Avui faré a la biblioteca Francesc Boix la darrera xerrada de CERHISEC, abans de l'estiu, tot i que amb motiu de la Festa Major del Poble-sec, els dissabtes 18 i 25 de juliol oferirem dos itineraris, el primer dedicat a l'escriptor González Ledesma i l'altre al patrimoni arquitectònic del barri.
El Paral·lel, al qual sempre vam dir Paralelo en d'altres temps, està de moda. Ja he escrit força sobre ell i fins i tot he escrit sobre qui ha escrit i parlat sobre ell, és un mite que revifa i que, com tots, amb cada revifalla incorpora elements i en perd alguns altres. L'avinguda té una vida relativament curta per poder aplegar tanta història i tantes històries.
Hi ha qui l'ha descobert recentment i qui l'ha reinventat sense manies. La recent reivindicació de l'Arnau ha tornat a fer-nos evocar personatges com Raquel Méller, la més famosa i internacional de les artistes que van florir en aquells teatres, de la mateixa manera que Serrat ha esdevingut el més famós del Poble-sec, per motius diversos. La diferència més gran entre un i l'altre és que Méller va decandir-se en la seva solitud, el caràcter també pesava, fins que aquella revifalla del cuplet, passat per la sensualitat de la Montiel, ens en va tornar els ressons.
De fet, avui recupero la xerrada que vaig fer pel novembre passat a l'Escola de la Dona. De cada teatre i teatret se'n podria fer un llibre, i de fet hi ha intents reeixits, com el volum sobre l'Español de Josep Cunill, per exemple. I també es podria fer un llibre sobre cada personatge, dels milers i milers que van passar pels teatres, teatrets i cafès concerts durant anys i panys. Alguna cosa hi ha però poc exhaustiva, aproximacions biogràfiques a la mateixa Méller, a Helena Jordi, a Alady.
El pitjor és que la mirada mitificadora cap enrere té més tirada a passar la barrera de la guerra i a situar un suposat esplendor a tocar dels anys vint, quan els testimonis d'aquells anys ja no poden confirmar ni rebatre res de res. Del Paral·lel dels quaranta fins els vuitanta i fins i tot els noranta en tenim encara testimonis però, com passa amb molts temes, entre els quals la mateixa guerra, hi ha una certa por a la interpretació humana, en directe, del passat.
És curiós que desvetllin més interès, sempre relatiu, els teatres del Paral·lel que d'altres que també van ser mítics i van desaparèixer, alguns dels quals no fa pas tants anys, sense que se'n cantés ni gall ni gallina. El cinema va semblar que acabaria amb el teatre i va rebre moltes patacades dels entesos però avui fins i tot aquells cinemes de barri són també mites poètics, quines coses. Els setanta van veure una revifalla teatral i alguns cinemes, quan allò del cine de barri també feia figa, van tornar a ser teatres i fins i tot es van obrir teatres nous.
Sobre el present, encara no tenim prou perspectiva per parlar-ne amb una certa admiració retrospectiva. I és que al capdavall no hi ha temps més poètics que uns altres, és la nostra mirada, efímera i acomplexada a causa de la poca durada de la vida, allò que reconverteix el passat en història. Si som objectius hem d'admetre que encara avui, al Paral·lel, considerant el panorama, s'apleguen més teatres convencionals junts que a qualsevol altre indret de la ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada