26.6.15

PEDROLO I LA CULTURETA

Resultat d'imatges de mANUEL DE PEDROLO

Avui fa vint-i-cinc anys de la mort de Manuel de Pedrolo i sembla que la seva figura i la seva obra s'estan recuperant, tot i que això de la literatura és com la borsa, puja i baixa i no saps mai com anirà. Al menys, a una hora absurda, dos quarts de dotze de la nit, i, és clar, al 33, van passar el documental sobre l'escriptor, fet gràcies al mecenatge popular, cosa que ja diu molt del país on vivim.

Des que s'està parlant d'ell una mica més, gràcies als esforços d'un petit grupet d'incondicionals i de la seva filla, que sembla que els entesos han matisat el menyspreu vers una obra que poca gent ha llegit sencera. Les etiquetes habituals el titllaven de mediocre i el culpabilitzaven per escriure massa, ja que el gust pel treball excessiu, en aquest país i a l'altre del costat, sembla un defecte. Crec que això d'escriure massa afecta a d'altres escriptors com la mateixa Olga Xirinacs qui també, com Pedrolo, va rebre premis en d'altres temps, premis que fa anys eren objecte de discussions i que avui passen sense pena ni glòria.

Fa cinc anys, amb motiu dels vint de la mort de l'escriptor, vaig dedicar-li unes quantes entrades al blog, sense gaire ressò, tot s'ha de dir. Era una època en la qual es feien molts homenatges bloguístics a escriptors però a Pedrolo no se n'hi va fer cap, aleshores. Jo no entraré en el tema de l'estricta qualitat literària, relliscós, subjectiu, i lligat a modes i mandarinatges. Recordo que Rodoreda, en vida, tenia els seus detractors que tan sols en valoraven els contes fins que va formar part d'aquest cànon nostrat que en algun moment pot esdevenir intocable. Si avui dius o escrius que amb Rodoreda no n'hi ha per tant t'exposés a la lapidació massiva. Passa amb tot com amb la Sagrada Família, la continuació de la qual era objecte de grans crítiques fins que va començar a generar guanys a dojo.

Per sort, els autors sempre conserven, fins i tot els oblidats, un petit nucli d'incondicionals desacomplexats. I els consagrats i reconsagrats, un petit nucli de crítics. No passa tan sols en literatura, passa en pintura, en arquitectura, en música, fins i tot en coses com medicina, gastronomia o arqueologia. Ho va reflectir molt bé el també oblidat Soldevila en una obra sobre un pintor, Bola de neu, al qual una crítica el fa bo de sobte i fins i tot el crític, que l'ha escrita per fer barrila, dubta de la seva pròpia opinió. I també hi ha les capelletes, que varien segons qui remena les cireres i té tribuna fixa a ràdios i teles però també a les aules universitàries.

Hi ha elitistes que pensen que quan una cosa agrada a molta gent normaleta no deu ser prou bona i això passa fins i tot quan els mateixos elitistes n'havien potenciat la fama i difusió. Una altra bona escriptora gairebé oblidada i poc valorada en l'actualitat és Maria Aurèlia Capmany. Jo diria que el fet de tenir descendència directa fa que al menys fills i néts o fins i tot nebots recuperin la figura  de l'avantpassat, però no sempre és així, és clar, tot i que crec que això explica moltes pervivències, recuperacions i oblits gairebé definitius.

Em sorprèn que, en el present, persones que em bescantaven sense manies l'obra pedroliana ara em matisin les seves opinions. Ens agradi o no ens condicionen moltes coses. Per això una crítica de prestigi pot enfonsar qualsevol cosa o fer que se'n vengui una altra de dubtosa. L'adoctrinament cultural pot ser subtil o contundent però funciona, ni que sigui amb aquests alts i baixos que comento. Jo crec que la quantitat no ha de fer por, quan més personatges tinguem en la nòmina de la nostra cultura, millor. Mireu els francesos, tot ho fagociten i tenen gent infumable als altars del xovinisme. Un altre tema és quan els sacralitzats passen a ser considerats sobrevalorats, com en el cas d'Espriu, qui va semblar, durant alguns anys, que era l'únic poeta viu damunt de la terra catalana.

L'horari d'emissió del documental m'ha fet recordar-ne un d'excel·lent, a la tele castellana, fa anys, sobre Buero Vallejo, emès tardíssim i al segon canal, de forma vergonyant. D'altres coses interessants es passen, per exemple, els dissabtes per la tarda. Bé, val més enciam que gana i espero que el documental sobre Pedrolo sigui accessible a través de la xarxa, recurs habitual del present que justifica de forma oficial aquestes marginacions horàries, de moment no és així.

El món literari té tantes misèries com tots els altres. Ara surten llibres, reculls de cartes, memòries, on es palesa que la gent famosa dels seixanta, dels setanta, en realitat es bescantava mútuament en la intimitat tot i que, com avui, quan calia fessin el paperot i fins i tot la pilota als de la professió. Caiem, ai, en mesquineses diverses, fins i tot a l'escola, quan algú valorava alguna mestra que potser ja no era al centre sempre sorgia algú que afegia: sí, però... El que passa és que el món literari l'hem tingut durant anys situat en un escambell especial però els intel·lectuals deceben molt ja que es poden escriure coses meravelloses i ser un poca-solta, un traïdor o un egoista, és clar. 

Una cosa és allò que s'escriu i una altra, la vida. Pi de la Serra explicava en una ocasió que s'havia apartat de la cançó protesta tirant a revolucionària quan un jovenet li va demanar d'anar a fer la revolta a les muntanyes. Els cantants poden ser promiscus i entonar tonades a l'amor etern i incondicional a la seva aimada, o bé ser uns interessats petits-burgesos i uns pesseteros i cantar a la llibertat, a la generositat i als mals del diner, què hi farem. No tan sols són dolents o incoherents els polítics i els capellans.

17 comentaris:

Salvador Macip ha dit...

Jo sóc dels incondicionals de Pedrolo, o almenys dels qui creu que s'ha de recuperar no ja la seva figura (almenys darrerament se'n parla una mica) sinó la seva obra, que, més enllà del Mecanoscrit (per altra banda un llibre excel·lent), té una profunditat considerable. Potser poc a poc les coses aniran canviant, però tens molta raó amb el que dius sobre els capricis de les modes, mandarins i capelletes...

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

es ben ve com dius tot aquest mon de mones de la literatura (cultura) a casa nostra. De fet, no se si és cert, però es veu que a banda el mecanoscrit del segón origen, va escriure més novel·les, contes i fins i tot poesia, no ho se, potser és una llegenda urbana.

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

es ben ve com dius tot aquest mon de mones de la literatura (cultura) a casa nostra. De fet, no se si és cert, però es veu que a banda el mecanoscrit del segón origen, va escriure més novel·les, contes i fins i tot poesia, no ho se, potser és una llegenda urbana.

Enric H. March ha dit...

Tot plegat és ben bé un reflex del país. Ràpidament es fa bandera de tot i es posen etiquetes a tothom, com si calgués estar adscrit a una determinada tendència. D'aquí les capelletes. A banda que no deixa de ser un negoci ràpid desenterrar artistes aprofitant oblits i aniversaris.

Júlia ha dit...

Salvador, d'acord excepte en la valoració del Mecanoscrit, que sempre m'ha semblat, com al mateix autor, obra menor, però, vaja, tot són gustos. No tant com a personatge però sí com a escriptor que va fer un intent impressionant d'elaborar novel·la de gènere per tal que s'evidenciés que el català servia per a tot sí que crec que Pedrolo mereix una gran valoració. En qualitats no n'hi ficaré, com he dit, hi ha llibres que m'agraden més i que m'agraden menys, té bona poesia i hi ha llibres d'ell lligats a l'època en què es van escriure i d'altres que són avui més actuals que abans, en tot cas un escriptor singular.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Francesc, jo en vaig llegir un munt i en tinc uns quants, el mecanoscrit no em fa el pes, tot s'ha de dir, però potser és que se'l va frivolitzar.

Júlia ha dit...

Enric, un negoci que en el cas de la literatura dura dos dies, malauradament, no passa al mateix amb Gaudí i la resta. La feina és trobar títols de Pedrolo, de Xirinacs i de qui sigui, quan fa uns anys que ja no són 'd'actualitat'...

Miquel ha dit...

Ja hem intercanviat opinions, ni que sigui virtualment, sobre Pedrolo, de l'obra del qual no m'atreveixo a opinar gaire per desconeixement. Tots som deutors, més o menys, l'hora de llegir de les publicitats, i la publicitat que s'ha fet de l'obra de Pedrolo per part dels mandarins ha estat escassa i molt concretada en algunes obres pels lectors. Dubto que la tendència canviÏ en el seu cas com en el de tants altres. Fins i tot em sembla curiós que en una data tant rodona com el 25è aniversari de la seua mort no hi hagi hagut una mogudeta en alguns blogs, per què? Vaig veure una part del vídeo que van passar pel 33, una mena de vermut a l'espera de plats mès consistents.
En fi, només constato
A mi tampoc em sembla gaire cosa el Mecanoscrit, més aviat un intent de Pedrolo de normalitzar tots els gèneres. De fet, no crec que es pugui anomenar la novel·la com de ciència-ficció, sinó com a futurista, cosa que, esclar, importa ben poc.
Per acabar, en literatura el terme justícia no té cap sentit.

Júlia ha dit...

Miquel,jo l'havia llegit força -les novel·les- fa anys, de vegades per recomanació de professors de català,cas de'Cendra per Martina' o de 'Totes les bèsties de càrrega, que sempre m'ha semblat massa raret i que ens va recomanar Salvat, també havia vist teatre, 'Homes i no' i alguna altra cosa, recordo que uns llibres em van agradar més que uns altres però ara ho hauria de rellegir tot, el temps també pesa. El documental encara no l'he mirat i tinc pendent una sortida a Concabella, això que dius dels blogs no és estrany ja que ara tot això va de baixa, només cal pensar en com intercanviaven comentaris fa anys, més em va estranyar l'oblit del vintè aniversari, la veritat. I això dels homenatges depèn de qui els proposa, hi ha gent amb més poder de convocatòria que una altra, encara recordo l'èxit de la campanya per a exhaurir el primer llibre de la Rojals, al qual no li trobo la gràcia,més enllà de recuperar les formes de la parla del 'sud'. I cert, no té sentit, ni en literatura ni en gairebé res, però pel que fa a Pedrolo l'intent de bastir ell mateix una obra de gruix i diversa ja mereix la meva atenció en un panorama com al nostre, a d'altres amb quatre contes escrits se'ls rifen... en fi.

Júlia ha dit...

Només constato que avui es lloen coses que no arriben a la sola de la sabata en molts aspectes als llibres de Pedrolo, fins i tot als menys reeixits, però així són les coses i el mercat.

gloria abras pou ha dit...

Júlia,
Recordo quan cinc anys endarrere vares fer diversos apunts sobre Pedrolo, escriptor que sempre m'ha desagradat profundament per barroer i morbós. No he sabut mai com s'ho feia en aquells temps per publicar tant i tan sovint en català. Jo tenia amics que per amor a Catalunya no volien llegir cap altra autor. De totes formes i atès que va tenir tant d'èxit i ho va fer en una llengua condemnada respecto que se'l reivindiqui i se'l reediti. A les seves novel·les sempre hi gravitava
la crítica al totalitarisme i força sexe força sexe.
Salut, Júlia!

Júlia ha dit...

Glòria, ja veus que no comparteixo la teva opinió i que, de fet, tot són gustos i fins i tot moments vitals,no sé si va tenir èxit, en tot cas en va tenir i en va deixar de tenir, com tants altres. Sobre el sexe, comparat amb alguns llibres més actuals, la cosa ja no té el mateix pes que aleshores, sobre això de barroer, opinió que darrerament s'ha estès 'gràcies' a les cartes entre Sales i Rodoreda, cal dir que només són opinions mogudes també per una certa enveja subliminal. En el documental ho constata un altre autor molt interessant i encara poc reconegut, em sembla, Munné-Jordà. Les opinions de Molas en el mateix documental s'han d'agafar amb pinces considerant que Molas va controlar el mandarinatge cultural universitari i literari durant anys. En tot cas de vegades es critica a Pedrolo aspectes temàtics que lloem als de fora.

Júlia ha dit...

Publicava força, amb dificultats, pel fet que escrivia moltíssim i algun en passava. Jo trobo més morbo en alguns contes i fragments de Rodoreda que no pas en ell, però això podria ser objecte d'un profund i encès debat, potser algun dia...

gloria abras pou ha dit...

Júlia,
No he llegit la correspondència Sales-Rodoreda i ja saps que sóc fan d'aquesta última. Suposant que sigui morbosa ho és de manera molt refinada. Un exemple és el seu llibre El carrer de les camèlies on va tocar un tema força escabrós sense caure en la vulgaritat, ben al contrari creant atmosferes d'alta tensió eròtica.
Crec que el banc de paraules que, tant en català com en castellà, nodreix la literatura eròtico-pornogràfica és pobre i a mi em sona porc. No hi puc fer més. En Pedrolo va tenir un gran èxit entre catalanistes hipermilitants dels que no han volgut llegir mai res en un altra idioma que no fos català i, de passada, se'ls encenia el cos quan Pedrolo, ben aviat, començava, si se'm permet el neologisme, a "sexejar" de valent.

Chryssula Kokossulis ha dit...

Júlia,
M'ha encantat llegir la teva entrada tan profunda i igualment apassionada. Estic molt d'acord amb un munt de què dius. Crec que aquest cas que hi ha uns escriptors de qui no es fan tanta festa i tant xivarri que dels altres és un tema bastant comú. No és tan sols a Catalunya així. Existeix per totes bandes.

És clar que en Pedrolo era un escriptor prolífic, i molt creatiu, i extremadament rar en la seva diversitat de temes. Ja estic començant llegir tot el que havia escrit i Déu n'hi do que un dia hi puc arribar (d'haver llegit tota la seva obra), però ho veig d'una altra manera que tu. Sempre hi ha el factor dels nassos. I em pareix que Pedrolo va tenir molta sort durant la seva vida. El que passa després de la seva mort hauria de ser l'objectiu de les grans editorials que l'han publicat durant decades, però sincerament tampoc veig Pedrolo com un exemple per un escriptor oblidat.

Pel que fa al manuscrit, no puc dir si és una gran o petita obra d'ell. La veritat és que m'ha encantat, encara que tinc algunes coses que m'han fet un maldecap. Si vols llegeix-me a www.veig-i-escric.blogspot.com

http://www.veig-i-escric.blogspot.com.es/search/label/Manuel%20de%20Pedrolo (aquí si vols llegir les dues entrades que vaig dedicar a Pedrolo).

Per a mi Pedrolo és un escriptor qui sap com enganxar així que segueix a llegir-lo.

Salut des d'Eivissa
un fan neofita de Pedrolo :)

Júlia ha dit...

Glòria, no em referia a morbós tan sols en el sentit sexual. Però, vaja, tot són gustos i opinions i si mires el documental veuràs que hi ha també opinions diferents sobre obra i personalitat. Això que dius, de què quan es vol fer literatura eròtica en català moltes vegades no s'acaba de trobar el to no és tan sols problema de Pedrolo, en general el tema sexual no és fàcil d'entomar, en l'actualitat.

Júlia ha dit...

Gràcies, Chryssula. Sobre la sort de Pedrolo, va ser relativa i amb alts i baixos, primer molts problemes amb la censura, uns anys d'un cert 'èxit', sempre relatiu, i uns altres d'oblit i no és l'únic cas, aquí passa sovint això. Sobre l'oblit també és cert que n'hi ha de més injustament oblidats, aquí i a les antípodes.