23.9.15

ELOGI DE LA POR







Aquests dies llegeixo i escolto moltes manifestacions sobre el tema de la por en clau una mica fatxenda, un gran nombre de gent assegura no tenir por del futur, del futur polític, és clar. Sobre el futur personal també molta gent m'assegura no tenir por d'una cosa tan terrible i previsible com és la mort, ni tan sols de l'humiliant envelliment. 

Algunes proclames del present a l'entorn dels temes polítics em recorden allò del no pasarán. La covardia s'ha considerat durant anys i panys com un defecte, fins i tot s'afusellava els pobres soldats per covardia. En la intimitat, però, més d'un i més d'una et manifesta si més no una certa inquietud i allò de què el seu mal no vol soroll. Jo em considero covarda i admeto que si bé no tinc ni terror ni basarda sí que sento una certa inquietud davant de tanta eufòria i tanta valentia teòrica i retòrica. 

Hi ha una frase molt repetida pels nostres verals, allò de què la prudència no ens faci traïdors, pronunciada per Jordi Carbonell en aquell ja llunyà Onze de Setembre de 1976. Carbonell encara és viu, ha estat un personatge clau que no ha acabat d'assolir el paper cabdal que li hauria correspost, i és una llàstima que aquella interessant iniciativa dels Nacionalistes d'Esquerra que un dia vaig votar no assolís un èxit més remarcable i un suport més multitudinari. Com hem canviat... 

La frase és molt ben trobada i juga amb dues coses sobre les quals podríem parlar a fons si avui es parlés a fons d'alguna cosa, la prudència i la traïció. Per trair has d'haver estat militant d'alguna idea però l'adjectiu, transformat en insult, s'ha utilitzat com a penjament fent referència a persones que no eren ben bé traïdores. La prudència és una gran virtut, amb la justícia, la fortitud i la temprança formen el quartet de les virtuts cardinals, com recordareu els qui ja sou grandets si anàveu a doctrina. Les teologals són la fe, l'esperança i la caritat. L'esperança és allò que es per més tard, segons expliquen. Avui la fe va de baixa i la caritat està mal vista.




Em ve al cap aquests dies així mateix una altra frase, la d'una coneguda cançó de Raimon, un cantant que avui milita en un prudent silenci i que feia: de vegades la pau no és més que por. Les frases i les consignes van bé per a les cançons, les manifestacions massives i els discursos dels mítings. En la vida real a la gent no feia falta que li diguessin ni cantessin que aquella pau era també por però calia sobreviure. No sempre es pot anar a pit descobert, què hi farem. Les cançons corejades de forma multitudinària amb tota la fe i l'esperança no s'obliden però no són res més que cançons i després dels concerts ens n'anem cap a casa i cadascú topa amb la seva realitat casolana.

Ahir mateix en una tertúlia escoltava algú que comparava l'actualitat i la por que ens volen fer aquells els quals, segons opinions nostrades molt del gust del present, tenen més por que nosaltres, a aquell conte del pastor i el llop. Com recordareu el pastor era mentider compulsiu i de tant fer broma amb allò de què venia el llop ningú no el creia. Però el comentarista va obviar el final de la història, quan realment va venir el llop ningú en va fer cabal i l'animaló, tan mal tractat anys enrere per la mitologia, es va cruspir el ramat sencer i no sé si fins i tot el pastor, ves. 




Hi ha un personatge literari avui prudentment oblidat o gairebé, Pedro Muñoz Seca, qui en el moment de ser empresonat va amollar, segons expliquen, una frase magnífica, digna de Groucho Marx, llàstima que el context fos tan lamentable: Podréis quitarme la cartera, podréis quitarme las monedas que llevo encima, podréis quitarme el reloj de mi muñeca y las llaves que llevo en el bolsillo, podéis quitarme hasta la vida; sólo hay una cosa que no podréis quitarme, por mucho empeño que pongáis: el miedo que tengo. 

Alguns testimonis expliquen que quan anava a morir, a Paracuellos, va rectificar:  Me equivoqué al ingresar en la prisión de Madrid y deciros lo que os dije; sois tan hábiles que me habéis quitado hasta el miedo... 


Com que aquestes horribles històries no compten amb el testimoni dels afectats en trobem moltes versions.





Muñoz Seca amb els seus nou fills (La Esfera)

Pedro Muñoz Seca era un humorista conservador i de dretes però inofensiu. Quan va esclatar la guerra civil es trobava a Barcelona amb motiu d'una estrena, amb la seva dona. Es va refugiar a casa d'un actor però va ser detingut i empresonat. La dona era de nacionalitat cubana i va ser posada en llibertat. El pobre Muñoz Seca va ser traslladat a una presó de Madrid i afusellat pel novembre del 1936, segurament en revenja per la mort de García Lorca, un altre gran disbarat irreversible, acusat de tenir idees monàrquiques i catòliques, cosa que segurament era certa. Muñoz Seca és millor escriptor del que se li ha volgut reconèixer i moltes espurnes del seu enginy són reivindicables. Una vegada li van preguntar pels seus autors preferits i va respondre: MIguel de Unam-uno/ Benito Pérez Gal-dós/ Miguel de Cervan-tres/ Luca de Tena, Tor-cuatro/ Benavente Ja-cinco.

El teatre de Muñoz Seca, tot i que en el seu temps va aconseguir un gran èxit, avui es poc conegut i contemplat, més enllà de La venganza de Don Mendo. Com que la seva figura literària no ha tingut la volada de la de García Lorca ni tan sols les dretes cultes n'han fet bandera, més enllà de dedicar-li algun teatre, i el seu trist final es va oblidar aviat de forma interessada. Expliquen que els pobres soldats de tropa que el van matar li van demanar perdó i li van voler explicar que ho feien per obligació i que ell els va amollar una altra frase memorable, després d'atorgar-los el perdó final i dir-los que no es preocupessin: aunque me temo que ustedes no tienen intención de incluirme en su círculo de amistades...

La por és inevitable i necessària per a la supervivència tot i que de vegades sobreviuen més aviat els valents arrauxats amb sort que no pas els porucs prudents. A l'entorn del valor i el coratge es poden llegir moltes bestieses, algunes de les quals absolutament tergiversades. Hem sofert un excés de mitologia a l'entorn d'una antiga virtut que avui està de baixa, el valor militar. Avui fins i tot  superar, ni que sigui de forma temporal com tot a la vida, una malaltia greu, es considera gairebé un triomf del valor, un mèrit personal, cosa ben surrealista. Els termes militars s'han convertit avui en vocabulari hospitalari, lluitar, vèncer, no rendir-se...

Aquella coneguda senyora que deia que valia més morir dempeus que viure de genolls avui està molt qüestionada i, en tot cas, la gent temorenca i normaleta sempre pensa que s'agenolla de forma temporal, ni que sigui per la mateixa estratègia seguida per alguns animalons que fan el mort per tal de passar desapercebuts. Tot i que també ho poden fer, en alguns casos, per atacar les preses quan se'ls acosten massa.

Una cosa són les retòriques i l'altra la realitat de les nostres mediocres vides quotidianes en les quals la por hi sura de tant en tant per molts motius, personals, familiars, de salut, polítics, laborals, econòmics... Però tanta proclama sobre el coratge individual i col·lectiu em comença a enfarfegar una mica.

Quan som petits, els nostres pares, si pertanyem a una família convencional i afectuosa, ens fan passar totes les pors però el que no sabem encara és allò que Delibes va reflectir molt bé en un dels seus llibres, que els pares i mares tenen tanta o més por que nosaltres. Admetre un cert grau de por ens fa més humans tot i que tampoc no sé què és ben bé, això de ser humà, més enllà d'una referència amarada de mitologia i de biologia mitificada. 

Hi ha moltes històries sobre personatges que després de patir grans pors, en el moment de la mort, davant dels fets irreversibles i dels botxins, han fet discursos reivindicatius o han mostrat un gran coratge, els seus parlaments terminals acostumen a passar a la posteritat i deixen un record inesborrable fins i tot en els seus enemics, i d'aquí ve allò tan tremendo del bel morir, però ningú de nosaltres no sap com reaccionaria en un moment així ni en cap altre. 

La gent de la generació dels meus pares i avis, que en va viure de molts colors, va ser testimoni de tota mena de coses, covardies, crueltats inesperades, delacions per totes bandes, sadisme, traïcions, valenties impensables, fugides insolidàries, reaccions absolutament incoherents i grans canvis de camisa i de jaqueta i fins i tot de calçotets.També va poder copsar grans heroismes, pietats, compassions i bondat imprevisible i tot plegat va evidenciar allò de què no saps mai de qui t'has de refiar. Tenim massa evidències de com reacciona l'espècie humana quan van mal dades per assegurar de forma contundent allò que faríem o que no faríem mai. 






Sobre la por, és ben curiosa l'afició que tenim a voler-ne passar de mentida, a través del cinema, de la literatura, de la lectura, amb l'evocació de casos criminals o amb visites turístiques a presons antigues i exposicions amb instruments de tortura i execució, per exemple. Aquesta afició té un gran component catàrtic i la psicologia n'ha fet moltes interpretacions però de vegades l'afició excessiva del públic en general a la por de ficció fins i tot em fa por, la veritat. Evidentment, és una tendència ancestral i que comença en edats tendres, ja els contes dels nostres rebesavis jugaven amb la por i la mainada hi xalava d'allò més i les històries de fil i canya amb arguments de sang i fetge tenien un gran èxit.  Avui només cal veure l'èxit d'això que en diuen novel·la negra. 

16 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Sobre la por podríem escriure deu bíblies, forma part de la condició humana. Però també forma part de la condició humana superar-la, sortir de l'àrea de confort. Pensa que si no hi hagués hagut gosats encara seríem a les cavernes, ben amagats i ignorants. No cal ser gosat cada dia, però a vegades se n'ha de ser alguns dies de la vida. S'ha de saber discernir quan s'ha de gosar, aquesta és la qüestió. No hi hauria artistes, ni científics ni empresaris sense aquest esperit que fa anar més enllà del que ens creiem que sabem. La por està relacionada amb el nostre jo primari, físic. Gosar està relacionat amb l'esperit, que està per damunt del cos físic, el seu vassall. Siguem amos de les nostres vides i no vassalls... És fàcil de dir, però no de fer, ja ho sé. Hi ha un llibre preciós que recomano sovint: L'home a la recerca de sentit, del psiquiatra vienès Viktor E. Frankl. Va estar tancat en un camp de concentració nazi. Allà va aprendre la gran lliçó de la seva vida. Els qui tenien un motiu 'immaterial', una mena de fe, si vols, per viure (no només per sobreviure), mantenien la dignitat i ajudaven amb estima als que, naturalment, s'enfonsaven.

Júlia ha dit...

Cert, Teresa, tot i que em temo que molts condicionants fan que reaccionem d'una o una altra manera, segons el moment, les circumstancies, l'etapa vital i fins i tot un munt d'aspectes irracionals o poc explicats encara, una pot ser valenta en un moment inesperat i covarda en un altre, per això les biografies tenen sempre punts foscos i depèn de quan i com mors en el fet de com se't recorda. Només volia expressar la meva inquietud -por?- o fins i tot el meu escepticisme davant de tantes manifestacions gratuïtes de valentia com estic entomant aquests dies. M'anoto la recomanació.

Francesc Puigcarbó ha dit...

A vegades per amagar la pròpia por s'en projecta sobre els altres, i aquest és el cas que ens ocupa. No sé per què, però els de la meseta estàn acollonits, cagadets de por vaja.

Ramon ha dit...

Per afegir una reflexió més: Joseph LeDoux comenta: “La por pot, definitivament, modular les situacions socials. Marits, esposes, pares i professors fan servir la por igual que els polítics per aconseguir objectius socials. Aquest no és un judici de valor. És justament el que fem. Seria millor si féssim servir formes menys aversives de motivació però precisament perquè la por funciona tan bé, és per defecte el que més fem servir”.

Dels esmentats podrien ser aquestes expressions amedrantadores:"et deixaré", "cridaré a l'home del sac", "aniràs al quarto de les rates", "aniràs a l'infern"...i així fins l'infinit. Quan et fas fort davant les amenaces i veus la mentida que contenen o bé, que qui preten fer por ho fa per que ell té por, queda desactivat l'espantall.

Unknown ha dit...

De vegades, simplificant, he pensat que darrere de tota decisió més o menys important hi ha una component de por com si ella fora qui ho m ou i qui ho atura tot. Tinc por de fer-ho, Ho haig de fer però em fa por...les generacions de la guerra civil, els vençuts, vivien amb por crònica perquè ja de ben joves n'havien passat molta de por i, poc o molt, ens la varen transmetre.

M. Roser ha dit...

Abans deien: "la por guarda la vinya"...Suposo que la por ens fa ser prudents. Com deia algú, jo només tinc por de la por...

Júlia ha dit...

Francesc, és curiós com mentre afirmen que no pot ser i no serà vagin insistint tant en què passaria si fos...

Júlia ha dit...

Cert, Ramon, tots juguem amb la por per tal de controlar els altres, en algun moment. Els pares i mares encara ho fem servir en ocasions, de vegades de forma inconscient i 'tradicional', de tota manera hi ha pors racionals, que tenen un fonament, i pors irracionals tot i que els límits entre unes i altres són subtils i poc precisos.

Júlia ha dit...

Glòria, precisament jo crec que aquelles generacions havien patit un excés de 'valentia' en molts casos i en van sortir molt escaldats, parlo en general però crec que hi havia por de segons què,per exemple, de la política, de la inseguretat,però, en canvi hi havia un gran coratge a l'hora de sobreviure, de treballar del que fos i com fos... Hi havia por i també desconfiança cosa que no m'estranya, moltes coses que deien els meus pares em venen aquests dies al cap.

Júlia ha dit...

M. Roser, una certa dosi de por és imprescindible però un excés ens pot fer inoperants i porucs, de tota manera hi ha casos i casos.

Anònim ha dit...

No vull fer cap comentari filosòfic. Falten 2 dies per al 27 de setembre. La pregunta és: independència si o no?. Les respostes individuals conformaran la col.lectiva. Els que fomenten la por saben a qui s'adrecen, però que les disquisions sobre la por no amaguin que encara hi ha més sentiments en joc: la crítica pusil.lànime, el conservadurisme personal, la comoditat mental de no trencar esquemes ni hàbits, la torre de marfil que sembla protegir amb puresa i superioritat intel.lectual el fet d'haver de prendre una decisió. Igual que res és tot blanc ni tot negre, hi ha moments -poquets, però hi són- en que un o una ha de prendre decisions. De vegades el color gris és més còmode, vull dir... Jo tinc por de la fam, la guerra i el patiment. Jo tinc por, personalment, dels gats, els coloms i de quedar-me tancada en un ascensor. I què?!! Qui per tots els motius esmentats i encara molts més que podriem afegir, diumenge es desentengui d'aquesta pregunta que és col.lectiva i no individual no és que tingui por, no, és que és un perfecte idiota en el sentit grec clàssic del mot: asocial, egoista i insolidari. Sento ser tan contundent i espero que se m'entengui. Laura C.

Júlia ha dit...

Laura, com que crec que, en general, només podem jutjar les motivacions a nivell individual i en aquest cas n'hi han per a tots els gustos i de tots els colors...

Oliva ha dit...

LA POR BARRA CAMINS...
ENPASTIFA CONSCIENCIES...
ESTRONCA FUTURS...

Júlia ha dit...

Bé,Oliva, ja veus que jo la defenso amb moderació.

Anònim ha dit...

Ja ho has dit gairebé tot, Júlia. La por és inevitable. A l'exterior ens ajuda a sobreviure i s'hi pot viure. La por interna és la més perillosa. Aquella que ens mostra la nostra incapacitat d'afrontar el que som, el que pensem, el que desitgem. Si acceptéssim els nostres monstres, no els trauríem a passejar contra els altres.

Júlia ha dit...

Enric, segurament és així, la por, com el valor, de vegades tenen un gran component irracional contra el qual s'hi pot fer poca cosa.