8.8.15

INFANTS, TEORIES I EVOCACIONS HISTÒRIQUES

Mentre cercava informació sobre Pura Montoro, amb qui m'he ensopegat per tot un seguit de casualitats diverses, he trobat a la premsa de principis del segle XX una notícia que no era, aleshores, cap novetat: a Barcelona s'havia recollit i portat a una institució una nena molt petita, la mare de la qual l'havia venuda a una captaire per diners. És ben sabut que els infants desvetllen la tendresa de la gent, diuen que ja es troba en el pla biològic general que les cries ens resultin entranyables per tal que hi hagi tirada a protegir-les. Ahir mateix vam poder contemplar amb uns amics un gatet petit, en un racó del poble on hi sovintegen els gats, i tots ens vam entendrir.

Quan es parla de problemes socials sovint es fa referència a les mancances que pateixen els infants, mancances que de vegades, contemplades en una perspectiva temporal i geogràfica, semblen de ben poca volada. Els crims en àmbits familiars esgarrifen molt més quan hi ha criatures petites pel mig i darrerament n'hem conegut alguns horribles a través de la crònica negra i no pas en contextos de pobresa o misèria, per cert. Crec que un infant que visqui en un mitjà de pobresa pot ser feliç si es troba, per atzar, en el si d'una família que s'estima i que sap gaudir dels bons moments, encara que siguin pocs i breus. En general es pensa, avui, que per això de tenir una bona infantesa cal tenir un cert nivell de benestar però he conegut casos que esberlarien aquesta teoria, com tantes altres.

Per sort molts aspectes de la infantesa s'obliden o es refan a mida o es reinventen. Per això mai no podem aplicar a l'educació dels fills la nostra experiència. També compta el tarannà de cadascú, les coses es viuen de moltes maneres, segons qui les experimenta. Fa uns dies escoltava un pedagog d'una certa categoria explicant amb cert orgull com havia aplicat a la seva filla, de petita, el mètode inventat per un doctor que de jove cantava folk, un mètode que trobo cruel i absurd i que el doctor mateix, amb els anys i les crítiques, ha intentat matisar tot i que ja ha venut molts llibres sobre el tema. Per sort la filla del pedagog segurament ha oblidat les ploralles que l'experiment metodològic somnífer  li va costar. L'aplicació de mètodes educatius com si fossin dogmes és un perill públic i s'hauria d'anar molt amb compte amb aquestes teories.

La infantesa és una etapa complexa, depens per a tot dels adults i no tens perspectiva vital. Una amiga que havia patit a casa seva discussions gruixudes dels pares m'explicava que quan anava a jugar a una altra llar pensava que en algun moment tots es posarien a cridar i a agredir-se. No és cert que els infants maltractats siguin maltractadors, al menys no pas sempre, de vegades passa ben bé a l'inrevés i fins i tot hi ha maltractadors que a casa seva havien experimentat amor i afecte i vist allò que en diuen bons exemples.

En la història ens trobem amb infants que podien haver tingut una bona vida i no la van tenir a causa de comptar amb uns pares benestants però irresponsables, cruels o egoistes. Avui escoltava per la ràdio una semblança de Lord Byron, un personatge el qual més enllà del tema literari em resulta molt desagradable malgrat el seu rostre d'angelet. Byron va dir que es cuidaria d'una de les seves filles il·legítimes, Allegra, que havia tingut amb Claire Clairmont, però se'n va desfer i la va enviar a un fred convent on la nena, que es veu que era bonica i intel·ligent, va morir als cinc anys. Claire tenia els seus defectes però no volia lliurar la nena al pare i va intentar recollir-la, sense èxit. No va perdonar a Byron la mort d'Allegra de la qual el feia, amb raó, responsable.

Un cas semblant va ser el de la nena de la complicada filla de George Sand. Era una criatura molt estimada per l'àvia, la qual n'havia tingut cura en moltes ocasions i que el pare va aconseguir arrabassar per enviar-la a una institució religiosa on també va morir de petita. En aquella època els tribunals donaven prioritat al pare abans que a  la mare. En tot cas l'escriptora va sentir molt aquella mort absurda i l'abandonament de la petita a qui estimava moltíssim.

Rousseau, que tant escrivia sobre educació, enviava tots els fills, que va tenir amb una serventa, a l'hospici, una solució que li semblava molt adient per tal de no tenir feina ni despeses. Si pensem en com devien ser els hospicis i els convents i els internats religiosos d'aquell temps, fins i tot els de pagament, aquests fets fan esgarrifar ja que eren casos en els quals no hi ha excusa pel tema de les mancances econòmiques.

La segona dona de Verdi, Giuseppina Strepponi, quan va legalitzar la seva relació amb el músic va enviar dos fills del pecat que havia tingut amb un tenor, Napoleone Moriani, un nen i una nena, a la caritat pública. Poca cosa es va saber d'aquestes dues criatures després. La Strepponi tenia una mena de fixació amb el tema de la puresa i el seu passat, no va aconseguir donar fills al músic i van adoptar una neboda de Verdi, Filomena, a la qual li va tocar la loteria. 

El dia del casament de la noia Strepponi escriu sobre la felicitat conjugal i la puresa en uns termes que avui fan certa angúnia quan es pensa en aquells dos fills amagats. És possible que alguna ajuda els facilités però de forma gasiva i secreta. També Verdi queda malparat en aquesta història, de fet durant anys va tenir una mena de mania a les dones pecadores fins que es va ajuntar amb la Strepponi i la va perdonar. Segons expliquen per això és tan amable amb la protagonista de La Traviatta, tot i que la redimeixi la mort, com sol passar en aquestes històries, convencionals en el fons.

Un cas molt lamentable és el de l'escriptor Michel del Castillo, el qual per abandonament patern en èpoques difícils va acabat a l'horrible Asil Durán, experiència que li va provocar un gran ressentiment i que reflecteix al llibre Tanguy. Després va anar a parar a Úbeda, a una escola de jesuïtes on el van tractar molt millor però a la qual dedica molt menys espai en el seu llibre. Fa uns dies van emetre un reportatge terrible sobre institucions religioses de postguerra i sense que serveixi d'excusa per a res he de dir que hi havia llocs i persones molt diferents i que sembla que hi ha més interès en remarcar més aviat l'horror que la pietat, he conegut gent d'aquella època que van viure experiències de tota mena.

Fa poc vaig escoltar la trista experiència de dues germanetes que van patir una infantesa terrible, d'abandonament i irresponsabilitat constant per part d'uns pares hippies, d'aquells que tantes teories sobre l'amor universal proclamaven. I encara sort que eren dues, tenir germans en aquests casos forneix un cert suport generacional que no existeix en el cas de infants que creixen en absoluta solitud. Conec també el cas de quatre germanes que van aconseguir establir entre elles una gran complicitat i col·laboració des de petites, en una família complicada i amb greus mancances de tot tipus.  Penso que tampoc les coses les viuen igual els nois que les noies, per molts motius lligats a la biologia.

La vida és atzar i casualitat, caus on caus i t'ensopegues amb qui t'ensopegues, a més a més de la genètica i el temperament, que et venen sovint marcats d'entrada. Tampoc no cal idealitzar en excés la infantesa, a les escoles es perceben relacions entre els infants, fins i tot entre els més petitons i bufons, que ja evoquen les dels adults, dependències, abusos, enveges, crueltats... De vegades es pateix més a l'escola, a causa de la relació amb els companys i companyes, que no pas a la llar o a través de la relació amb els adults. Hem idealitzat en excés l'educació i s'han bastit teories amb tants forats que si fóssim sincers i capaços d'entomar una realitat difícil i complexa defugiríem aviat per errònies, incompletes i falses. Quan els pedagogs i els metges pontifiquen, tremolo.

6 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Breu història de la infantesa: No hi ha lloc a comentar res, ja ho has dit tot, i molt ben dit.

salut

Enric H. March ha dit...

Partint de la idea que ni el record de la nostra pròpia infantesa es fiable poca cosa es pot dir. Podem analitzar allò que ha portat un infant a ser el que és (i no ho encertarem del tot), però generalitzar-ho a la resta és un error. Són tantes les variable, que no acabaríem mai.

Miquel ha dit...

Amb l´ENRIC "...Podem analitzar allò que ha portat un infant a ser el que és...", metafísica pura, i per tant especulació.
Quan Ortega va dir allò que un és, i la seva circumstància, es referia a això.
No és el mateix néixer primer que fill setè. Home que dona. Negre que blanc. Perfecte o deformat. A Etiòpia o a Àustria. Fill de Onassis que de dos deseredats del sistema.
Encara així, també som el que volem ser.

Salut

Júlia ha dit...

Ui, Francesc, sempre queda molt per dir.

Júlia ha dit...

Enric, cada vegada m'adono més de què aquestes anàlisis sobre passats infantils són més inútils, n'he patit molts a l'escola per part dels 'professionals', em temo que he perdut la fe

Júlia ha dit...

Miquel, això del que 'volem ser' és molt i molt relatiu, en la voluntat també hi ha un component temperamental, històric, genètic o digues-li 'hache'.