20.7.15

FANTASIES AMOROSES DE LA TERCERA EDAT, A LA FONTANA DE TREVI

Resultat d'imatges de Elsa y Fred


Vaig anar a veure Elsa i Fred a causa de la devoció que una amiga i jo tenim pel Plummer i com que sóc una mica despistada no vaig caure, fins no trobar-me in situ, en què es tractava d'un refregit de la història que van protagonitzar China Zorrila i Manuel Alexandre fa alguns anys. Per passar l'estona a l'estiu tot s'hi val, però cal dir que aquest conte de iaios enamorats era molt més creïble, tot i les seves exageracions, en la versió argentina malgrat que el nostre admirat Plummer i la McLaine fan el que poden i ho fan prou bé.

Manuel Alexandre va ser un d'aquells immensos actors espanyols, condicionat pel físic a fer riure més que no pas a fer plorar i també a ser gairebé un etern secundari. Ja molt gran li van oferir alguns papers protagonistes en els quals va estar excel·lent. China Zorrilla va ser una gran actriu nascuda a Uruguay, poc coneguda a casa nostra però popularíssima i molt valorada al seu país i a l'Argentina, que va treballar també a França i Anglaterra, emparentada amb personatges intel·lectuals de categoria. Tots dos van morir més enllà dels noranta anys, llargues vides dedicades al teatre i al cinema. 

Alexandre va ser un bon amic, des de jove, de Fernando Fernán Gómez qui, tot i no ser un tipus de galant convencional va tenir accés a més papers protagonistes. Era una persona molt intel·ligent, assistent a tertúlies culturals, aficionat a la literatura i la pintura, que de jove estava destinat a ser advocat o periodista però a qui la guerra civil també va fer canviar els plans i el destí.

Les pel·lícules d'amors entre vellets són gairebé un gènere. La realitat de la vida fa que la relació no pugui tenir un final convencional, casament i llarga existència en comú,  un dels dos traspassarà al final de la història i a l'altre tampoc no se li augura una estada molt dilatada al món dels vius. En les històries d'amors menys senils mor també de vegades un dels protagonistes però la percepció no és la mateixa, és clar. Les històries d'aquest tipus poden ser molt diferents, des d'aquest amable conte amb rerefons cinèfil a l'amargor realista i, pel meu gust, molt exagerada a causa del tarannà del director, de l'Amour d'Haneke al qual, ho confesso, tinc molta mania.

Fa anys van donar a Garci un óscar per una història d'amors senils, Volver a empezar, i un dels factors, més enllà dels fils que suposo que s'han de moure per arribar a tenir un premi gros, es va dir que era perquè a Hollywood els encantaven les històries amoroses de vellets, encara més quan anaven lligades a segones oportunitats. No entraré en qualitats ja que això dels óscars, com els Nobels o els Planeta és un cuento xino que belluga calerons i prestigis i conveniències. Garci és un director irregular amb coses bones, molt bones i fluixetes, però també ha desvetllat un munt d'enveges i reticències diverses, de vegades injustes i per part d'altres que tampoc no són Bergman, precisament. La pel·lícula que m'agrada més de les seves és la magnífica versió de El abuelo galdosià, cada vegada que me la miro, ja que de tant en tant la passen per la tele, m'agrada i m'emociona més.

En tot cas, per passar una estona agradable sense trencar-se el cap ni patir més del compte i, a més, estar fresquet al cinema, de vegades massa i tot, es pot veure sense complexos aquest remake que no fa oblidar l'original, al menys de moment, ja que tinc comprovat que amb el temps els bons originals s'acostumen a diluir en les boires del passat, i en trobaria molts exemples, Perfume de mujer, Todos están bien...

De fet és un consol, quan et vas fent grandeta, pensar que encara poc sorgir una aventura romàntica imprevista en un futur improbable. Per a cinèfils nostàlgics, per cert, aquesta nit, un clàssic, Locura de amor, de la qual i de la seva relació amb el meu imaginari sentimental ja en parlaré un altre dia.

11 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

UN ACTOR 'COMO LA COPA DE UN PINO' que dirien, feien una serie a Antena 3 que hi sortia ell,i la resta dels de sempre que valia la pena nomès per ells. Crec es deia Los ladrones van a la oficina.
Ja ho he trobat a sant google. mira el repartiment: José Luis López Vázquez, Fernando Fernán Gómez, Manuel Alexandre, Agustín González, Anabel Alonso y Antonio Resines.

salut

Júlia ha dit...

Francesc, aquests actors de raça i ofici milloren qualsevol producció, d'espanyols n'hi ha un munt d'aquestes èpoques, es feien uns grans tips de treballar i els primers anys de la tele, amb el teatre que es feia, a més del que feien ells tot l'any, també hi té molt a veure. No vaig veure tota aquesta sèrie però sí alguns capítols, tens raó, repartiment de categoria. Quan, a més a més, topaven amb un bon guió i un bon director, ja era el súmmum.

Tot Barcelona ha dit...

Las mejores pelis de China Zorrilla son las protagonizadas con Ulises Dumont (artista argentino que reune todos los antis para ser cabeza de cartel: bajo, gordo, calvo y cojo...pero inmensamente natural) y todas bajo el paragüas de la crísis porteña.
Esta que nos pones no está mal.
De todas formas siempre saca a colación el problema de los hijos con respecto a los padres, la libertad de estos y las cortapisas de aquellos.
Me gustó el guión en general por lo social.
Si puedes, busca pelis de Ulises Dumont..no te defraudaran
Salut

Júlia ha dit...

Las buscaré, Miquel, China Zorrilla hizo muchas cosas diferentes, también bastante teatro clásico y moderno, trabajo en la BBC, dirigió teatro, incluso ópera, escribió libros, produjo obras, fue todo un personaje que aquí conocemos poco, una gran dama de la escena.

Júlia ha dit...

También trabajó y vivió en Francia y recibió la Legión de Honor.

Tot Barcelona ha dit...

Un mundo menos peor
Conversaciones con mamá (con la China Zorrilla)
El mar de Lucas
Yepeto

Las tres primeras son de lo mejor.
Una abraçada

Unknown ha dit...

Alexandre sortia a quasi totes les pel·lícules espanyoles i sempre les millorava. Estic d'acord en que el seu físic l'obligava a fer de còmic però no és menys cert que podia fer plorar al respectable perquè era molt entendridor. La pel·lícula que va fer amb la China Zorrila no em va acabar d'agradar perquè costava molt entendre l'esmentada actriu fet que no inhabitual en la majoria d'actors argentins que tan bé parlen.
A mi també m'agrada en Plummer però, nosaltres, ni joves ni grans, hi hauríem tingut mai res a fer. Malaguanyat!
Alexandre tenia una tertúlia al Café Gijón. L'havia vist alguns cops. Durant anys va ser parella de la gran María Luisa Ponte.
Salut!

Júlia ha dit...

Miquel, recuerdo la de 'mamá', creo que era una obra de teatro adaptada o al revés.

Júlia ha dit...

Glòria, deien que també havia tingut un breu rotllet jove amb Gracita Morales. Alexandre, que de fet es deia Alejandre i explicava que ho havia 'afrancesat' explicava també que de jove aspirava a fer de galant i heroi i una actriu gran de l'època ja li va dir que s'ho tragués del cap però que malgrat la realitat del condicionament físic es va 'enganxar' a la professió. Havia llegit això de la tertúlia, de fet era una home culte, inquiet i amb molts interessos.

Sobre el Plummer, no sempre m'ha agradat, és d'aquells que trobo que ha guanyat de maduret, ara de fet, ja és vellet, té uns vuitanta-cinc però ha envellit estil Paul Newman, a la peli se li veu, sobretot quan 's'arregla'. Em va encantar fent la de Tolstoi vellet, 'La darrera estacíó' crec que es deia.

Amb els actors argentins em passa això que dius però a mida que miro la peli vaig entrant en la 'musiqueta', em passa també en directe amb els mallorquins o andalusos que parlen de pressa i amb l'accent 'tancat'.

Júlia ha dit...

La Zorrilla podia parlar amb qualsevol accent però com que a la peli, de fet, feia 'd'argentina'.

Tot Barcelona ha dit...

A La Zorrilla la dirigió en innumerables obras Margarita Xirgú.
Hablaba el francés y el inglés a la perfección y de hecho tiene la Legión de Honor.
La relevancia del teatro en Inglaterra y en Francia, incluso en Argentina donde hay calles dedicadas a él, no tiene nada que ver con este país en general y Barcelona en particular.
La última obra que pude ver del Teatro Nacional (me gusta esta compañía por los directores), fue Don Juan de las Calzas Verdes, de eso hace años, y el precio no lo digo porque era para ciudadanos de la Bonanova.
Mientras, van desapareciendo compañías de teatro y pequeñas salas de aforo limitado, tanto como lo es su clientela. La última obra que vi en una pequeña sala del Raval se llama Educador Social en Alaska, y es más que recomendable.
No ha mucho he visto una de aficionados de traca i mocador en el Ateneo de Poble Nou.
Lo nuestro es el furmbol y La estrella dorada.
Salut