25.9.15

ARA ARRIBEN ELS GEGANTS...

Matí Gegant. XXII Mostra de balls de gegants i Passada de nans i gegants


Mercè 2011

Hem debatut per les xarxes i en família, en moltes ocasions, sobre el sentit de les festes majors del present. Sigui com sigui, les festes gaudeixen de bona salut. A ciutats com Barcelona tot és massiu i multitudinari, a mi m'agrada veure gent als llocs però no tanta, per això em veig incapaç, per exemple, d'anar a contemplar el piromusical in situ. Les programacions de les festes i els seus cartells promocionals han anat variant i la seva contemplació diu molt sobre les dèries, ètiques, estètiques i polítiques de cada època. Els cartells de la Mercè, pel meu gust, haurien de ser objecte de votacions populars a l'hora de la tria. Es parla molt de deixar-nos decidir però sovint no ens deixen decidir ni tan sols aquestes bajanades, suposo que no hi ha una excessiva confiança a l'entorn dels gustos estètics populars, vaja. En tot cas quan ens han deixat triar una cosa d'aquestes sovint després s'han passat pel folre el resultat, com en el cas del monument a Macià.

Una de les poques activitats en les quals participo com a espectadora, encara més ara que sóc iaia, és en anar a veure el seguici dels gegants. Avui hi ha gegants a dojo. Tan sols amb els de Barcelona i fins i tot comptant amb què no tots van a la desfilada matinal, ja n'hi ha per a una bona estona, tant és així que moltes criatures, per molt gegantòfiles que sigui, acaben ben cansades. En aquestes celebracions sovint hi xalen més els pares i mares joves que no pas les criatures, però després les criatures es fan grans i evoquen amb emoció aquella època de la feliç primera infantesa.

Quan jo era petita hi havia menys gegants, els de la Casa Gran i para de comptar, de vegades recordo que els cedien per a les processons de Corpus del barri. Els gegants oficials de Barcelona eren en aquella època Isabel i Fernando però ara els han canviat la filiació, adaptant-los als nous temps, tot i que, sobretot el rei, té encara una evident retirada a aquell senyor tan espavilat que va inspirar Maquiavel. Els gegants responen a molts gustos, n'existeix una gran diversitat, hi ha reis, pubilles, herois, negres, blancs, morenets, moros i cristians, peixateres i baladrers, obrers i xinxes, pageses, actrius de varieté i personatges reals recuperats, com Mary Santpere o Paco Candel. Al costat dels gegants hi ha els cap-grossos, són més grotescos i de vegades les criatures s'espanten amb l'aspecte d'alguns d'ells, a més a més no són tan alts i s'acosten amb més facilitat a la mainada.

Per la Mercè, fa molts anys, venien a la ciutat gegants de diferents pobles i tot i amb aquesta aportació comarcal no arribaven ni a la quarta part dels que avui dansen per celebrar la festa. Per la Mercè sovint fa sol ja que com que s'ha recuperat d'alguna manera la festa de Santa Eulàlia sembla que aquesta no té tant d'interès en plorar i aigualir-nos la sortida. Hi ha tantes activitats i possibilitats de fer coses aquests dies que més enllà d'anar a alguna en concret, a l'entorn de la qual hi tens coneguts o un interès especial, acabes per fer el volt sense cap intenció i aprofitar el que veus de forma puntual i breu, estil tastaolletes. Les festes són necessàries, imprescindibles, fins i tot en un món en el qual no cal esperar la festa per anar a ballar i on sembla que cada dia sigui festa, segons per on transites.

M'encanten les festes per una banda i per l'altra sovint acabo tipa de gent i aglomeracions tot i que en això de les aglomeracions la culpa és compartida. Les festes ens basteixen records imprescindibles, contribueixen a construir això tan eteri i manipulable que es diu identitat. Al llarg de la vida les vivim de forma diversa, amb alts i baixos, en ocasions les odiem i en d'altres les esperem amb delit. Quan hi ha criatures a la família tot es viu amb una altra intensitat, tot es renova, i els odis festers es tornen a reconvertir en poesia a causa d'aquest miracle de la biologia que va generant cícliques resurreccions de plantes i persones, reposicions més que no pas resurreccions, vaja. 

Sobre els gegants, admiro els qui els porten, ha de ser una feina d'allò més feixuga carregar amb aquell pes i fer ballar el personatge fictici. Els gegants són tota una metàfora, semblen tenir vida pròpia però no la tenen i, com als titelles, però amb més dificultat i esforç, algú els mou i els fa dansar. La diferència entre el cos i l'ànima queda ben bé en evidència, ves.

8 comentaris:

Simona ha dit...

A mi tambe m'agrada la festa, pero gairebe semre acabo fent una passejada, mirant una mica de cada cosa. Hi ha tant gent que, ho hi vas molt abans disposada a tot o és l'unica cosa que pots fer.
Ahir a la tarda,a la plaça de la Catedral actuava l'orquestra i cors del Liceu. Dues hores abans estaven assajant, quan van acabar una hora i mitja abans de l'actuació estava tot ple, per tant passejada, creuant el carrer Ferran per veureun tros de l cavalcada fins la plaça de la Mercè, allà tocaven l'última sardana.
De tornada, vam escoltar una mica l'orquestra a la catedral i cap a casa. Ah, el piromusical per la tele

M. Roser ha dit...

A mi m'agrada tot el què sigui cultura popular i els gegants els trobo meravellosos, tan ben plantats i elegants, per cert, que prefereixo els antics que els moderns...I també m'agraden els castellers i els correfocs, encara que aquests una mica de lluny, perquè salten espurnes...

Ramon ha dit...

Ahir vaig veure i viure el seguici de gegants agafant les mans dels meus néts. A primera fila i en un lloc bastant còmode (plaça Castella). La llarga durada no va ser obstacle per que tots gaudíssim de l'espectacle. Com tu dius, un dels que més criden l'atenció de criatures i grans. Els comentaris i expressions de tots dos(sis i tres anys) al pas dels impressionants gegants, complementaren la festa.

Júlia ha dit...

Simona,jo faig el mateix, amb tanta gent per tot arreu poca cosa més es pot fer, però també m'agrada això de passejar sense 'intenció'

Júlia ha dit...

M.Roser, a mi els gegants m'agraden 'en general', no trobo malament que s'incorpori modernitat a l'estètica gegantera tot i que els 'antics' tinguin molt d'encant.

Júlia ha dit...

Ramon, amb criatures petites al costat tot té una nova dimensió, avui seria difícil però els grans del meu temps deien que sempre hi hauria d'haver a les cases mainada petita, em temo que això tan sols era possible en certs mitjans rurals on les generacions convivien però no m'estranya que es pensés així. Si no són a casa, al menys que siguin a prop.

Anònim ha dit...

Hi mantinc una relació ambígua. M'agrada la seva pervivència i veure que hi ha gent que hi deixa les forces. M'agrada mirar-me la festa des de fora, com qui mira una auca.

Júlia ha dit...

Enric, amb els anys sovint t'ho vas mirant gairebé tot d'aquesta manera...