HOMES DESARRELATS I CRIMS D'ESTAT, CAL MATAR A 'B'

Ahir, en aquest cicle de cinema hispànic que ja he comentat en d'altres ocasions, em vaig ensopegar amb un altre títol d'aquests que s'han titllat de maleïts, Hay que matar a B. És aquesta una peli que no he vist mai en pantalla gran, tot i que en tinc un record personal concret. La van passar en la darrera sessió d'una d'aquelles emblemàtiques setmanes del cinema espanyol que feien a Molins de Rei. Jo aleshores treballava i vivia en aquesta població, no vaig poder assistir a les sessions de cinema però una mestra més gran que jo hi anava i ens explicava després el que havia vist, a l'hora del pati. Recordo que aquesta història la va colpir, aparentment gira a l'entorn de la manipulació d'un infeliç amb una actitud una mica xulesca, per tal que sigui l'instrument d'un magnicidi programat i aleshores encara teníem prou viu el record d'alguns assassinats poc explicats, com el del president Kennedy, amb el qual es poden trobar alguns punts de contacte.

La pel·lícula va comptar amb una acollida tèbia, malgrat el seu repartiment internacional. Vista avui i després de llegir entrevistes retrospectives al director i comentaris diversos s'hi poden endegar moltes lectures, més enllà de la trama central. El protagonista és un individualista, un estranger en un país on no s'ha integrat tot i treballar-hi fa quinze anys i que només pensa en poder fer diners i retornar a casa seva, si és que en té alguna. La vida d'aquest home és contemplada amb una certa fredor distant, cosa que també es va criticar al director.

Borau va ser un cas excepcional en el panorama cinematogràfic hispànic, amb èxits i oblits diversos i amb un conjunt d'obres de gruix, una mica alternatives, segons com es miri. Aquest va ser el seu primer títol important i n'estava satisfet. Després vindria Furtivos. Borau va fer calaix amb la publicitat, va ser guionista de títols imprescindibles com ara Mi querida señorita, de la qual, per cert, ens n'ofereix una mena de picada d'ullet quan al cinema on es coneixen els protagonistes en podem llegir el títol en anglès. La pel·lícula va patir molts problemes, abans i després d'estrenar-se, cosa que es va esdevenir gairebé de puntetes, molt després d'haver estat finalitzada i en ple estiu.

Per al paper protagonista s'havia pensat en diferents actors, al final el va fer Darren McGavin (1922-2006) un bon actor que va tenir més feina en la televisió que no pas en el cinema. Un altre paper important el va fer la gran Patricia Neal (1926-2010) que tot i estar una mica fora de lloc se'n surt amb notable. Neal va estar casada durant molts anys amb l'escriptor Roald Dahl, amb qui va compartir cinc fills però no va tenir una vida fàcil i va patir algunes desgràcies familiars i problemes greus de salut. La noia fatal va ser Audran, esposa i musa de Chabrol, que havia estat casada amb Trintignant. Audran potser llueix a la cinta un excés de perruques però resulta prou creïble en un dels seus papers de dama freda i amb passat tèrbol. Audran, encara en actiu, tot i que no la podem veure gaire sovint, és considerada una de les actrius amb més potencial dramàtic de la seva generació però en canvi és menys famosa que d'altres, coses del mitjà.

La pel·lícula va ser rodada en anglès, amb vocació internacional i de fet és un bolet en un món cinematogràfic que es mirava una mica el melic, en aquella època. Hi surten alguns grans actors espanyols en papers secundaris, Luis Prendes, José Nieto i Pedro Díez del Corral, mort encara relativament jove el 2014 i que mereixia papers de més volada i lluïment, tot i que va treballar amb molt bons directors i va ser sovint un secundari de luxe. Aquella setmana del nou cinema espanyol de Molins de Rei, com tantes coses que van florir amb el tardo franquisme i la transició, es va anar convertint en una altra cosa menys ambiciosa i més convencional, fins a desaparèixer del mapa.