15.6.15

LLUNY DEL BROGIT MUNDÀ ES POT PATIR D'ALLÒ MÉS


Hi ha històries de ficció que sembla ben bé que des de l'inici del cinema hagin de comptar amb una versió -o més i tot- per a cada generació: Jane Eyre, Mujercitas, Anna Karènina...  Ens n'ha arribat enguany a les pantalles del present una de nova sobre el llibre de Hardy Far from the Madding Crowd, que s'acostuma a traduir com Lluny del brogit mundà/ Lejos del mundanal ruido tot i que sembla que no es aquesta una traducció gaire fidel sinó que ve condicionada pels famosos versos de Fray Luis de León. Aquestes històries, les quals de forma genèrica  etiquetem com d'època, conserven sempre un cert atractiu per a nosaltres, diria que encara més per a les senyores ja que, segons estadístiques, tenim més tirada a la lectura de novel·les.

La pel·lícula compta amb un molt bon repartiment, està dirigida per Thomas Vinterberg ja menys dogmàtic que en els seus inicis i l'extraordinària, pel meu gust,  Carey Mulligan fa el paper principal, aquesta Bathseba coratjosa però orgullosa i vanitosa i, és clar, bonica i amb un nom que ja fa pensar en què n'hi passaran de grosses.  Hi ha qui considera que és la millor versió feta fins ara del llibre, cosa agosarada ja que es fa difícil pensar que algú en conegui totes les anteriors  a nivell internacional. A la majoria de gent una mica grandeta ens costaria haver de triar entre aquesta i la  de John Schlesinger, qui també va començar en l'ofici compartint tendències cinematogràfiques trencadores, com Vinterberg, amb un repartiment de categoria, uns actors molt més coneguts aleshores que els de la versió actual, llevat de la protagonista, però també  eren uns altres temps. En alguna ocasió ens han passat per la tele aquella versió, però aquestes històries s'han de veure i viure en una bona sala i en pantalla gran.



Del llibre se n'han fet fins i tot una òpera i un ballet. Una de les versions més antigues en cinema és la de 1915, protagonitzada per un gran actriu de l'època, Florence Turner i on Henry Edwards era Gabriel Oak. La del meu temps la va protagonitzar Julie Christie, esplèndida, i els senyors eren Alan Bates, Terence Stamp i Peter Finch. Si entro en odioses comparacions retrospectives crec que qui en sortiria més mal parat pel que fa a  la versió actual seria Tom Sturridge fent el paper d'aquest soldat atractiu, violent i turmentat i no pas perquè no ho faci prou bé sinó perquè Terence Stamp era ideal per a aquesta mena de papers i encara resulta molt inquietant a les seves velleses. 


Lejos del mundanal ruido
Stamp va tenir un breu afer amb Christie la qual després va ser nòvia de Warren Beatty per acabar compartint la vida, fins al present, amb el periodista Duncan Campbell cosa que fa que es puguin establir fins i tot paral·lelismes mal intencionats amb la trajectòria de la protagonista de Hardy. La parella passa llargues temporades al País Valencià, per cert, de forma discreta i allunyada del brogit mundà.


Pel que fa al granger honest i sofert, el 1968 era Alan Bates, qui va tornar a formar parella amb Christie a El missatger. Terenci Moix va escriure, en un d'aquells antics col·leccionables sobre estrelles del cinema, que no hi havia hagut parella més bonica a la pantalla que aquella que van formar la Garbo i Robert Taylor a La dama de les camèlies però pel meu gust la que feien Christie i Bates era d'una bellesa i una sensualitat immenses. 

Bates va morir relativament jove pels paràmetres actuals, també va ser un actor valent i inquietant que durant anys va prioritzar el teatre per  damunt del cinema. La versió de Schlesinger era més llarga que l'actual i tot i que sempre em queixo de les durades excessives en aquest cas crec que no hauria estat malament allargar una mica la pel·lícula, ja que la història té un gruix considerable i alguns fets corren massa en la versió actual o queden poc explicats, sobretot per a aquells que no coneixen el llibre.
Resultat d'imatges de Thomas Hardy
Hardy, home del seu temps, va aconseguir el primer gran èxit amb aquesta novel·la la qual, al menys i no com en d'altres posteriors, va fer acabar amb una mica d'esperança, car la protagonista és a temps de refer la seva vida després de tantes relliscades i a més a més, amb el xicot que toca, el qual ha restat incombustible i devot a la noia durant anys i panys, una mica allò de el que sigue, la consigue tot i que la narració ja s'encarrega de treure del mig els rivals possibles. Es diu que Hardy, a qui alguns especialistes consideren millor poeta que narrador, va voler ser moralista en això dels amors romàntics i els seus perills, les passions no acaben bé, el matrimoni és un tema seriós i cal cercar parella amb sensatesa. Recordo que en aquelles grans pantalles de les superproduccions de finals dels seixanta l'escena de la caiguda de les ovelles per l'espadat feia molta impressió i va ser molt comentada, ara ja no ens espantem de res.
Reconec el seu valor i el seu gruix però no sóc especialment admiradora de les novel·les de Hardy, que crec que han quedat una mica fora del temps encara que siguin, alguns títols, uns clàssics evidents. He de dir també que de la seva obra literària en conec una molt petita part. Al menys algunes de les seves dones són més complexes que no pas les de la venerada Austen, que només es volen casar bé, en general. Bathseba és pot considerar en alguns aspectes gairebé feminista i moderna.

Una cosa és la literatura i l'altre el cinema, la televisió, tot i que sovint una cosa ens porta a l'altra i sempre caiem en aquells debats d'estar per casa sobre si era millor el llibre o la pel·lícula, quan es tracta de coses absolutament diferents encara que tinguin, és clar, una profunda relació. El mateix pel que fa a comparar versions en cinema, cadascuna és diferent i nosaltres també hem canviat. 

Carey Mulligan ho fa bé tot i té alguna cosa especial i magnètica. L'han comparada amb altres actrius antigues, com ara Audrey Hepburn, però jo crec que més enllà de ser primeta i aparentment fràgil no se li assembla en res i és ella mateixa i prou. Quan passa penes en la ficció, la que sigui, aconsegueix que m'agafin unes profundes ganes de plorar i no tan sols per les seves circumstàncies imaginàries sinó perquè la seva mirada incideix de forma intuïtiva en una mena de melangia universal anímica,  lligada al destí i a la fragilitat de la vida. 
La veritat és que he passat una estona de meravella amb aquesta nova llunyania del brogit, títol enganyós car evoca una mena de pau rural que no s'adiu gens amb la realitat d'un mitjà sovint hostil, on tothom ha de treballar molt, àdhuc la mestressa, i on les passions suren entre idíl·lics paisatges anglesos, tan enganyosos com la resta car també poden esdevenir tràgics i poc acollidors quan van mal dades. En general els paisatges de Hardy són variables, aspres, inhòspits, la natura pot deixar de ser acollidora en qualsevol moment i esdevenir un reflex del complex esperit humà.

El granjer sorrut és aquí Matthias Schoenaerts, un estil de xicot molt actual, proper a actors com Ryan Gosling i molt diferent de Bates però que se'n surt de forma excel·lent. I el ric propietari madur i insegur, que en la versió del 68 interpretava l'inoblidable Peter Finch, Michael Scheen, que està molt adient en el seu personatge d'home trist i ensopit sacsejat per la passió.

  

7 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

es d'aquelles pel·lícules que recordes malgrat el pas del temps, i estic amb tu, la parella Bates Christie era brutal, i Terence Stamp estaba molt bé en el seu paper. Per a mi era una gran versió, ara, no he vist aquesta ultima, però el record de Stamp,Bates i Christie m'ho posa dificil....

salut

Júlia ha dit...

Aquesta és diferent i així s'ha de veure, la protagonista m'agrada molt i la peli està molt i molt bé però Mulligan no té res a veure amb Christie, i el valor afegit, irreversible, és que en el moment d'aquella versió jo era jove i això compta. De totes maneres aquest tipus de pelis sempre agraden. Al menys, a mi.

Júlia ha dit...

La de 1915 no l'he vista però ja m'agradaria.

Helena Bonals ha dit...

Jo he llegit, en anglès, Far from the madding crowd, i en català, Jude, l'obscur. M'agrada molt Jane Austen, i m'agrada molt Thomas Hardy. La pel·lícula de Jude també em va impressionar molt. Tinc ganes de veure la pel·lícula que comentes, però em fa tanta mandra d'anar al cinema, fa anys que no hi vaig.

Júlia ha dit...

He llegit més Austen que Hardy, Helena, i de tots dos hi ha coses que m'agraden més que no pas unes altres però trobo que hi ha una excessiva devoció per Austen, en comparació amb d'altres autors, en aquests darrers anys que no acabo d'entendre,però,vaja, tot són gustos. Pel que fa al cinema sempre vaig al Renoir, versions originals i puc anar i venir a peu, si hagués d'anar una mica més lluny també em faria mandra, tot i que m'encanta 'anar al cine', per sort també m'han posat la Filmoteca a prop. Si tingués el cinema encara més a prop, com en d'altres èpoques quan al Paral·lel n'hi havia molts hi aniria més sovint. La BBC té sèries excel·lents també de totes aquestes obres, són els millors en televisións, i fins i tot TVE en d'altres èpoques feia versions de tots els grans títols, amb pocs recursos i molta imaginació, crec que també en va fer una d'aquest llibre.

gloria abras pou ha dit...

No n'he vist cap versió i m'agradaria que la del nostre temps no se m'hagués escapat. Només per veure en Terence Stamp, ja veus, encara vibra l'adolescent que tinc a dins i per a molts anys. De Hardy vaig llegir un resum de Tess en llengua anglesa per a estudiants. La pel·lícula signada per Polansky no era menyspreable malgrat els dos galans de Kinsky no tenien cap encant. També li he llegit algun relat notable, de l'excel·lent Jude n'he vist la colpidora versió en cinema. Penso que és un escriptor magnífic que aquí ha estat molt ignorat.
Com bé deus saber, Júlia, queden molt bons escriptor per traduir. Ara em ve al cap un talent del segle XX, Iris Murdoch. Crec que, entre sempre, li he vist un llibre en un aparador.
Carey Mulligan és esplèndida i enormement dúctil. Com dius bé té una mirada que crida les llàgrimes i a l'última dels Coen feia el paper d'una antipàtica i eixuta enérgumena.
Salut!

Júlia ha dit...

Glòria, el tema de les traduccions, de les dificultats per trobar segons quins llibres clàssics o no clàssics, hi hauria molt a parlar i debatre, malauradament no sé idiomes i llevat del castellà i el francès no em veig amb cor de llegir altra cosa en versió original, que ja m'agradaria. De cinema també queden moltes coses per arribar, de vegades veus actors o actrius que t'agraden i t'adones que als seus països han fet ja moltes coses que no ens han arribat. Tess és una bona història però com en la majoria de les de Hardy les coses acaben molt malament, al menys a Lluny del brogit mundà hi ha una mica més d'esperança, jo la veritat és que vaig passar una bona estona i de la del 68 també en tinc bon record, el llibre 'crec' que no l'he llegit i dic 'crec' perquè la memòria és traïdora. Vaig llegir el Jude fa anys, en català, no he vist la peli, i sé que se'm va fer pesadet tot i que aleshores ho acabava tot i ara, segons com, no, tot i que també, per altra banda, trobo als textos rellegits aspectes que no vaig saber comprendre abans, aquests autors tenen molts referents literaris, filosòfics... Mulligan si continua tenint sort amb els papers, que crec que se'ls pot triar i tot hores d'ara, té molt bones perspectives tot i que el sistema de vegades 'aparta' les dames quan es fan grans per bones que siguin, amb poques excepcions. Li he vist papers molt diferents i sempre està magnífica i em sembla que té el cap ben moblat, per entrevistes que també li he llegit.