24.7.15

L'ATRACCIÓ PEL MAL I EL PERIODISME OPORTUNISTA


La fascinació pel mal per part de la gent corrent és un tema espinós però la vida real mostra com existeix, a molts nivells i en moltes circumstàncies, per desgràcia. Una historia real, títol que pot portar a confusió amb aquella historia verdadera en la qual un vellet  encisador feia un munt de quilòmetres damunt d'un tractoret per tal d'anar a veure un germà malalt, explica la relació entre un periodista amb problemes i ganes de reeixir en la professió amb un personatge tèrbol que ha mort de forma violenta, absurda i repugnant, tota la seva família, dona i tres criatures petites, de la culpabilitat del qual, malgrat les proves contundents, arribarà a dubtar.

Hi ha moltes pel·lícules, novel·les, sèries de la tele, basades en fets reals, la realitat, ja ho sabem, supera la ficció i no té per què ser versemblant. El problema d'aquesta pel·lícula és de guió, amb bons actors, bona fotografia, bona banda sonora, no acaba de trobar el fil conductor que li donaria sentit. Un dels temes que es podia explotar amb més grapa és el del periodisme que cerca l'èxit a tot preu, el de la pel·lícula és acomiadat d'un diari de prestigi a causa d'un reportatge en el qual ha mentit de forma deliberada o, al menys, ha transformat la realitat a la seva manera per tal de potenciar el sensacionalisme.

Jonah Hill i James Franco són dos joves actors en alça i fan el que poden i més. La noia del periodista, Felicity Jones es converteix en un personatge desaprofitat, amb una intervenció puntual amb referències musicals introduïda amb calçador. Rupert Goold, el director, és també una persona força jove, amb una llarga experiència en el teatre anglès i en televisió, però en el cinema li deu faltar un cert rodatge. La pel·lícula podria convertir-se amb relativa facilitat en una obra teatral però tot i així hi ha un problema de text i d'intencions. De narració, en definitiva, tot i que els dos personatges, entre els quals s'estableix una relació peculiar, elucubrin sovint a l'entorn de l'escriptura. 

Un tema present en la història, així mateix molt mal aprofitat, és si s'ha de donar tanta audiència als casos morbosos i criminals, el personatge real que en la ficció interpreta Franco es troba encara al corredor de la mort però escriu als diaris i gràcies al seu pervers narcisisme ha aconseguit una certa popularitat molt incòmoda per a la família de les víctimes. Més incòmode és quan se'n surten encara millor, en tenim casos propers i ben coneguts. Sóc contrària totalment a la pena de mort però també a la promoció mediàtica dels criminals així com a les penes de tele, que tant sovintegen, encara més quan pel mig hi ha criatures entre les víctimes. Tant és així que fins i tot m'inquieta l'afició actual, excessiva i aclaparadora, pel gènere negre, la veritat.  Només cal veure prestatges de les llibreries per comprovar com aquest gènere és absolutament majoritari i amb aquesta moda es fa passar bou per bèstia grossa i es ven molta fullaraca mediocre amb violència criminal i misteris esotèrics pel mig.

5 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Sovint es busca tocar les emocions de la gent en lloc de la raó. Les notícies tenen més semblança amb "El caso" que no pas amb la informació i l'anàlisi. Penso com tu: apropar-nos a la vida d'un criminal banalitza el crim i converteix la realitat en literatura.

Júlia ha dit...

Enric, és que tot plegat ve de lluny i alguna cosa hi ha en la natura humana que sentim aquesta atracció pel morbo, només cal recordar els vells romanços, un gènere universal. Curiosament la literatura rosa no té avui el mateix prestigi en el tema 'llibre en paper', tot i que sí en programes televisius, també.

Júlia ha dit...

Una cosa molt curiosa és això d'enfocar les taques de sang, tant en els crims domèstics com en les tragèdies col·lectives, deu formar part de les beceroles de la carrera de periodisme, no ho sé.

gloria abras pou ha dit...

El "gore" o cinema de "sang i fetge" és una vella afició. En el teatre Shakespeaare ja feia "gore" per mantenir entretingut el poble més inculte. Un exemple n'és "Titus Andrònic" que, quan la veus, més et val riure. L'Alex Rigola en va fer una adaptació genial.
Crec que la tendència tan humana de treure el nas al món dels crims ja és un atavisme que només es prohibeixen aquells que tenen por o simplement no els agrada. De Dostoievski a Agatha Christie no s'ha para de matar i matar per plaer i delícia dels lectors.
No penso que l'èxit del gènere negre denoti una ment criminal. Més aviat ens dona històries que nosaltres no perpetraríem mai. És allò de "Potser que hi hagi gent així, tan dolenta?.
Jo també estic rotundament en contra de la pena de mort així com de la mitificació mediàtica que s'ha fer i es fa de molts criminals però m'acuso de certa afició al mal -que no practico- però m'atrau a distància. Sóc de les que va gaudir de "A sang freda", "La cançó del botxí" de Norman Mailer o, fins i tot "Manson" una exhaustiva biografia de l'assassí de Sharon Tate. Està clar que m'interessa el crim real molt ben documentat per l'autor i amb un vincle autèntic amb la terra que hem compartit o compartim encara. Per contra fujo bastant de la novel·la negra de ficció perquè, si exceptuo alguns noms importants, poques vegades és reeixida la història que s'inventa l'escriptor.
Interessant el tema, Júlia. Ja veus, si em distrec em menjo el blog.

Júlia ha dit...

Ui, Glòria, la primera vegada que vaig veure el Titus va ser en una filmació televisiva de la BBC molt bona per cert, fa anys feien coses així per la tele, i al·lucinava amb tanta sang.

Sobre la novel·la negra, la moda actual fa que es publiqui molta bírria, ben embolcallada, això sí.

De cada tema en surten mil més , és com allò de les cireres, he, he.