2.6.15

LA CIUTAT LLUNYANA, ALEGRE, CONFIADA, PROPERA I DESCONEGUDA





es

(Fotografies: Pere Borràs)
Dissabte vaig participar en la ruta organitzada per l'associació Tot Història, en col·laboració amb el Centre d'Estudis Ignasi Iglésies,  al llarg d'un tram de l'antic Rec Comtal, a càrrec de Jordi Petit. Me l'havien recomanada i va ser molt interessant, tan sols penso que potser pagaria la pena iniciar-la, ara que ja comença a fer calor, una mica més aviat. La història del Rec i, en general, el tema de l'aigua i de la seva necessitat, és apassionant i encara, poc conegut potser perquè ens acomodat a això d'obrir l'aixeta i que ragi, un gran privilegi de la nostra societat actual del qual potser no en valorem la importància. 
Fa alguns anys una persona que havia fet i fa encara molts treballs cooperatius al continent africà m'explicava que encara que la gent d'alguns d'aquells països hagi de malviure a casa nostra, sempre estan aquí molt millor, precisament perquè tenen aigua potable a l'abast. Si heu vist el documental Camino a la escuela haureu pogut copsar a fons la importància que té una ampolleta d'aigua, treta amb dificultat del subsòl de bon matí, per aquesta parella de criatures capaces de fer un camí llarg i perillós cada dia per tal de poder assistir a l'escola.
Més enllà del tema concret de l'aigua i del Rec, em va interessar encara molt més la ruta en ella mateixa i els diferents paisatges amb els quals t'ensopegues al llarg d'un recorregut divers i singular que en ocasions sembla idíl·lic i en d'altres evoca passatges dels llibres de Paco Candel, allò de dónde la ciudad cambia de nombre. Habitatges auto construïts, passatges amb vivendes que freguen el barraquisme, okupes agraris, horts inimaginables, immigrants pobres de tot arreu i esforços de les darreres dècades per fer més amable aquest conjunt heterogeni de persones, cases, barris i panorames plens de contrastos.

Hi ha molts móns, ja ho sabem, però són a tocar de casa i no els coneixem si no en tenim ocasió. Ens movem en cercles molt reduïts del paisatge urbà, fa poc vaig acompanyar una parella d'estudiants que volien saber coses del Poble-sec i em van confessar que no havien pujat mai gaire més enllà del carrer de Blai. La gent del mateix Poble-sec sovint coneix el seu raconet i poca cosa més. Es viatja molt actualment però no es té un excessiu interès per conèixer una mica entorns propers, amb excepcions, que sempre n'hi ha. 

No passa tan sols a Barcelona, és clar. Vaig sovint a Batea, al barri del Picatxo, un indret enlairat i amb cases modestes, i molta gent del poble la qual, si pot, més aviat té tirada a fer-se habitatges moderns en una mena de nou eixample que s'està urbanitzant admet que fa anys i panys que no ha pujat allà dalt. L'interès per la història recreativa, que es palesa en el gran nombre de visites, rutes, llibres, itineraris i xerrades sobre temes del passat recent o remot  que es publiciten en l'actualitat, no es fa extensiu al present. Ahir ironitzava sobre allò de si sabíem o no coses del Paral·lel però durant aquesta ruta em vaig fer moltes vegada a mi mateixa la pregunta recurrent: com és que no en sabia res, de tot això?

Una imatge entranyable del recorregut em ve al cap mentre escric, en un hort minúscul una parella musulmana que el treballava ens va saludar, contenta i alegre, mentre passàvem en ordenada corrua turística a la vora del Rec. Em van evocar els temps dels horts de Montjuïc. Per casualitat, ahir em vaig ensopegar amb un programa de BTV on es parlava d'aquell tram de camí i explicaven que hi ha el projecte d'arranjar-lo.  Aquests programes de la tele barcelonina sobre els barris m'encanten, al menys t'adones de la gran varietat de gent i situacions que conviuen en aquesta ciutat nostra, estimada i odiada i maltractada i mitificada i sempre amb racons per descobrir, fins i tot racons que són a tocar de casa. És curiós que les fronteres, això que els homes ens hem anat inventant, funcionin fins i tot a nivell tan local, car el recorregut passa per la zona que separa Montcada de Barcelona i això ha provocat conflictes i també deixadeses, per allò de què de vegades no se sap ben bé qui ha de pagar les misses. 

Una altra curiositat és aquesta gran explotació agrícola de La Ponderosa, un nom, per cert, que ha fet història i caldria conservar amb cura, car hi ha cases rurals, bars, restaurants i tota mena de llocs que porten i han portat aquest nom, lligat a la sèrie mítica de la tele de la nostra infantesa, que ja és també història popular. Durant uns quants anys, al principi de treballar a L'Hospitalet, vaig anar a dinar a un molt bon restaurant de barri que duia aquest nom, fins i tot en una de les parets hi havien pintat un mural naïf que evocava l'Oest americà. Hi vaig passar fa un parell d'anys i ja no existeix, en el seu lloc hi ha un supermercat. El mural es deu haver perdut ja que l'art de la gent modesta és efímer i mereix poca atenció fins i tot per part dels seus autors i consumidors.

La ruta acaba al barri, per a mi també  desconegut, de la Trinitat, amb la seva presó que encara darrerament ha acollit hostes de categoria, com el senyor Núñez i Navarro. Vam poder dinar bé i barat en un restaurant de la seva plaça principal, jo no canvio aquests llocs per caps altres d'aquests que tenen estrelletes, la veritat. S'haurien de donar uns premis a la gastronomia modesta, a aquests miracles dels menús populars del present que ens podem ensopegar aquí i allà, car cuinar coses bones amb pocs diners sí, que té mèrit, així com també el té poder gaudir d'una atenció acurada, ràpida i professional.

I una altra evidència, quan un tema se't fa present i un lloc desconegut, ens esdevé visible, trobes avui, a la xarxa, informació a dojo sobre el que ignoraves, una gran sort de la qual, com de l'aigua de l'aixeta, no en som prou conscients potser perquè encara ens manca perspectiva temporal a l'entorn dels canvis que aquest accés immediat i casolà a la informació ha propiciat en el nostra imaginari i en la nostra cultureta.
Pel camí, fins i tot en llocs recòndits del costat barceloní del recorregut encara quedaven alguns cartells de propaganda electoral. El senyor Collboni, ja des del passat, ens deia que no fotéssim i que ni Colau ni Trias, ni dreta ni incertesa, sinó tot el contrari. No sé qui el va enredar amb una campanya tan ridícula, després d'haver estat a punt d'ofegar-se en aquell anunci una mica terrorífic sembla que ara no veu tan malament acostar-se a la incertesa, món de mones. Donem, doncs, un vot de confiança al futur, sempre imprevisible, sempre inquietant, sempre fascinant i misteriós.  La ciutat alegre i confiada, com aquella de l'obra de Benavente, bé val un acte de fe i que els seus habitants creguem, ni que sigui una mica, en la suposada saviesa dels seus governants encara que ens en facin de tots colors. Al  capdavall no són pas diferents de nosaltres.

12 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

La Ponderosa plega.
Desde hace años vamos a comprar allí cada fin de semana. Lo bueno además de la calidad, es el peso. El kilo vale por 1,200. Vamos mi señora y yo ...en la moto.
5 de patatas. 1 largo de cebes. 3 de tomates entre verdes y maduros. 1 de pepinos. bledes, dues manacs...
Y desde hace años se lo de la ruta y lo que hay detrás de ella.
El Rec es el Rec, una bifurcación del Besós. Pero su historia es la importante. El como, el porqué y la finalidad.
Aquello es Barcelona. Vallbona es otro de los lugares imnombrables en el consistorio...No existe.
Una abraçada.
salut

Tot Barcelona ha dit...

enciams....moltes...moltes

Anònim ha dit...

A veure si un dia organitzo una ruta per la resta del rec, el que no es veu, el que s'intueix, el que cal imaginar, però que també és ric en detalls.

El Rec Comtal

Júlia ha dit...

Sí,Miquel,ja ens ho van explicar una mica,amb tot, s'han fet coses per aquella zona i se n'hi faran més, la gent que la coneix de fa anys ens ho va explicar també. No tot és tan negre, només cal mirar fotos.

Júlia ha dit...

Enric, avisa...

Júlia ha dit...

tot i que allò que no es veu s'ha de creure gràcies a la fe...

Júlia ha dit...

Miquel, yo y mi señor somos unos comodones y compramos a los chinos de la esquina, no sé de dónde traen la verdura pero también es buena y barata, he, he. Igual tienen huertos por ahí.

Acabo d'escriure això i m'adono d'una de les característiques del llenguatge sexista, és ben diferent dir 'el meu senyor' que 'la meva senyora', he, he.

Francesc Puigcarbó ha dit...

No hi ha com estar jubilat per començar a con+eixer racons i raconets de la teva ciutat. Quan a la compra, ocasionalment a la fruiteria de xinesos a la vora de casa, davant mateix de casa tenim el mercat municipal de la Creu Alta i alli hi comprem normalment tot lo de menjar, la resta al Carrefour, i de tant en tant quan vaig amb la bici pel riu compro alguna cosa als pagesos que conreuen el seu tros.

salut

Júlia ha dit...

Francesc, jo també compro a molts llocs, en general tot ho trobo bo i prou barat, no sé d'on surt tanta fruita i tanta verdura i tant de tot.

La veritat és que quan més vaig transitar per la ciutat va ser de jove pel fet que tant tenia amics i amigues d'un barri com d'un altre, ara més aviat faig la volta de la Monyos ja que em limito a llocs on puc anar i tornar, si vull, a peu, m'empipa agafar metros i autobusos.

Júlia ha dit...

...encara més quan els refrigeren, ecs.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

És un lloc comú, però Barcelona conté moltes Barcelones...

Júlia ha dit...

Teresa, és ben bé així i mai les descobrirem totes.