DE LES PRIMAVERES AMB FINAL TRIST

L'amor a la humanitat és literatura declamatòria. Per salvar la vida d'un amic es deixarien matar cent mil xinos (Santiago Rusiñol).

Avui fa anys del final d'allò de la Primavera de Praga. Els anys seixanta es van iniciar amb moltes esperances, sobretot per als qui aleshores érem joves i als quals tot allò de la guerra dels pares ens sonava ja a passat ranci. És estrany però avui es parla més de la nostra guerra que aleshores, avui, quan ha mort tanta gent que n'havia estat testimoni directe i que en aquells seixanta, quan començaven a bufar cullera, més aviat desitjava oblidar, recomençar i que les noves generacions no patissin els records tràgics d'una època que semblava més llunyana que en els nostres temps.

Els capellans i la cultura oficial catòlica ens va fer combregar amb rodes de molí però l'esquerranisme oficial, oficiós i fins i tot clandestí encara ens va enredar més a fons. El paradís comunista era  un miratge però durant anys i fins fa quatre dies moltes revistes de culte en cantaven les excel·lències mentre el règim vigent el demonitzava cosa que, és clar, el feia simpàtic. Durant molt de temps i potser encara avui, segons com, es va confondre ser antifranquista amb ser demòcrata. L'estalinisme es comenta com de passada i  de puntetes i és que el mal fet en nom d'idees bones és molt incòmode. Per no parlar de Mao, de Pol Pot, de...

Ja hi havia hagut un precedent inqüestionable, en el tema del comunisme, allò d'Hongria del cinquanta-sis, més sagnant que el final d'aquella primavera del seixanta-vuit. Una de les explicacions dels convençuts era que en països grans, com la URSS, tot era complicat, però que a llocs com Cuba o Albània tot rutllava d'allò més bé. Es van criticar molt els intents de lliurar el premi d'honor a Pla però ningú no va qüestionar el de Teresa Pàmies, per exemple. 

Allò de Praga va ser un cop molt fort per a un bon nombre de gent. De vegades em sobta com gent més jove xala amb suposades revolucions destinades a canviar el món, com això del Nord d'Àfrica de fa quatre dies, però tots hem estat joves i percebo que hi ha poc interès en entrar a fons en qüestions inquietants que fan trontollar les veritats absolutes que cadascú professa. El maig del seixanta-vuit francès és un altre mite amb peus de fang com ho són tants fets del passat amb els quals es pretén, en debades, explicar el present, cosa impossible.

Fins i tot aquí, a Espanya, semblava iniciar-se aleshores una certa obertura, lligada al progrés material. A principis dels setanta la intenció va quallar en allò eteri de l'esperit del febrer, que es va quedar en allò, en un esperit. Franco va morir al llit i tanta resistència antifranquista com ens van volen fer creure que hi havia ni tan sols no va poder evitar unes lamentables penes de mort de darrera hora. No vull menystenir la transició, com es fa ara, per part de gent de les noves generacions, les coses de la política no són gens fàcils i cal pensar que el context internacional compta molt a l'hora de fer volar coloms de la pau o aligots de la revolució pendent.

Fa molts anys, en una reunió sobre ciències socials en una escola d'estiu hi va haver un debat sobre mites històrics, a l'entorn de si les ciències socials a nivell escolar havien de recollir les rondalles patriòtiques i els herois dubtosos. Algú que aleshores tenia un  càrrec a la Generalitat, un convers, car els conversos són els més perillosos, va dir que oh, i tant, que tothom ho feia, explicació molt pot científica, vaja. Alguns textos de ciències socials de cinquè i sisè es van publicar recollint les grandeses nostrades mentre que l'intent de què aquest tipus d'història s'expliqués en etapes més madures de l'alumnat va quedar bandejat de forma definitiva. Tot i que en etapes més madures també ets molt influenciable pel professorat brillant, les coses com siguin.

He sabut darrerament que algunes escoles públiques amb noms de reis hispànics canviaran la nomenclatura aviat, avui no toca recordar res que ens relacioni amb l'estat espanyol, és clar. Noms com el de Roger de Flor o el General Prim, per exemple, no desvetllen tanta inquietud, al capdavall el de Comillas era castellà i avui  sembla l'únic esclavista de la pàtria oprimida, tot és contradictori i incoherent, en general. La història és una arma carregada de passat i no es pot escapar de la ideologia vigent, vaja. 

Repassar una mica els fets d'aquell vint d'agost del seixanta-vuit resulta imprescindible, encara més si es recorre a testimonis del moment i ens allunyem de les interpretacions, justificacions i mitologies que es van elaborant quan els anys s'escolen i tot és, ai, història, fins i tot 'cuento' i no pas notícia. Mentre reinventem el passat som incapaços d'arranjar gairebé res del present i la gent mor a carretades aquí i  allà. Ara i abans quan no es pot donar la culpa als americans, com en la coneguda i surrealista havanera que d'exaltació colonialista ha passat a ser gairebé un himne nostrat ja que al final es repeteix allò de Visca Catalunya, visca el Català, ja no se sap ben bé què es pot fer, si és que s'hi pot fer alguna cosa. Les alegres primaveres sovint acaben amb estius tràgics, així és el món.