29.7.15

ULLS CULPABLES I CINEMA NEGRE PER A UNA NIT D'ESTIU

Los ojos dejan huellas  - Promo



L'estiu és una mala època per mirar la tele. Durant l'estiu ja es pot encendre el món que ni polítics ni periodistes d'elit ajornen vacances, fins i tot als ambulatoris et trobes amb metges substituts, tot canvia i, sobretot durant l'agost, la inactivitat vital sembla absoluta, tot i que durant l'estiu n'han passat sempre de molt grosses. La tele té una funció d'hipnosis casolana semblant a la de les antigues llars de foc, i, pel meu gust, l'hivern i la tardor són més adients per arrepapar-se en el sofà i contemplar el que sigui. Una hora per contemplar el que sigui és la de la migdiada i això explica l'èxit d'aquests llargs culebrots de sobretaula els quals, però, també reposen durant la canícula, gairebé sempre, si pensen continuar, deixant en suspens algun tema important, d'amor, de salut o d'ambdues coses a l'hora.

El cas és que ahir a la nit em vaig ensopegar amb un d'aquests títols que aplega aquest llarg cicle dedicat al cinema espanyol, pel meu gust excessivament atapeït de coses interessants en un horari i un temps que pot resultar desavinent i també força irregular. Los ojos dejan huellas, malgrat ser una molt bona història de gènere, ha estat una mena de pel·lícula una mica maleïda, en comparació amb d'altres. I això que compta amb un guió ben lligat, amb un director important, de sòlid ofici però odiat pels puritans a causa d'alguns títols concrets, entre els quals un de dedicat al dictador Franco, molt més criticat pel contingut que per la factura, José Luis Sáenz de Heredia. Cada dia sembla que costi més situar els coses en un temps i un país, en un context i una situació, per cert.

El guió és d'algú considerat encara avui el millor guionista hispànic del cinema, Carlos Blanco. Blanco és un cas d'aquells paradigmàtic de les contradiccions del país. Republicà convençut, va combatre al front i en acabar la guerra va estar durant cinc anys privat de llibertat. A causa de les depuracions franquistes no va poder continuar amb els seus estudis d'enginyer. Aficionat a escriure va aconseguir fer-se un lloc en el cinema, per tal de sobreviure, i va escriure un munt de guions emblemàtics. Va treballar a Hollywood i si no va voler endegar contractes duradors amb els grans estudis va ser per no perdre la seva independència. Paradoxalment, la democràcia i els seus mandarins dogmàtics de l'esquerra rància el van condemnar a l'ostracisme i al menyspreu, etiquetant-lo com a franquista per haver col·laborat, professionalment, amb gent com Sáenz de Heredia. 

Los ojos dejan huellas era una coproducció amb Itàlia i per això va comptar amb dos pesos pesats protagonistes, el gran, grandíssim Raf Vallone i la seva esposa veritable, Elena Varzi. Vallone és menys recordat a casa nostra del que caldria però a Itàlia és un ídol. Va ser un bon futbolista de jove, ofici que va deixar, en part, a causa d'unes injustícies arbitrals que el van decebre molt. També va ser un bon periodista i finalment va dedicar la seva vida a la interpretació, tot i que també va dirigir, escriure i fer crítica d'art. Era un home d'una gran cultura, de casa bona però que va optar per lluitar en la resistència italiana al costat dels partisans comunistes i si no va militar en el partit va ser a causa del seu rebuig de l'estalinisme.

Vallone es va casar amb una gran actriu, Elena Varzi, deu anys més jove que ell. Varzi, tot i que era reclamada per grans directors, va abandonar la feina per dedicar-se al marit i a la família, van tenir tres fills, dos dels quals també són actors. Van viure junts molts anys i van poder celebrar unes bodes d'or en la intimitat, entranyables. Vallone no va ser sempre fidel del tot a la senyora però al capdavall algunes francesilles, entre les quals una que ell mateix admetia amb Brigitte Bardot, no van trencar un matrimoni absolutament sòlid. Vallone va morir el 2002 i la seva dona dotze anys més tard. Va escriure un llibre breu però molt interessant, memorialístic, L'alfabet de la memòria. Va fer molts papers inoblidables, entre els quals, al teatre i al cinema, el de l'Eddie del Panorama des del pont.

Los ojos dejan huellas és la història d'un ressentit atractiu que veu l'oportunitat per destruir un càndid antic company d'estudis, casat amb una dona de la qual ell s'enamora. Aconsegueix assassinar l'amic fent que aquest se suïcidi amb una arma que li diu que està descarregada. La vídua, esplèndida Varzi, aconseguirà saber la veritat i que es condemni ell mateix encara que ella s'hagi de sacrificar en un final poc convencional i poc amable. El marit l'interpreta un altre gran actor espanyol de l'època, Julio Peña. 

Entre els secundaris hi ha el gran Felix Dafauce i un jove Fernando Fernán Gómez, en un paper humorístic ben travat i divertit sense passar-se de rosca, i és que fins i tot els policies de la peli semblen normals i no aquells personatges santificats d'algunes altres històries d'aquell cinema negre hispànic dels cinquanta, tan reivindicable, tan important i que aconseguia lliscar per una censura fèrria i pintoresca al mateix temps, fent mans i mànigues. Una altra gran secundària és una jove i esplèndida Emma Pennella, ja en un d'aquells papers de dona enamorada de vida dubtosa, guapíssima i sensual. 

Llàstima del so, el doblatge original era deficient i a l'estiu, amb sorolls i finestres obertes, lamentable. Però tot i amb això un títol a recuperar, si pot ser en pantalla gran, i un guió el qual és estrany que els voltors dels remakes no hagin descobert encara, que jo sàpiga. Algunes coses de la dama protagonista i venjativa fan pensar en la Maria Rosa de Guimerà, una obra que també és teatre negre, segons com es miri. 

8 comentaris:

Unknown ha dit...

Molta gent recorda el Vallone com a galàn de Sara Montiel. Jo el recordo a "Dos mujeres" i a "El Padrino" tot i que n'hi he vistes moltes més. És un actor que valoro però que mai m'ha entusiasmat.
És cert que hi ha un munt de pel·lícules dels primers anys del franquisme que val la pena revisar quan no refer.

miquel ha dit...

Realment, en general, un bon cicle de cinema espanyol, i ben variat. Això de massa atapeït i els horaris té fàcil solució: es graven les pelis i es tria el moment de passar-les, fins i tot les pots passar per anys de producció, gènere, etc. :-)

Francesc Puigcarbó ha dit...

no l'he vist, per+ò si que m'he adonat de que el cicle de pelis espantyoles es bo, per+ò noia, amb el pare, aqui nomès es veu tennis o fúmbol.
Per cert, qjue l'altre dia que se'n cva anar a dormir aviat, vaig veure Juan de los muertos, una pelin de zombis cubana de la que ja n'havia publicat a collonades el tràiler fa un parell d'anys. Mira, digiuessim que ´ñes una peli exótica i `peculiar rodada a l'Havana.

Júlia ha dit...

Glòria,amb aquest actor m'ha passat com amb alguns altres, quan torno a veure les pelis, ara de grandeta, m'agrada més que abans i també em passa amb altres a l'inrevés com amb Brando, que m'agradava molt i ara el trobo sovint passat de voltes.

A la Montiel cupletista li posaven uns galants de categoria, aquest, el Ronet...

Júlia ha dit...

Miquel, massa feina em donaries, fa temps que no em gravo res, després no trobo el moment de mirar-ho. Amb la tele em passa una cosa rara i crec que no sóc l'única, d'altres m'han dit que també, tinc pelis en dvd o gravades que no miro mai i quan les passen per la tele sí que ho faig. En general, si es pot,res com la pantalla gran. Per altra banda molts títols també es troben a la xarxa, avui.

Júlia ha dit...

Francesc, el que vulgui el pare que per això és el pare. De fet jo a la tele i la ràdio em miro o escolto el que puc i quan puc o en tinc ganes, no 'segueixo' res, vaja.

Hi ha molt cinema raret que per aquí no hem vist mai, al meu barri hi ha una associació que passa sovint cinema perdut i mexicà,però tampoc hi puc anar sempre que vull des que faig de iaia, el mateix pel que fa a la filmoteca i això que la tinc a propet.

Anònim ha dit...

No tinc present si he vist la pel·lícula o no. Una més a afegir a la llarga llista de bon cinema espanyol fet en una època maleïda.

Passa sovint que es va del desert a l'oasi sense solució de continuïtat. Aquest cicle que esmentes n'és un exemple. Seria millor programar-lo al llarg de l'any, ben dosificat, i no pas abocar-lo com una turmenta d'estiu.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Enric, ni que fos un cop per setmana, no entenc aquesta tendència acumulativa dels darrers anys. De tota manera és possible que la trobis pel youtube.