4.8.15

SOBRE LLIBRES I ESCRIPTORS, BANVILLE I ALGUNS ALTRES


Resultat d'imatges de el libro de las pruebas



Tot i que John Banville porta molts anys escrivint l'interès per la seva obra ha fet una revifalla a partir de la concessió del Premi Príncep d'Astúries. Una bona amiga i gran lectora seva em va passar El libro de las pruebas, recentment reeditat per Alfaguara, perquè no es va adonar que era el mateix que El llibre de l'evidència, editat per Proa i amb una traducció de Dolors Udina en el ja remot 1992, fins que no el va començar a llegir. Anagrama el va editar per primera vegada el 2000. Em temo que el llibre de Proa no es troba ja més que en aquestes webs de segona mà, avui imprescindibles. Encara em sorprèn com trobem traduccions de llibres importants en català, abans fins i tot que les castellanes i abans els autors no arribessin a allò que en diuen el gran públic. Fins i tot les imatges d'aquest llibre en l'edició catalana i la d'Anagrama les he tret de todo colección.

Confesso que no havia llegit fins fa poc temps res d'aquest autor. Diuen alguns experts que el Llibre de l'evidència és un bon títol per entrar en l'univers de Banville. Ara estic llegint Impostures. No es pot negar la grapa i l'originalitat de l'escriptor però els seus personatges són estranys i neguitegen, no puc dir pas que de moment hi gaudeixi en excés tot i que li reconec el mèrit d'haver creat un estil personal. Imagino que llegir-lo en anglès deu resultar molt més interessant, de vegades amb determinats escriptors, i aquest n'és un, tens la percepció de què et perds moltes coses en no poder-lo entendre en la llengua original.


Banville, que també ha escrit teatre, va començar el 2006 a escriure novel·la negra, amb el pseudònim de Benjamin Black. Tot i que Banville és un autor d'èxit i amb molts seguidor deu haver fet més calaix amb aquests llibres que amb els altres tot i que la crítica especialitzada, en general, els considera de menys volada. D'alguns d'aquests llibres, els protagonitzats per Quirke, un patòleg forense, els anglesos n'han fet una sèrie força ben feta, com tenen per costum, que s'ha anat emetent per Antena 3.

Només en vaig poder veure el primer capítol, Christine Falls, no he llegit el llibre, però la temàtica em va semblar ja una mica tronada: nens robats, monges inquietants, la Irlanda fosca dels cinquanta, tan semblant a l'Espanya catòlica de la mateixa època, i sentiments tirant a incestuosos per part d'alguns personatges a més a més de sectes raretes amb intencions poc clares. Com que l'incest sembla ser un tabú que encara, de forma inexplicable, té el seu pes, de tant en tant en surt algun al llibres i pel·lícules, consumat o no, per tal d'escandalitzar-nos una mica tot i que ja no ens espantem de res. Això dels nens robats per monges em temo que també es convertirà en un tema clàssic i recurrent durant una bona temporada.

La novel·la negra sempre ha tingut públic però darrerament el seu excés i el gust pel gènere em resulta inquietant, la veritat i ho he comentat en més d'una ocasió. Fa anys, uns quants, algú es va preocupar de quantificar el nombre de violències que ens amollaven per la tele un dia sí i un altre també però jo diria que la cosa ha anat a més, tot i que no veig que en l'actualitat hi hagi ningú disposat a quantificar-les.  Millors o pitjors hi ha un gran nombre de sèries de lladres i serenos amb variables diverses, a més dels refregits estiuencs de la senyora Fletcher i els seus crims light sempre castigats i fins i tot amb criminals que es penedeixen dels seus actes i els confessen sense problemes en veure's descoberts. Els espais de llibreries i biblioteques dedicats al gènere no fan res més que créixer de forma indiscriminada.

Molts periodistes, cantants i d'altres professionals, tenen la dèria d'escriure una novel·la en algun moment i molts novel·listes d'èxit tenen també la dèria d'escriure novel·la negra o alguna cosa semblant, per tal d'aprofitar la moda o potser per gust pel gènere, qui sap. Recordo un poema de El trobador català en el qual un rei vol ser artista pel fet que era més bella i ben vista la corona de l'artista que la corona del rei. Eren èpoques d'exaltació de la personalitat de l'artista, avui però també el concepte d'art es troba en hores baixes, lligat als calerons i a la promoció, com la literatura i com gairebé tot. Ningú no està mai content del tot amb el que fa, ni tan sols aquells que es pot dir que han triomfat.

El llibre de l'evidència, nom més fidel al títol original, no és un relat negre però també hi ha un crim gratuït per la qual cosa se l'ha comparat amb L'estranger, de Camus, novel·la que en català és sovint mencionada com L'estrany tot i que jo els trobo molt diferents, sobretot pel que fa a les intencions i a la filosofia que s'hi percep. En tot cas també els he llegit en èpoques diferents de la meva vida i això compta. 

A la vida no tot són crims, també hi ha amors consistents i saludables, per fortuna, però la novel·la rosa, que en d'altres llengües té el seu públic i les traduccions de la qual es venen prou bé per aquí, està mal considerada com durant anys ho han estat els tebeos infantils de nenes. També és cert que hi ha novel·la rosa encoberta i ben embolcallada, per tal que no ho sembli. Segons la meva opinió aquest és el cas de l'exitós temps entre costures, per exemple. Fins i tot certa novel·la eròtica pujada de to que s'ha venut com els bunyols per Quaresma té un cert tint rosa, nois rics, noies pobres, submissió femenina i finals més o menys convencionals. 

Llegir està bé i distreu però sacralitzar els llibres respon a idees del passat, de la mateixa manera que se sacralitzava el pa i era pitjor llençar pa que no pas llençar un tros de carn. Els llibres, avui, es produeixen en excés, n'hi ha de bons, de dolents i de dolentíssims, pesen i acumulen pols, tothom els lloa però molta gent se'n vol desfer com sigui, sobretot de les enciclopèdies, que tan bon servei ens van fer durant una època. Ahir mateix algun diari recordava els cinquanta anys de l'inici de l'edició de la GEC, tot i que també en mencionava, ni que fos de puntetes, algunes misèries interiors. Som un país en el qual resulten habituals les arrencades de cavall i les aturades de ruc tot i que després, amb el pas del temps, tot es mitifiqui. En podria posar un munt d'exemples lligats a quelcom molt nostrat, el cofoisme.

8 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

NO HE LLEGIT RES DE BANVILLE, ara estic fruint amb 'la puerta estrecha' d'Andre Gide i m'està esperant Michelíada.


salut

Enric H. March ha dit...

No he llegit John Banville però sí tot Benjamin Black. És novel·la negra, sí, però gens tronada. La temàtica ho pot semblar, però allò que envolta els casos de Quirke tenen a veure amb la història fosca d'Irlanda, amb la hipocresia de la catòlica Irlanda. Black té una prosa impecable i una capacitat per descriure ambients i personatges mol interessant; tot roda sol, i els casos, en el fons, no són el més important de les seves novel·les.

Júlia ha dit...

Doncs ja tens teca, Francesc.

Júlia ha dit...

Enric, potser és que estic una mica saturada de novel.la negra i d'aquest tipus de temàtica, ho admeto.

No puc parlar en profunditat car ja dic el poc que he llegit d'ell, però, en general, les negres és consideren 'menors' dins del conjunt de l'obra tot i crec que ell mateix admet que unes les fa com 'artista', de forma molt lenta, i les altres com a escriptor d'ofici, i que les escriu deu vegades més de pressa.

gloria abras pou ha dit...

Júlia,
Banville és enormement dotat en qüestions de llenguatge. Estic d'acord amb el que diu l'Enric H. March quant a les seves novel·les negres. Les he llegides totes i solament em queixo d'emprar un llenguatge tan superb al servei d'històries que estan bé o molt bé però que depenen molt de l'estil de l'autor. De vegades, quan llegeixo Black, sento que em dona una minsa capsa de bombons embolcallada amb or. I val adir que, com a Black, rebaixa de forma consistent l'esplendor riquíssim que presenta John Banville. No recordo quin any va guanyar el Manbooker amb la novel·la "El mar". La vaig trobar bellíssima, inquietant i, definitivament molt reeixida. No puc dir el mateix d'altres obres -també les he llegides totes- que, sense disgustar-me, s'han recolzat molt en la innegable superioritat verbal de l'autor i, de vegades, m'ha fet falta més espessor argumental.
M'agrada molt que hagis parlat de Banville peerquè, ja es veu, m'entusiasma. Durant anys va portar doble vida mantenint dues famílies...Treballava en una companyia aèria irlandesa i a més a més anava fent llibres. Estimava tots els seus fills i es matava per mantenir-los. Quan ho va creure convenient va reunir les famílies i els va dir la veritat. Ja veus, a més un Superman. Aquesta xafarderia sobre les seves vides privades la vaig llegir en una entrevista del tot fiable.
Salut, Júlia!

Júlia ha dit...

Cert, Glòria, una vida singular, tot un personatge, també, el seguiré llegint, segur.

Loreto Giralt Turón ha dit...

No coneixia a l'escriptor, almenys ara em sonarà.

Júlia ha dit...

Lorena, els gustos literaris i artístics són molt personals, però cal conèixer una mica aquest autor que ara per ara és considerat un dels millors en llengua anglesa,per no dir el número u.