24.8.15

SANT BARTOMEU


Avui és San Bartomeu. Bartomeu va ser un nom força popular en d'altres temps, ho és encara a Mallorca, on ha esdevingut un sant patronal molt popular. Els Bartomeus catalans, en general, es fan dir Tomeus tot i que he conegut algun Barto. El més famós dels Tomeus mallorquins, avui, potser sigui en Tomeu Penya. A això que en diem el principat crec que el nom no és tan popular sinó més aviat minoritari.

El seu corresponent castellà ha tingut alts i baixos i en la variant Bartolo ha estat objecte d'acudits i bromes diverses com ara allò de tócame el bolo. Recordo un acudit antic, del gènere paleto haciendo la mili, un gènere que havia estat força recurrent, en el qual a un noiet ignorant el fan passar llista i quan anomena un company com a Bartolo el superior el reprèn i li diu que li ha de dir Bartolomé cosa que fa que a un altre de la llista, aleshores, per si un cas i per evitar-se problemes, l'anomeni Manolomé.

Una de les representacions més habituals del sant és mostrar-lo com un home ja vell, seriós i auster. No el van deixar morir de vell sinó que li van fer la pell, literalment parlant, va ser escorxat i decapitat. Un martiri tan cruel va fer que més endavant fos el patró dels qui treballaven amb pell, blanquers, assaonadors, adobadors. Això dels patronatges és ben estrany, vaja. En algunes imatges se'l representa amb la seva pell a la mà, una cosa com ara els ulls de Santa Llúcia.

El quadre que penjo aquí és de Josep de Ribera, Lo Spagnoletto, i n'hi ha un altre del mateix pintor que en representa el martiri i podeu contemplar al MNAC. És impressionant però me l'estalvio per tal que no tingueu un ensurt en obrir l'ordinador. La pintura té una història atzarosa i molt interessant, fa un temps escoltava algú que opinava que els quadres dels museus sovint tenen més interès per la seva història i avatars que no pas pel que representen i que tot plegat s'hauria d'explicar més sovint.

Ribera va ser un gran artista, cada vegada és més valorat, tot i que va haver d'anar a Itàlia per triomfar, fins i tot deia que Espanya era una bona mare pels forasters i una mala madrastra pels seus fills. Se li va penjar l'etiqueta de fosc i tètric, cosa injusta, car té de tot i al capdavall Caravaggio no és pas més alegre. Va tenir una vida amb èpoques diferents, joioses i tristes, que es reflecteixen en la seva producció. 

El pobre sant, a més a més, té el seu nom lligat a un fet horrible, la matança d'hugonots practicada en la nit del mateix nom, a París i d'altres ciutats franceses. La religió, en el passat, no  era de cap manera un dret individual i encara no ho és pas per a tots els habitants del planeta, ni de bon tros. D'aquells fets encara no se'n sap de la missa la meitat. Ja vaig escriure sobre tot això en ocasió d'un cine fòrum de fa un temps, en el qual projectaven La reina Margot. 

La història oficial francesa, la que s'amolla a les escoles, intenta maquillar una mica el tema amb la justificació que els hugonots anaven provocant i fent el xulo, sempre mirem de treure'ns les puces de sobre quan la història real no respon al discurs que tocaria. Les guerres de religió expliquen l'obsessió unionista sobre el tema d'alguns estats absoluts, al capdavall la Inquisició va ser, de fet, una jugada política per tal de controlar els poders locals, poders que, tot s'ha de dir, en molts llocs d'Europa van provocar moltes més morts de bruixes que no pas a les espanyes.

Però és igual, de tot fa molts anys i pel que comprovo sovint cadascú es queda amb la cobla i hi ha experts per a tots els gustos. En tot cas el pobre Sant Bartomeu, que ja havia patit prou a causa de les seves conviccions, no va tenir la culpa de que un de tants fets d'aquests que ens poden fer avergonyir com a espècie humana s'esdevingués en la seva diada. L'esperança sempre revifa i s'espera que aquestes coses no tornin a passar però tornen a passar i només podem comptar amb l'atzarosa sort de què no passin a tocar de casa si pot ser, al menys durant una bona temporada. Que Sant Bartomeu hi faci més que nosaltres.


4 comentaris:

Enric H. March ha dit...

I no oblidem la popular flauta de Bartolo!

Per Sant Bartomeu abans anava a córrer a Tordera, on fan una cursa peculiar anterior a la invenció de l'atletisme i relacionada amb els atacs dels corsaris a les costes del Maresme.

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

casum dena, l'Enric ja m'ha passat al davant, el meu pare siempre la cantaba: Bartolo tenia una flauta que la tocaba el sólo, y todos querían tocar la flauta de Bartolo.

salut

Júlia ha dit...

Enric, interessant, la cursa 'històrica'. Una flauta mítica.

Júlia ha dit...

Francesc, veig que recordeu algunes de les versions de la famosa flauta, crec que la versió més tradicional és una en la qual es van afegint forats a la flauta:

Bartolo tenía una flauta
con un agujero sólo
y a todos daba la lata
con la flauta de Bartolo.
Bartolo tenía una flauta
con dos agujeros sólo
y a todos daba la lata
con la flauta de Bartolo.
Bartolo, Bartolo tenía una flauta
con tres agujeros sólo...

Hi ha grups alternatius que n'han fet una versió força verda, que no és estrany, fins i tot hi ha una peli amb aquest títol, no crec que hagi arribat a Espanya
https://es.wikipedia.org/wiki/Bartolo_ten%C3%ADa_una_flauta

Evidentment insisteixo en què Sant Bartomeu no té res a veure ni amb flautes ni amb esotssinaments