7.9.15

CITES SUADES

De tant en tant, per motius sovint relacionats amb temes actuals o amb circumstàncies concretes, es posa de moda citar el text d'algun autor, en ocasions pot ser una frase lapidària, en d'altres, un poema. Les cites es fan fora de context i pot ser que es facin servir per ben bé el contrari del que volia l'autor. Un exemple és allò de venceréis pero no convenceréis, Unamuno era un home complex i avui és mal llegit i pitjor citat per la gran majoria.

Una cita que sempre es fa servir de forma seriosa i profunda quan el seu context va ser de tafaneria veïnal humorística és aquella que fa sóc home i res humà m'és aliè, de Terenci. Al llarg de la vida he viscut i compartit moltes modes citacionals, Espriu va ser una mina, amb allò d'estar cansat d'una terra tan lamentable i voler-se'n allunyar. Els polítics citen sovint de tot i de vegades de forma maldestra i amb poca grapa pel fet que per citar bé cal tenir memòria o portar uns bons apunts preparats. Fa falta, al capdavall, tenir una certa cultureta assolida.

Actualment no hi ha excusa per citar malament, internet ajuda molt, poses un fragment de qualsevol paràgraf que recordis al buscador i pots trobar la frase, l'autor, el significat i moltes coses més però també trobes molts llocs on la cita està mal posada i pitjor copiada. Durant una temporada el, pel meu gust excessivament sacralitzat poeta Gil de Biedma, va ser molt citat, a causa d'aquell conegut poema en el qual explica com un s'adona en fer-se gran de què la vida va seriosament i no pas de broma.

A Montserrat hi ha escrita una frase atribuïda a Torras i Bages, molt del gust del catolicisme català, Catalunya serà cristiana o no serà. Sembla que aquest senyor no la va dir o no la va dir ben bé així com tampoc Maquiavel va dir mai allò de què el fi justifica els mitjans, vaja. Durant la meva joventut va fer furor allò de que estimar-se no era mirar-se l'un a l'altre sinó mirar tots dos en la mateixa direcció (Saint-Exupery). El cinema que també és una mina va difondre allò de què estimar era no haver de dir mai ho sento. La cultura popular ha fornit grans coses, com allò machinià de no haver de penedir-se del que podia haver estat i no fou. Atribuïm als cantants les frases de cançons que han popularitzat i que de vegades, com en aquest cas, són d'altra gent o de lletristes poc coneguts.

Tot això ve a tomb pel fet que aquests dies trobo citat i copiat a tort i a dret aquell poema tan bonic de Joana Raspall, Podries: si haguessins nascut/ en un altra terra... No diré que no sigui adient a les circumstàncies però ja fa segles que es podria aplicar a moltes situacions i em temo que si continuo trobant-me'l pel facebook, pels diaris o per on sigui potser li agafaré mania i tot a causa de l'excés saturatiu-citatiu.

Joan Raspall va tenir sort d'arribar a centenària pel fet que en els darrers anys va obtenir un cert reconeixement mediàtic tot i que no pas, per exemple, el Premi d'Honor el qual, com sabeu, només s'ha donat a tres dames fins ara. Val més tard que mai. Se la va etiquetar durant anys com a una mena de poeta per a criatures. No hi ha res pitjor que escriure bé per a les criatures, t'acaben etiquetant i ja estàs llest, avui mateix l'Helena Bonals fa referència al cas del Joaquim Carbó. En tot cas primer t'has de dedicar als adults i haver triomfat en el camp dels grans, a l'inrevés sempre ensopegaràs amb un cert menyspreu dels mandarinassos i fins i tot del públic consumidor.

Aquest bonic poema el vaig sentir per primera vegada fa ja uns quants anys, pels volts de les festes de Nadal, en un programa de ràdio escolar. A un nen li van preguntar si havia après algun vers amb motiu de les festes i va recitar Podries de forma impecable. Sento no recordar-ne l'escola ni el nom del noi, em va semblar notable que alguna mestra fes aprendre un poema de Nadal tan alternatiu i que algú fos capaç, encara, d'ensenyar a recitar tan bé quan fins i tot molts actors joves reciten de forma molt justeta.

Les frases lapidàries i els poemes oportuns varien amb les ideologies i els moments històrics. Hi ha grans diccionaris de cites, a mi m'encanten, i tots tenim la nostra antologia al cap, més o menys correcta. Fa més de deu anys que bloguejo i estic segura que si repassés el que he escrit trobaria moltes coses repetides, també frases i poemes o fragments de poemes, és inevitable. Però a la professió periodística i a la política, al menys, els demanaria més imaginació a l'hora de fer floritures en els articles quotidians. I és que, ens agradi o no, moltes coses estan més vistes que el tebeo i caldria renovar-se una mica, al capdavall fem fins i tot un flac favor als autors amb tanta repetició ja que quan una frase o un poema pateixen aquest excés acaben per perdre la brillantor primigènia, la veritat.

11 comentaris:

Miquel ha dit...

Cert, però no em negaràs que hi ha frases (deu ser perquè la història es repeteix) que avui tenen el mateix valor que quan van veure la llum.
M'agraden les frases que solc llegir en la contraportada de La Vanguardia, als entrevistats, no són frases pròpiament dites, són acotacions, i algunes són veritables obres d'art.
Salut

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Tot el que es repeteix massa acaba per perdre aura, però la majoria dels humans som així, mones de repetició...

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

JÚLIA: Cruifjj té unes quantes frases per la historia, o Charly Rexach: còrrer és de covards.
Fuster en parlava de citar les cites i deia tambè, tots els aforismes són intrínsecament falsos i aquest també.
Hi una web: frases y citas que en conté moltes, es pot enganxar al blog amb foto del citador i tot.
De fet, per reiteratives, la majoria de les cites són molt suades, com la de Lennon de que a vida és alló que ens passa mentre fem altres plans.
Després hi han cites errónies com la del text de la làpida dde Groucho Marx i altres, i tambè, ara ja no, però abans atribuïa cites a Schopenhauer o a Madame Bovary que no eren d'ells, peròn quedàva bé i a més a més ningú se n'adonava.
De fet citar algú per reforzar una opinió determinada és una manca de confiança en la propia opinió mateixa, i a vegades tambè de pedanteria per part de l'orador, Foix i Zanuy n'èren un bion parell d'aquests, que quan parlen, s'escolten.

salut, i com deia Madame Bovary: no hi ha res de nou, llevat del que hem oblidat...

Júlia ha dit...

Miquel, crec que no és així, res no pot ser igual pel fet que per molt que hi hagi fets que s'assemblin la mentalitat ni el context no són els mateixos, nosaltres els donem aquest valor de semblança des del present.

Per cert, aquestes que dius sovint són tretes de context i quan llegeixes tota l'entrevista veus que de vegades el sentit que li ha donat l'entrevistat és ben diferent del 'reclam publicitari emmarcat'.

Júlia ha dit...

Teresa, ser original és molt difícil, pràcticament impossible i potser tothom ha copiat sempre tot i que no puguem saber de qui.

Júlia ha dit...

Francesc, hi ha moltes frases que no són de qui diuen, però la llegenda fa forat. Res de nou, efectivament, i sí que hi ha pedanteria però quan els pedants repeteixen coses molt sabudes queden a l'alçada del betum en moltes ocasions.

miquel ha dit...

No siguis rigorosa amb els pobres periodistes en totes les seues modalitats, a la fi segurament pensen que cal educar les noves generacions, i si no ho fan ells, qui ho farà?
Parlant de poetes, t'has deixat aquell text que comença: a l'atzar agraeixo... Segur que es pot trobar en lloc d'honor del rànquing.

Júlia ha dit...

Tens raó, Miquel, ha estat i és un clàssic, el que em sap més greu de tot plegat és que hi ha gent que creu que 'coneix' un poeta perquè li sonen aquestes repeticions recurrents.

Anem ben servits amb els periodistes i amb els seus epígons diversos: tertulians, opinadors, experts...

Júlia ha dit...

Per cert, des que em van explicar que sovint es paga per sortir a l'espai que comentem vaig entendre algunes coses rares de la selecció diària...

Enric H. March ha dit...

Potser les citacions han acabat adquirint una categoria semblant als refranys o a les frases fetes, que n'hi ha per a tots els gustos i interessos. Volen ser la forma laica de les citacions bíbliques, per això sonen tan dogmàtiques.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Enric, i fins i tot una cosa i l'altra es confon, en aquests darrers anys m'he adonat que frases 'familiars' que jo considerava dites o frases fetes eren tretes d'obres de teatre popular, de cançonetes o de sarsueles.