1.7.15

MARITS, MULLERS, FILLS, FILLES, CONEGUTS I SALUDATS


Resultat d'imatges de ada colau amb el marit

Amb aquesta mica de soroll que s'ha endegat aquests dies amb això del marit de la Colau i la dona d'un altre senyor de l'equip municipal del Cap i Casal, em raona algú que és normal que en els equips de gestió política s'incorporin persones properes als manaires capdavanters, car s'ha de comptar amb gent de confiança.

El raonament em sembla raonable, perdoneu la redundància, però em temo que aquest és un país en el qual, entre les seves moltes mediterrànies virtuts, hem conreat en excés això dels clientelismes i les confiances. Tot i que repassant els calaixets de la memòria m'adono que fins i tot nord enllà, on la gent és néta i culta i la resta, hi ha, tot i que en menor grau, una tendència a això de col·locar o ajudar a col·locar coneguts i família.

Entenc que si es precisa algú per a un càrrec, sigui polític o en qualsevol camp professional, entre diversos aspirants optis pel teu marit, la teva filla, el cosí o l'antic company d'escola, si aquests són tan aptes com la resta o potser més i tot.  La cosa també té la seva contrapartida, per més que el parent demostri la seva aptitud sempre hi haurà reticències dels maliciosos a l'entorn de la seva situació laboral.
El que passa és que família i feina són coses perilloses de conciliar, ja se sap que la conciliació laboral té moltes esquerdes. Un dels perills més evidents, que podem copsar per les hemeroteques, és que els fills, filles, antigues parelles i antics companys d'escola, en moltes ocasions han acabat per donar disgustos als manaires, tot i que les coses s'obliden amb facilitat. 

Aquests dies un titular de diari deia que la senyora Gispert i tota la seva família abandonaven el vaixell d'Unió. No sé si es referien a la família, en sentit literal, o a la família política, o a totes dues. Abans m'admirava la solidaritat familiar d'alguns clans, recordo que una coneguda va tenir un problema amb una entitat bancària i tota la família, en ple, va anar a retirar els calerons per portar-los a la competència. Ara em sembla inquietant que tota una família en bloc militi en el mateix partit però de fet hi ha molts grups familiars que són, la majoria, de la mateixa corda.

El que passa és que una societat una mica avançada ja hauria de deixar de banda això dels clans i les famílies, substantiu aquest el qual, de forma pejorativa, s'ha aplicat a coses com ara les màfies. Ell no és dolent però la seva família sí, s'ha dit d'alguns polítics, àdhuc de dictadors com ara el mateix Franco. Qui, no ho oblidem, malgrat ser qui era i deixar fer al seu clan, no va voler saber res sobre allò de nomenar ministre de sanitat el gendre, que ja és gros i mostra que de vegades fins els més lamentables líders tenen rampells de lucidesa. Tonto del tot no ho devia ser car quan li va convenir també va bandejar aquell cunyadísimo nazi que va arribar als cent anys situat en una mena d'ostracisme còmode.
A França els presidents han protagonitzat una mena de vodevil amb això de les senyores i els divorcis, tenir fills i filles amb moltes dones o marits encara ho complica tot molt més. Sarkozy va tenir algun problema amb un fill jovenet,  promocionat de forma expeditiva. Encara recordo com el cor d'acer de la dama de ferro es va estovar quan es va haver d'anar a cercar  amb tota mena de mitjans d'estat el seu fillet esgarriat, que s'havia perdut fent el pinxo. Del tema Pujol no cal ni parlar-ne, tanta bona escola catalana i de valors cristians per acabar amb una fillada en la qual no hi trobem ni un metge sense fronteres ni una monja beneta, això sí que és fracàs escolar i no d'altres aspectes acadèmics sobrevalorats. En aquest cas molta gent que n'era incondicional també pensava això de què ell era bo però l'entorn i la dona...
Els més joves potser no recorden aquell germà del senyor Guerra que estovava la dona i moltes coses repugnants més. El senyor Guerra, el més conegut, també tenia molta grapa col·locant amistançades, i és que allò de on tens la feina no hi fiquis l'eina, que té una correspondència castellana una mica grollera, quan se substitueix feina per olla, no sembla que funcioni del tot en la realitat quotidiana de la majoria. 

Abans teníem menys informació però ara surt sovint que qui sigui té el germà col·locat per allà on ell mana. El germà o la parella, en els ajuntaments, grans i petits, hi ha moltes parelles que han aconseguit cosetes diverses gràcies al parentiu i la confiança. Però la confiança és perillosa ja que el món és ple de temptacions i les fidelitats són fràgils.

Resultat d'imatges de Ernest i Pasqual Maragall
Això de la família funciona a nivells alts, mitjans i baixos. Recordo que fa anys un senyor socialista i de la UGT, al càmping, ens va explicar que ell plegava però que a l'ajuntament on treballava, el d'una població força important del Maresme, hi col·locaria el fill. Recordo el comentari, que aleshores em va escandalitzar i avui no em faria ni fred ni calor, para que esté otro... Ja veieu, el rei d'abans, amb això de la filla i el gendre, quants disgustos, i això que aquí en dèiem la infanta catalana i bavejàvem quan aprenia català a Rosa Sensat o quan es va casar a Santa Maria del Mar, poca broma.
També hi ha gent d'una peça que no vol saber res de fills, de pares, de coneguts ni de saludats, o que tan sols hi recorre en cas d'urgència o necessitat. L'excés d'orgull també és un parany i al capdavall ens entendreix la incondicionalitat que els grans personatges han sentit per pares, mares, tietes, cunyats, iaies, parelles, amants i, sobretot, fillada. Tots som humans o ho hauríem de ser. El que passa és que sovint no es pot ser objectiu a l'hora de valorar les persones que estimem, les quals perdonem, justifiquen i protegim si és possible i si la nostra relació amb ells entra en el camp de l'afecte convencional, que també en el context proper hi ha odis i ressentiments. El camp de les primeres esposes, abandonades per una joveneta ambiciosa, és, per exemple, un camp minat. Diuen les brames tafaneres que la decadència del senyor Rato, a qui també per aquí estimàvem molt fa anys, ve a causa de les exigències ressentides de l'esposa abandonada.
Robespierre.jpg
Caldria molta objectivitat per part de la gent que assoleix poder, gran o petit, polític o econòmic, per actuar sense aquests lligams. Però la realitat és que persones molt dures i fins i tot cruels han tingut el cor tou en relació a la família i això ens els humanitza, com en el cas de l'ombrívol Fouché. I els qui no tenen aquestes febleses, els incorruptibles, cas de Robespierre, encara fan molta més por. En una pel·lícula sobre la revolució francesa Danton, del qual es poden dir molts penjaments però que era profundament humà, preguntava a Robespierre com és que no volia mai res, ni diners, ni amants, ni família. No sé si la pregunta era treta de la realitat però resultava molt creïble considerant el personatge. 

En èpoques dolentes i perilloses el suport familiar és imprescindible, durant la guerra civil i la postguerra molta gent es va haver de refiar del parent de l'altre bàndol amb bon cor i coratge per defensar-lo, és clar. En moments perillosos una mica de corrupció generalitzada ajuda a sobreviure.

En el recent documental sobre Pedrolo s'evidencia que després de la guerra se'n va sortir gràcies a un aval aconseguit per la família, com tants altres afortunats mentre que els pobres que no van poder comptar amb avals, ni pagant, les van passar molt més magres o hi van deixar la pell. Però més enllà d'aquests contextos de desesperació això del nepotisme, horrible parauleta, ni que sigui ben intencionat i justificat, és un camp relliscós perquè té molts sots pel mig i genera desconfiança en això que en diem el poble. Tot i que molts del poble, quan podem, també cerquem els coneguts que ens poden ajudar o que poden ajudar els nostres amics i descendents, vet-ho aquí.
El món és com és i no com ens agradaria que fos i, al capdavall, una mica d'incoherència personal és gairebé imprescindible per surar en les tempestes i fins i tot en les piscines municipals i, si pot ser, amb la família al costat. En tot cas no puc evitar una certa angúnia davant d'aquests clans familiars que van en bloc, criatures incloses, a les processons, a les manifestacions per la independència, a fer castells i a les desfilades de Carnestoltes, que voleu que us digui. Ja ens deien, a escola, la família que resa unida, ni que sigui pregàries laiques, roman unida.

9 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

En lineas generales comparto tu escrito.
En si, me da igual la Gispert, el Durán , el Pujol, el Aznar e incluso el Anguita, de ellos, los de la vieja guardia, me lo espero todo ( a mis 62 años leches, que decía Blas de Otero), pero me fastidia sobremanera que a los 16 días a mano de huso horario, la Sra alcaldesa me ponga a su marido porque le merece "confianza".
Le dijo Hilario del Pino (un periodista de la 6ª), qie si no había en toda Catalunya una persona que no fuera familia y que fuera de confianza para hacerlo igual que el contratado, a lo que la Sra Alcaldesa dijo que no.
No la voté (yo voté socialistas porque creo en la federación como única salida), pero le doy los 100 días que se merece.
Adelantar que no estoy contento. No me esperaba esto, así de sencillo.
No necesito que se rebaje el sueldo, quiero que se lo gane aprovechando los recursos que genera la ciudad. Que ponga a los mejores y que les pague bien. Que no roben. Que sean éticos y que priorizen. Que no malgasten y que no sean prevaricadores.
Me fastidia el que con este gesto (el poner a su marido en un cargo de confianza) me haga dudar.
Salut

Júlia ha dit...

Bueno,Miquel, segun ella vale mucho, el chico, y no lo ha puesto ella sinó Barcelona en comú, jo també li dono els cent dies i fins i tot uns quants més però he perdut la fe i ja fa anys. De tota manera, diuen que els canvis van bé, de tant en tant...

Francesc Puigcarbó ha dit...

PER MENYS S'HAN PETAT AL BUSTOS. Qui millor que el marit o un germà si val pel càrrec, si fins i tot el Pujol va col·locar al beneitó de l'Oriol, o Carod el germà. S'esquincen les vestidures per res aquesta colla de fariseus hipocrites.

Júlia ha dit...

No crec que siguin només els fariseus hipòcrites, s'han posat moltes expectatives en el canvi i no es pot decebre d'entrada ni recórrer a allò de que tots ho fan, Francesc.

Júlia ha dit...

Precisament el que esperes és que els nous actuïn d'una altra manera.

Oliva ha dit...

AVUI DIA 3/7/2015,HE TINGUT ENTERRO FAMILIAR,JA SAPS,VETLLA I RETROBAMENT D'ANTICS PARENTS I AMICS,UN VELL PARENT,PESUQUERO DE "PRO",HA DEIXAT ANAR TOTE UNA LLISTA D'ENDOLLATS...I ACABAT AMB UN "AQUEST DE "JODEMOS"ENS RETORNARAN A LA DICTADURA DEL "PARTIDO".
I UNA TIETA-AVIA,DEL CLOT,COM AQUELL QUI RES...."ELL I POSSA EL CERVELL I ELLA EL MORRO"...ANEM BE PER ANAR A SANTS¡¡¡.

Júlia ha dit...

Oliva, els deixarem els cent dies de gràcia i espera però em temo que serà com tu dius, no me'n refio gaire, d'aquests ni de caps.

Lectoracorrent ha dit...

Jo també els vull concedir els cent dies de gràcies, però en poques setmanes ja m'estan demostrant que són allò que en castellà en diuen "los mismos perros con distintos collares". I no entenc que, només amb 11 regidors, estiguin prenent decisions prou importants perquè haguessin intentat comptar amb el suport d'altres grups del consistori.

Júlia ha dit...

lectora, els falta rodatge, tenen poc suport i gent molt diferent, ho veig complicat...