13.7.15

PLANY PER JAVIER KRAHE I EL SEU MÓN HISPÀNIC IRREVERENT I LLIURE

Resultat d'imatges de Javier Krahe





Me gustas, Democracia, porque estás como ausente
con tu disfraz parlamentario,
con tus listas cerradas, tu Rey, tan prominente,
por no decir extraordinario,
tus escaños marcados a ocultas de la gente,
a la luz del lingote y del rosario.
Me gustas, ya te digo, pero a veces querría
tenerte algo más presente
y tocarte, palparte y echarte fantasía,
te toco poco últimamente.
Pero, en fin, ahí estás, mucho peor sería 
que te esfumaras como antiguamente.
Los sesos rebozados de delfín
que Franco se zampaba en el Azor
nos muestran hasta qué grado era ruin
el frígido y cristiano dictador.
Fue un tiempo de pololos, tinieblas y torturas...
volvamos al aquí y ahora
donde tú, Democracia, ya sé que me procuras
alguna ley conciliadora, 
pero caes a menudo en sucias imposturas,
fealdades que el buen gusto deplora.
Como el marco legal siempre le queda chico,
y a eso el rico es muy sensible,
si tirando, aflojando, empleando un tiempo y pico,
se hace un embudo más flexible,
que tú apañes la ley a medida del rico
al fin y al cabo es muy comprensible.
¿Pero qué hay del que tiene poca voz,
privado de ejercer tantos derechos,
porqué al nudista pones albornoz,
qué hay de los raros, qué hay de los maltrechos?
Y tus representantes selectos, Democracia,
tus güelfos y tus gibelinos,
cada día que pasa me hacen menos gracia,
sus chistes son para pollinos. 
A enmendar tus carencias te veo muy reacia
y están mis sentimientos muy cansinos
y como ya me aburre decir continuamente
"eso no estaba en el programa"
no cuentes con que vaya hacia ti cuatrianualmente,
no compartamos más la cama,
vamos a separarnos civilizadamente.
Y sigue tú viviendo de tu fama.
Cuando veas mi imagen taciturna
por las cívicas sendas de la vida
verás que no me acercan a tu urna.
No alarguemos ya más la despedida.





Em pensava que tenia escrita, al blog, alguna entrada especialitzada sobre Javier Krahe, però m'he adonat de què no és així, tot i que l'he citat sovint, a ell i  les seves lletres, magistrals, divertides, cíniques, plenes de referents intel·lectuals subliminals, que poden passar per alt a qui no hagi tingut mai afició a coses avui tan exòtiques a casa nostra com ara la poesia castellana del Segle d'Or. En això era com el seu amic Sabina o fins i tot millor però Sabina es va desmarcar de l'àmbit minoritari, de cara a les actuacions espectaculars i massives, compartides en el present amb el nostre gat vell preferit, Serrat.

Krahe va continuar amb els seus devots, les seves actuacions gairebé minoritàries i estacionals, el seu posat iconoclasta i les seves irreverències, que li van costar alguna condemna, política en el cas d'allò de la cançó sobre l'OTAN, única cançó censurada per socialistes a casa nostra, i moral, per part d'aquells que tenen la pell fina quan va fer allò tan lleig de cuinar un crucifix. En ocasions havia amollat alguna cosa poc canònica amb el tema català cosa que també ha contribuït a alguns rebuigs nostrats. Era dels pocs que, al menys fins fa poc i que jo sàpiga, fumava, bevia i deia el que volia dir i quan li semblava. Va  fer algunes versions, molt bones, de Brassens.

Recordo que la primera vegada que el vaig veure va ser per la tele, en blanc i negre i en una de les seves escadusseres aparicions al mitjà, cantant La hoguera. Podem dir que no es ficava en política, més enllà d'allò del Cuervo ingenuo, però si considerem que la política és un afer global, aleshores potser sí que eren molt polítics, els seus textos, ben rimats, amb rima consonant, ara que la rima sembla una vulgaritat i per a ser poeta, com per a ser pintor, sembla que no calgui saber ni les beceroles de l'ofici.

L'havia vist algunes vegades a les Cotxeres de Sants, acostumava a venir cada any però el BarnaSants va anar assolint unes dimensions excessives pel meu gust, una mica com el Grec. Tot s'espatlla quan es fa gros, o al menys, a mi m'ho sembla. Krahe tenia un públic fidelíssim, constant, va ser un home sempre atractiu per a les senyores, encara més de gran, amb el seu look de Moustaki gambirot i desacomplexat. Ha mort encara jove per als paràmetres actuals i molts benpensants que en sabien poca cosa diran allò de sempre, que potser no es cuidava. D'ell tinc vinils, cassettes, cds. Al youtube es poden trobar moltes actuacions i una gran part de la seva discografia. En ocasions, cosa que també s'esdevenia en les gravacions, crec que l'acompanyament musical dels qui anaven amb ell perjudicava una mica les seves lletres incomparables. Si Espanya fos més Krahètica pagaria la pena reconsiderar a fons el tema del procés. 




11 comentaris:

Galderich ha dit...

Tens raó que els seus concerts tenien un aspecte minoritari i fins i tot diria que clandestí.

Ironies de la vida, els nostres néts no podran dir que tenen cassetes, vinils, cds... perquè tot ho tenen al núvol. No sé si avui en el núvol hi podem trobar la càrrega d'ironia i mala llet que el caracteritzaven i que el feien polític encara que no militant.

Júlia ha dit...

Galderich, aquí estava la gràcia, i també en què no fos 'militant', estic tipa de veure els de la faràndula fent de portantveus de les militàncies.

En algun lloc ho podran retrobar si hi tenen interès, no et preocupis. De fet, abans dels primers enregistraments tot era al núvol de les memòries individuals, em sorprèn de quants actors i cantants antics que van ser molt populars no en queda ni el record, ja.

En tot cas, no hi ha res com el 'directe',quan més íntim i clandestí, millor, que això dels SantJordis ja em fa angúnia, de fet no hi vaig mai als macrosfestivalets.

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

fa una munió d'anys a Madrid, el Gerardo QUE RR<A EL REPRESENTANT DE L'EMPRESA ON TREBALLAVA A MADRID, EM VA DIR: vosotros los catalanes como sois raritos seguro qwue estos te gustaran, i em va portar a un bareto on hi actúaven Ell, Sabina i un altre que després vaig deduir que era Alberto Perez. La veritat es que no em varen entusiasmar ni Krahe ni Perez, i si en canvi Sabina, però d'aixo fa molt, molt de temps.

salut iaia patufetera, reina dels obituaris.

Gemma Sara ha dit...

Jo vaig tenir un moment molt Krahenià a la segona meitat dels 90, em comprava discos, anava a concerts i feia proselitisme (puc ser una mica plasta quan m'hi poso), ara el tenia una mica abandonat i em sap greu, i em sap greu no poder veure'l més en directe. Ara el caset de la Mandràgora no sé on coi és, però tenim els cds i el youtube, que és una mina...
M'ha fet gràcia això de replantejar el procés segons el grau de krahenitat :)

Enric H. March ha dit...

Trobarem (trobem) a faltar personatges com aquest. Sense tribuna, sense alçar la veu, sense mudar el gest, retratant la vida tot passejant.

Miquel ha dit...

És curiós, vaig conèixer Krahe a través, com tu dius, de la tele en blanc i negre en un programa del qual m'és impossible recordar el nom. Com pot ser sortís tant?
Gran respecte per la seua trajectòria pública i interès sempre que l'arribada a escoltar

Júlia ha dit...

Francesc, és que tots se'm moren, quin greu... A mi m'agradava més que Sabina, sobretot quan aquest va començar a estar en una altra òrbita.

Júlia ha dit...

Enric, sobretot els seus fidels i les seves fideles, com jo.

Júlia ha dit...

Gemma, tots tenim temporades i potser ell també estava una mica enretirat tot i que sempre hi va estar, en part. En el directe era massa, els discos estan bé però no seran el mateix, així és la vida.

Júlia ha dit...

Miquel, feien molts programes musicals, a més de bon teatre, i la tele de la transició ha estat la millor de la història, per ara.

Júlia ha dit...

Sobre les espanyes, fa poc em va agradar molt la resposta d'algú del cinema, crec que era David Trueba el qual, preguntat sobre el país on li agradaria viure va dir que era aquell en el qual els catalans no volguessin marxar.