9.8.15

CINE DES DE LA GANDULA DE CASA: ODI A LES ENTRANYES, DE MARTIN RITT


Recordo que fa anys una companya de feina, parlant de la pel·lícula Donnie Brasco, em va explicar que la neguitejaven en extrem las històries en les quals hi ha un infiltrat el qual acabarà per ser descobert o per haver de complir amb la seva feina i trair els investigats. Tinc aquest mateix sentiment i si hagués de fer una cosa així acabarien per enxampar-me al cap de cinc minuts.

Avui m'he ensopegat per la televisió amb una antiga pel·lícula amb infiltrat, The Mollymaguires, que aquí es va dir Odio en las entrañas. Està basada en una novel·la d'Arthur H. Lewis que s'inspira en uns fets reals. La va dirigir Martin Ritt, un director que també va treballar molt en el teatre, d'idees properes al comunisme i que va tenir alguns problemes en les epoques fosques del cinema americà. Martín Ritt té molts títols que jo definiria com humanistes.
 
La pel·lícula, tot i comptar amb mitjans i un bon repartiment va ser un fracàs de taquilla, potser no va trobar el moment adient per a l'estrena i el cert és que la vaig veure fa molts any com si es tractés d'una cinta de sèrie B en un cine de barri, quan aquests, però, ja anaven agafant volada i es passaven a la reestrena preferent. Avui no ens resulta estrany trobar Sean Connery en un paper dramàtic però aleshores encara era el repentinat 007, del qual es volia escapar. Harris, que a la pel·lícula se li assembla fins i tot físicament, és l'antagonista, l'infiltrat, un detectiu de la Pinkerton que té la missió d'enxampar una societat secreta de treballadors de les mines, dedicada al sabotatge i a fer servir la violència com a recurs necessari davant d'una patronal abusiva i explotadora. La noia principal va ser Samantha Eggar, qui després de fer unes quantes pel·lícules notables es va dedicar més aviat a la televisió.

La pel·lícula em va impressionar aleshores i m'ha impressionat avui, quan l'he vista per la tele, amb les servituds que això comporta. Planteja una sèrie d'allò que en diem problemes morals, el recurs a la violència, la delació, l'ambigüitat dels protagonistes, la fatalitat d'un destí que col·loca en dos bàndols persones que podrien ser perfectament amigues i col·laboradores, la culpa davant d'un deure  que cal complir i que genera més injustícia. Impressiona encara més quan llegeixes alguna cosa sobre aquella societat i sobre el destí de molta de la seva gent. L'espiral de la violència és perillosa i sol generar més violència perquè fins i tot en aquests grups alternatius hi ha els qui tenen el poder i els qui han d'obeir o ser sacrificats als objectius revolucionaris. L'entrevista final, a la presó, entre els dos personatges principals és antològica, tot i que la història és plena de silencis, acompanyats d'una magnífica partitura de Mancini.
 
El veritable McParlan, el personatge que interpreta Harris en la ficció

Cabeza y los hombros

John Kehoe, el personatge interpretat per Connery, poc abans de la seva execució.


Una sèrie de secundaris imprescindibles, encara que semblin tenir poc paper, posen el contrapunt als protagonistes, la dona del lluitador, el pare de la noia, que mira de sobreviure sense implicar-se, un d'aquests capellans irlandesos sacrificats però lúcids davant d'una realitat difícil de canviar i que tan sols admet el trist consol de la religió... La cinta va comptar amb una fotografia excel·lent i una ambientació immillorable car es va filmar a Eckley, Pennsylvania, un lloc que havia canviat molt poc des de l'època dels fets i que gràcies a la pel·lícula va aconseguir que es conservés el conjunt minaire. Avui és un veritable museu a l'aire lliure.

Encara es considera aquesta una mena de pel·lícula maleïda. És possible que el seu plantejament no acabés de satisfer del tot a ningú, és poc amable i el final és trist, com ho va ser en la realitat el final del grup. Ni és èpica ni és contemporitzadora o condemnatòria sense matisos. En aquells anys i fins ben entrat el segle XX la situació dels treballadors era lamentable, en general. Avui encara ho és a molts països i a nivell globalitzat es podria fer extensiva aquella dita que diu que no hi ha pitjor feina que servir qui va servir. Les criatures encara treballen de forma abusiva a molts llocs i la supervivència còmoda és un bé escàs, si contemplem el món de forma comprensiva.

L'any 1979, a petició d'un descendent de Jack Kehoe, es va revisar la seva participació en els fets violents, dels quals s'havia declarat innocent i se'l va indultar de forma pòstuma, després d'una revisió del cas. Molts d'aquells lluitadors van ser reconeguts per les autoritats com herois que cercaven establir un sindicat just i millorar la situació dels miners. El món dóna moltes voltes. La cultura popular va recollir aquella lluita en cançons i en narracions i poemes posteriors.

2 comentaris:

Gabriel Jaraba ha dit...

Fa alguns anys vaig fer una entrevista breu a Sean Connery i em va dir que estava molt content d'aquesta pel.lícula i la considerava una de les millors que havia fet.

Júlia ha dit...

No m'estranya gens, Gabriel, quan li tornis a fer una entrevista avisa que vindré a demanar-li una foto amb ell, he, he. Quan més vellet, més m'agrada.

Bromes apart, fa un paperàs, és una llàstima el poc èxit que va tenir en el seu moment la peli, és una meravella per molts conceptes, a veure si algun dia la passen a la filmo i la puc veure en pantalla gran.