

Ja m agradaria, he, he, Francesc.

Júlia ha dit...

Possiblement Serrat va trobar gent com Bardaji i d altres que el van millorar i potenciar, ell mateix ho ha reconegut, Oliva. Sisa es un altre tipus d artista i mai no ha connectat amb. Un públic tan divers, per molts motius, diria que també personals.

Júlia ha dit...

Hi ha una evidència, Serrat era atractiu per a les noies i fins i tot per a les senyores grans, això, agradi o no, també compta.

Unknown ha dit...

Als de Girona ens agradava però no tant i sé que està prohibit generalitzar però la meva mare i algunes de les seves coetànies no podien suportar el seu accent tan xava. El meu pare, molt melòman, no li feia cap cas. Quan el sentia deixava anar un somriure irònic perquè aquelles lletres en català eren difícils de ser preses seriosament. Més tard el va descobrir amb "La Saeta" i va quedar embadalit. Que n'és de bo en Serrat! deia mentre aquesta vegada reia jo.
Com que cantava bé i, per si fos poc, era guapo, les dones se li tiraven al damunt. Així va saltar del Poble Sec i els recitals de parròquia a la burgesia formada per la gauche divine. Aquí el varem perdre. Després de fer tronar i ploure amb senyores famoses i no tan famoses de diferent condició es va casar amb una model quinze anys més jove que ell, bonica i benestant.
A mi m'encantaven un munt de les seves cançons en català i en castellà però...ah traidor!!!

Júlia ha dit...

Bé, Glòria, de fet jo no en diria traïdor, va tenir sort i va fer diners, molts van de 'purs' i hi hauria molta cosa per comentar. També crec que va desvetllar molta enveja i sempre va ser una mica outsider en el món del cançó pel seu origen més humil i no burgès. Que se li tiraven al damunt és ben bé així, la seva mare ja se'n queixava quan comprava a les botigues del barri... No és fàcil, de jove, tenir èxit i guanyar diners, és el que passa als futbolistes d'elit, també.

A mi hi ha coses d'ell que m'agraden i d'altres que no tant. Pel que fa al parlar xava barceloní, hores d'ara el reivindico a fons, no hi ha variants més 'pures' que unes altres i en el fons tot això són eines de discriminació en mans dels poders culturals que remenen les normatives.

Hores d'ara, mirat en perspectiva, crec que ha aconseguit un públic eclèctic i divers i té un grapat de cançons que s'han convertit en clàssiques i que canten ja d'altres persones i sempre 'resulten'. Pel que fa a la seva vida privada també ha estat discret un cop passada l'època de les models i 'pijas' diverses.

No ens agrada haver d'admetre que ser guapo o atractiu/atractiva té un gran pes a la vida, fins i tot en el camp professional, però crec que és així, ja diuen que la bellesa és l'única virtut que no cal demostrar, de jove tenia un encant que atreia adolescents i jaies, vet-ho aquí.



Júlia ha dit...

Però també té cançons infumables, la veritat, algunes sembla que se les vagi inventant mentre les canta, el temps és un bon crític i al capdavall quedaran les millors, Guimerà també té obres dolentíssimes que ningú no recorda. Pel que fa a la veu, va perdre molt aviat la força dels inicis i sovint es veia obligat a fer allò que en deien 'la cabreta', només cal escoltar discos antics i no tan antics per comprovar-ho. Però agafa fama i fote't a jeure,que deia el meu iaio.

Francesc Puigcarbó ha dit...

HI HA TOTA UNA TÈRBOLA HISTÒRIA que em va explicar una persona sobre qui escribia les lletres de les cançons de Serrat, sobre qui les hi feia - vaja -, que de ser certa, conec, així com la seva filla, atès en nom de Serrat em va autoritzar a publicar 'fins que cal dir-se adeu', però no ho he explicat mai, no ho tinc clar, tot i que la font era prou fiable. A veure si un dia ens veiem i ja t'ho explicaré.

Anònim ha dit...

Yo soy argentina y por lo tanto me permito introducirme en este artículo en el idioma castellano. Pero si yo puedo entender todo lo que el escrito y los posteriores comentarios hechos en el idioma catalán, es exclusivamente por "culpa" de Joan Manuel Serrat. Sólo por él sabemos cómo es y cómo fue el barrio de Poble Sec; anduvimos con él las calles de Barcelona y nos mojamos los pies en el mar Mediterráneo; sabemos cómo es la idiosincracia catalana, su historia, sus luchas. Sólo por él y por sus canciones nos interesamos por descifrar la lengua catalana. Y así seguiría citando cosas en este sentido, de las cuales NINGUN otro artista catalán nos ha inculcado. En cuanto al Poble Sec, siempre responde que va todo lo seguido que puede a su barrio, porque ahí vive su familia y se realizan reuniones familiares y, además, ve a los amigos que le quedan en encuentros programados año a año. Ni qué decir sus frecuentes visitas e incluso citas periodísticas en el famoso "Quimet&Quimet". Si me permiten y con todo respeto, advierto mucha envidia en algunos comentarios. Si alguno de Uds. escuchó, por ejemplo, su último disco en catalán (que coincide con el último en el que la mayoría de letras son suyas), no pueden dejar de admirarlo intensamente. Yo creo aquéllo de que "nadie es profeta en su tierra" (lo cual me parece injusto en este caso). A los argentinos nos pasa algo parecido: en muchos casos no terminamos de valorar lo propio.

Júlia ha dit...

Francesc, ja m'ho explicaràs, doncs, un misteri més.

Júlia ha dit...

Anónima argentina, entiendo tu admiración por Serrat pero creo que de los comentarios en general no se deduce ninguna envidia sinó admiración matizada y respecto al tema del barrio no me refiero a familia y amigos sinó que sé e incluso entiendo que actuase así, que a menudo se le habían solicitado colaboraciones diversas sin ningún éxito, muy distinto por ejemplo de lo que sucede con Nuria Feliu y Sants.

Sobre letras y canciones insisto en que tiene de todo, bueno, buenísimo,malo y regular. No creo que no sea profeta en su tierra pero somos una tierra complicada y quizás esperamos demasiado de la gente, no diré que no. Yo es que no soy nada incondicional de nadie pero también noto que con según qué personajes pasa como con el Barça o como con la religión y los creyentes, no puedes matizar nada sin que se levanten protestas diversas.

Júlia ha dit...

Si lees los comentarios con atención verás que también insisto en qué despertó envidias diversas y me refiero, sobre todo, a gente de la misma profesión que no ganó tanto dinero ni tiene tanta fama.

Júlia ha dit...

Francesc, alguna cosa havia sentit sobre això de les lletres, en tot cas estranya que en aquella època i venint d'on venia, considerant que de català a l'escola, ni a la seva ni a la meva res de res, al principi escrigués lletres tan rodones. En tot cas fins i tot hi ha novel·les d'aquells anys que van ser arranjades per altres persones, cas de les primeres de Terenci Moix, al menys 'supervisió' crec que n'hi devia haver hagut. Això no treu mèrit al producte final, això de les autories és subtil i relliscós.

Anònim ha dit...

A Serrat li agraixo tot el que he gaudit amb les seves cançons perquè m'ha fet com de germà gran sentimental. La resta, tant se val. Com tu dius, si gratem, sortirà alguna cosa, i acceptar una cosa implica renunciar a d'altres. Instal·lar-se en la queixa no serveix de res.

Mercè Piqueras ha dit...

Júlia, allò que diferencia la ciència de la religió és que, en ciència, no hi ha veritats absolutes. Les coses són com són fins que no es demostri el contrari. I a més, la ciència ha avançat gràcies als "heretges" dels qui la consideren una mena de religió. És cert que les veritats són diverses, però els fets observables són objectius i és evident que les vacunes van ser un gran avenç de la medicina i van contribuït a disminuir la mortalitat --especialment la mortalitat infantil-- de manera espectacular i han fet possible l'eradicació mundial d'una malaltia tan terrible com la verola.

Mercè Piqueras ha dit...

Ara m'adono que no m'he explicat bé. Volia dir els heretges de la que altra gent considera una mena de religió.

Júlia ha dit...

Mercè, però crec, i puc estar equivocada, que no 'totes' les vacunes són igualment beneficioses o necessàries, en tot cas s'ha vist amb aquest cas que la informació seriosa i contrastada no arriba a tota la gent com caldria. La ciència hauria de ser com dius però també conec persones d'aquest camp que desqualifiquen sense explicar, cosa que perjudica la mateixa ciència, si a això li sumem la desconfiança vers certs grups de poder lligats amb empreses que giren al volt de coses com la medicina... No parlo per parlar, he conegut casos escandalosos explicats per aquells 'visitadors mèdics' que tantes coses oferien als de la professió i també per gent que feia 'informes' mèdics o científics per encàrrec, amb molts condicionants lligats a vendes i negocis. És clar que potser no és ben bé el mateix un científic que un metge. Malauradament a totes les professions hi ha de tot i es fa difícil valorar camps que et són desconeguts, per això al capdavall els ignorants en el que sigui ens hem de moure una mica 'per fe'. Ni que sigui per fe a persones determinades i això també és molt perillós, de vegades.