22.7.15

UNA DAMA POLIÈDRICA: LLUÏSA SALLENT I LES SEVES VIDES

Levin, a Anna Karenina, diu penjaments de la protagonista -tot i que sempre he pensat que el veritable protagonista del llibre era ell- fins que la coneix i se sent fascinat per la dama, pel seu atractiu i per la seva intel·ligència, intel·ligència que, si considerem com acaba el llibre, no és precisament emocional. Una manera de castigar les adúlteres, en la literatura noucentista de categoria, és fer-les morir per redimir-les, tan sols La Regenta sobreviu però encara resulta més inquietant la seva supervivència que les morts de la resta.

L'altre dia, de matinada, per casualitat i per la ràdio, em vaig topar amb una entrevista amb un personatge pel qual, d'entrada, no hauria sentit cap mena d'interès i em va passar com a Levin amb la Karènina. La classe alta barcelonina sempre m'ha semblat extraterrestre, gauche divine inclosa, la veritat, com a ells els ho deu semblar el Poble-sec real. En els bons temps els ricatxos baixaven al Paral·lel però el recorregut a l'inrevés, més enllà d'anar a fer de minyona, era poc freqüent. 
La protagonista de l'entrevista era la senyora Lluïsa Sallent, més de vuitanta anys envejables, i no s'hi val a dir que amb els diners et pots cuidar ja que hem vist moltes iaies folrades de duros que feien pena. Hi ha molta genètica i sort en això d'envellir amb un aspecte de bon veure, la meva sogra era d'origen humil, s'havia fet uns bons tips de treballar  i sempre va fer molt de goig i va ser molt elegant, de forma natural i innata.

La senyora Sallent era una desconeguda per la majoria vulgar fins que va morir el senyor Samaranch, del qual va ser companya oficial durant uns vint anys. No sé què li devia veure ella a ell, però es coneixien de joves i això té un pes. Quan Samaranch va morir ella va començar a donar-se a conèixer, a concedir entrevistes i a desvetllar una vida interessantíssima, carnissera propietària de joveneta, model d'altra costura per casualitat i amb prestigi, malcasada amb un senyor ric que la va maltractar en uns temps en els quals això no s'explicava, pintora i escultora autodidacta, remarcable, figurativa, va exposar a la Sala Parès i va vendre força, sense que se sabés mai, fins fa quatre dies, que era l'autora del producte. Els seus quadres ens poden semblar convencionals però no se li pot negar l'ofici. Va conèixer a fons gent com Pere Pruna. Molt bona escultura, també figurativa i de tall clàssic, amb aquest art, més car i més difícil de vendre, es va picar els dits.
 
L'aspecte de la senyora Sallent em fa pensar en la possible imatge d'Anna Karènina, si aquesta hagués arribat a gran. Si la darrera companya del senyor Samaranch hagués nascut una miqueta més tard potser hauria format part de les models tipus Gimpera o hauria fet cinema i potser, com ella mateixa ironitzava en l'entrevista, seria famosa hores d'ara. A més a més, sembla que és una excel·lent nedadora i fins i tot en els darrers anys ha publicat dos llibres, un una mica revanxista però que deu tenir el seu interès per a la gent tafanera com jo mateixa, Vidas y apariencias. I un altre de molt interessant sobre un dels pintors de les seves devocions, Fortuny. 

Fortuny és encara un personatge poc conegut considerant el seu pes específic i em va encantar escoltar tot el que la senyora Sallent explicava sobre el pintor, la veritat. Una de les coses que em va agradar més de la dama era la naturalitat amb la qual parlava fins i tot de la seva classe social, naturalitat molt allunyada d'això que en diem pijería. La seva imatge, fins i tot en les fotografies en les quals munta una certa escenografia personal, resulta molt diferent de la de tanta senyora de portada convencional, desvagada o oportunista. Si jo fos aquest escriptor del Nobel, em deixaria de cuentos i enviaria roses i poemes a la senyora Sallent.


fortuny-luisa sallent-9788416256105

6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

fina estampa, destil·la classe per un tub, i quins vuitanta anys?

Anònim ha dit...

Res en sabia d'aquesta senyora més enllà de veure-la al costat del senyor Samaranch. De l'alta societat sempre m'han interessat els elements díscols que expliquen intimitats pròpies i alienes. Al cap i a la fi, a la història de la literatura gairebé sempre han estat ells els qui han escrit les grans obres. La incursió de les classes mitges en la cultura és molt recent. Generalitzant, de la fi de la segona Guerra Mundial ençà. Per escriure (o pintar, esculpir, etc.) cal tenir temps i un passat que cou.

Júlia ha dit...

Ja veus, Francesc 'y yo con esos pelos', he, he.

Júlia ha dit...

Enric, jo tampoc en sabia res fins fa com qui diu quatre dies, tot i que per internet hi ha força cosa, fins i tot a youtube explicant temes artístics. En tot cas em sembla un personatge d'allò més fascinant.

Unknown ha dit...

És una dona interessant i molt guapa. Va ser model de Pertegaz i crec que, en edat, no està massa lluny de la Gimpera que -no he verificat- però ja deu rondar la vuitantena.
De les seves pintures no en faig esment i si les va vendre és perquè hi ha gent que ho compra tot.
Crec que Vargas Llosa estava fins el monyo de la seva Patrícia tan eficient com dominatrix. Les senyores com Preysler - tan femenines - es dediquen a ensabonar als seus homes, justament el que ara, ja vell, necessita en Marito.
Un altra dona interessant -molt diferent de Sallent- aquesta Preysler.
Salut Júlia!

Júlia ha dit...

Glòria, era un tipus de pintura que veies sovint a les botigues de regals, tot són gustos en aquest tema.

Al menys en aquest cas i el de la Preysler sigui com sigui no sempre trien les jovenetes...