17.7.15

CARMES, CARMETES, MARICÀRMENS, CARMENCITES I CARMELITES


Ahir era el dia de la Mare de Déu del Carme. Ja he escrit manta vegades sobre això dels noms i les modes i de l'estranya percepció que fa que uns noms de persona ens agradin o no, segons èpoques i circumstàncies. Carme és un nom que m'agrada més ara que abans i no sé el perquè, potser pel fet que, com d'altres, va ser un nom excessivament habitual quan jo era petita i avui és gairebé exòtic. Fins i tot un producte parafarmacèutic molt popular que ha patit moltes crítiques indiscriminades va portar aquest nom.
Resultat d'imatges de aigua del Carme
Les Carmes, a casa nostra, van ser sovint Carmetes. Avui això dels diminutius sembla una vulgaritat. Encara que no ens agradi recordar-ho eren així mateix molt habituals les Carmensites. En alguns indrets gironins hi havia Carmelites i així deien a una meva cosina més gran que jo, malauradament desapareguda fa alguns anys de forma prematura per als paràmetres de longevitat del present.

Fa anys vaig comprar un vestit per regalar a la meva filla i anava firmat per Sita Murt. En la meva ignorància d'aleshores vaig pensar que aquesta Sita era una dissenyadora hindú o d'algun país exòtic però aviat la firma va agafar ressò i vaig saber que el nom era una reducció comercial de Carmencita i que la dissenyadora era igualadina. La firma Sita Murt continua però la dissenyadora, si fa no fa de la meva edat, va morir de forma prematura. El nom comercial, molt ben triat, va respondre a una operació d'imatge. Diuen que el nom no fa la cosa però sí que té un gran pes, la veritat.

Tot i que també els noms evolucionen i depèn de qui els porta. Fa anys els actors i actrius que es deien Pérez o García es canviaven els cognoms i els noms i sovint en triaven de més suposadament comercials i rarets, tirant a anglosaxons, fins que els actors hispans dels EEUU com Jennifer López o Andy García van demostrar que tot és relatiu i fins i tot en alguns casos, com en el de Mary Francis-Paca Gabaldón es va retornar als origens. Quan jo era adolescent un nom que ens semblava preciós i llegendari era el de Iolanda fins que hi va començar a haver Iolandes a tort i a dret i fins i tot la Trinca van dedicar al nom una cançó irònica.

Els noms tenen relació amb les persones conegudes que els porten i si algú ens cau bé el seu nom també ens agrada, el mateix a l'inrevés. En aquella pel·lícula que també es va fer en teatre, El nom, la possibilitat de què una parella posi al futur nadó Adolf, que és com es deia Hitler, desenvolupa tota la trama, àcida i sarcàstica. Avui no hi ha Adolfos però jo n'havia conegut algun de petita i de fet, en l'obra que menciono, el pare de la futura criatura recorda un munt de dictadors i gent indesitjable amb noms que no provoquen cap rebuig, Francesc, Josep, Benet... Conec alguns Felips grandets però no crec que avui, en el nostre àmbit geogràfic, sigui aquest un nom cobejat per a nadons, la veritat.

Fa anys, molts, en una revista argentina d'aquelles en les quals s'incloïen moltes novel·les curtes i contes, tendència que, malauradament, s'ha perdut, vaig llegir una història breu en la qual una parella cerca nom per al fill i després de mencionar-ne un munt pensen en Alexandre, que es pot reduir a Àlex. Però de sobte, en la foscor de la nit, escolten la veu d'una mare desesperada que crida a un Àlex invisible que no ha tornat a casa i allò els fa esgarrifar. 

Tornant al nom de Carme, la Mare de Déu del Carme ha estat objecte de grans devocions i iconografies, entre d'altres motius, a causa de la seva relació amb els mariners. En una època de més devocions obligatòries era freqüent tenir a casa escapularis d'aquesta Mare de Déu els quals, segons explicaven algunes llegendes, fins i tot havien protegit vides de soldats en topar les bales enemigues amb el rectangle miraculós. Però el repartiment d'escapularis per part de dames riques i ignorants d'on vivien va provocar, com és sabut, allò de la Setmana Tràgica. Un personatge de Pío Baroja, que vol fer créixer el fill lluny de creences religioses d'aquest tipus s'adona de què algú li ha cosit a la roba interior un d'aquests escapularis. 

La santedat carmelitana té com a contrapès aquest personatge hispànic creat per un francès, una fantasia masculina, de fet, la Carme de Mérimée, una dona fatal i tràgica capaç de fer girar el cervell als homes i que acaba malament a causa d'un acte del que avui en diríem violència de gènere però que fa anys era un final adient per a dames pecadores i perilloses. A més a més en van fer una òpera molt coneguda, d'aquesta història típica, tòpica i forassenyada. Per sort el nostre Dúo Dinámico va fer una cançó a una Mari Carmen balladora i convencional. La Carmen a la francesa va tenir la seva contestació en una cobla de Quintero, León y Quiroga, molt coneguda i fins i tot humorística, si és llegeix de forma distant i desacomplexada:


Yo soy Carmen la de España, 
cigarrera de Sevilla 
y a los guapos de Triana, 
hago andar en coronilla. 
Pero no es verdad la historia 
que de mí escribió un francés, 
al que haría en pepitoria 
si volviese aquí otra vez 
¡Iba a servime de camafeo 
si traspasara los Pirineos! 

Carmen de España ¡manola! 
Carmen de España ¡valiente! 
Carmen con bata de cola, 
pero cristiana y decente. 
No sé quien fue El Escamillo, 
ni tampoco Don Jose, 
y no manejo el cuchillo 
ni a las horas de comer. 
Tengo fuego en la pestañas 
cuando miro a los gaches. 
Yo soy la Carmen de España, 
y no la de Merimèe, 
y no la de Merimèe. 

Me han cantado en el teatro, 
lo mismo que a La Traviata, 
mas le aviso a mas de cuatro, 
que voy a meter la pata. 
Pues me tiene hasta los pelos, 
que ande suelta por ahí, 
una Carmen de camelo, 
que en nada se parece a mí. 
De los pinreles a la peineta 
yo le zurraba la pandereta. 

Carmen de España ¡manola! 
Carmen de España ¡valiente! 
Carmen con bata de cola, 
pero cristiana y decente. 
No sé quien fue El Escamillo, 
ni tampoco Don Jose, 
y no manejo el cuchillo 
ni a las horas de comer. 
Tengo fuego en la pestañas 
cuando miro a los gaches. 
Yo soy la Carmen de España, 
y no la de Merimèe, 
y no la de Merimèe.


6 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Mare de Déu del Carme, Stella Maris.

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

jo de sempre he estat més de l'aigua del Carme, ja ho he explicat en alguna ocasió que a la feina, fa anys, amb la coca cola ens hi feiem cubates.

Miquel ha dit...

És veritat que sovint els noms van associats a la persona, també pot ser de ficció, que els porta. A mi, de nom femení, m'agrada molt Rosa -també Júlia :-) -, que es un nom que es deu posar poquíssim.
Saps si hi ha una associació ni que sigui virtual d'amics de l'Aigua del Carme.

Júlia ha dit...

A mi Rosa, en totes les variants, sempre m'ha agradat molt, crec que a la meva escola era dels més habituals, en canvi el meu no agradava ningú aleshores i han canviat les tornes, Miquel, el món i la gent cada dia em sorprenen més, i els canvis d'opinió m'inquieten força.

No ho sé però haurem de mirar per internet, d'informació sí que n'hi ha.

gloria abras pou ha dit...

A la meva família hi havia -ja ho haig de dir en temps pretèrit- un munt de Carmetes i Carmes. Era un verge molt estimada pels creients i a Badalona es fa una processó de pescadors que la col·loquen dins d'una barca envoltada de flors, un espectacle emocionant en la seva humilitat, tradició i fe.
L'òpera Carmen ha sigut una de les més representades del segle XX i és una de les meves preferides per la seva innegable qualitat musical.
Per acabar no oblido que el substantiu "carmen" significa "poema" en llatí, que encara hi ha una coral a Barcelona anomenada "Carmina" que molta gent pronuncia com si es tractés de la malurada Ordóñez.
Finalment recordar que a Granada dels jardins en diuen "Cármenes". Vaa que és un nom que ha donat de sí.
Salut, Júlia!

Júlia ha dit...

Glòria també és un nom molt bonic. A Barcelona també es fa processó, a veure si respecten el poc que queda del Moll de pescadors, per cert.