26.9.15

LA FASCINANT AMBIGÜITAT DEL PAÍS

Resultat d'imatges de EL LLARG PROCÉS

Ahir, en un programa en català sobre llibres, a la tele, van promocionar-ne tres, tots ells en castellà i d'autors no catalans. Això és molt freqüent. No em sembla ni bé ni malament, les coses són com són i no com ens agradaria que fossin, en el camp cultural, en el polític i fins i tot en el domèstic. 

Moltes realitats reflecteixen allò que de forma magistral, en un article a Núvol, Jordi Amat, titllava de fascinant ambigüitat del país. Amat em sembla un dels escriptors més interessants del present en el seu camp, la investigació sobre la nostra història recent. Ho fa des d'un punt vista seriós, rigorós, bonhomiós, sense pressa i sense complexos. Aquest tarannà no és gens habitual i em temo que amb alguna espineta s'ensopegarà i ja s'han ficat amb ell alguns guardians de les essències pàtries. Si entrem en la tòpica dicotomia entre seny i rauxa, Amat és dels del seny i avui estem en temps de rauxa, o així m'ho sembla. És clar que els límits entre una cosa i l'altra no són clars i tots tenim una mica de tot,

Estic llegint El llarg procés, no comentaré el llibre a fons, encara, perquè no l'he acabat però em sembla extraordinari i estic xalant d'allò més. Darrerament tinc més tirada a l'assaig i al llibre d'història que no pas a la narrativa de ficció o a la poesia, potser perquè em trobo amb molta palla ben promocionada i tot plegat m'ha desmotivat. No és pas que en el camp assagístic no hi hagi bunyols, que també, però crec que menys i, en tot cas, els textos més acadèmics s'han de justificar d'alguna manera.

Aquests dies llegeixo i escolto moltes coses estranyes, constato que hi ha dues virtuts nostrades que són relliscoses, l'eufòria col·lectiva i el cofoisme. Hi ha persones que em raonen el perquè del seu possible vot de diumenge sorpreses del fet que no tothom ho vegi com ells i tant clar com és. No cal que expliqui que de persones d'aquests tipus me'n trobo de diferents tendènciesMirar enrere sense manies ni dogmatismes patriòtics ajudaria, però no sempre ens convé. Les realitats i les biografies serioses fan trontollar molts mites, per aquest motiu en ocasions ni tan sols no volem saber coses de la nostra pròpia família.

Ara semblarà que entro en terreny frívol però no és ben bé així. L'altre dia sapejant em vaig quedar aturada en un canal on Bertín Osborne fa una cosa semblant a allò del convidat Om, però sense quedar-se a dormir ni ensenyar com es renta les dents abans d'acotxar-se. Era a casa de Lolita, la filla de Lola Flores. Sempre he tingut una flaca per aquesta família, potser perquè de petita vaig viure a fons l'èxit de la matriarca, per cert, una d'aquestes mostres de fascinant ambigüitat catalana, aquell èxit. Sembla que Lolita Flores ha escrit o dictat un llibre sobre la seva vida i els seus amors i la seva filla, Elena Furiase, que em va semblar brillant i intel·ligent i que és una actriu remarcable, va manifestar que no pensava llegir-lo i que s'estimava més que els detalls, si volia, els hi expliqués la seva pròpia mare en el moment oportú.

Doncs, això. Aquells que vulguin mantenir una certa esperança en la puresa nostrada potser que no llegeixin El llarg procés i que es refiïn, més o menys, dels que els en vulguin explicar els detalls del passat quan toqui i com toqui. Avui molta gent jove -i no tant- critica les actituds de supervivència d'uns anys grisos en els quals, encara que no agradi, ens vam haver de refiar més del Destino que de Serra d'Or. Diuen o deien que la política era la ciència del possibilisme, no tot es pot tenir ni es pot tenir ara. Però qui vulgui entrar a fons en aquest llarg període històric que va des de la postguerra a l'actualitat, en el camp del catalanisme cultural -i també del catalanisme polític- no pot prescindir d'aquesta obra ambiciosa i honesta on ens ensopegarem amb les nostres pròpies contradiccions i les dels nostres ídols, alguns dels quals amb peus de fang i caiguts avui de forma suposadament irreversible. I també copsarem els entrellats del poder i dels poders, fins i tot quan no es tenia cap mena de poder efectiu però sí algun estrany poder a l'ombra, sovint a l'empara d'un catolicisme català protector i ambigu. Cada dia em fa més angúnia la gent que ho té tot tan clar i no dubta quan, de fet, la figura del cagadubtes és també un clàssic català recurrent i fins i tot saludable.


8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

servidor és un dels cagadubtes que no té gens clar això del procès i la posterior independència...

Júlia ha dit...

Això t'honora, Francesc, he, he, les excessives seguretats em fan esgarrifar

Francesc Cornadó ha dit...

Hi ha molts dubtes. Ningú no sembla dir la veritat, potser només hi ha una cosa clara: que això no ho arregla ningú.
Salut
Francesc Cornadó

Anònim ha dit...

És bo dubtar, com és bo tenir certeses (a soles també et diria que és bo tenir creences, però negaré que ho he dit). Però em desagrada l'exhibicionisme tant d'una cosa com de l'altra.

Tot Barcelona ha dit...

Ostras ¡¡¡..He tenido a mi hermana de Italia (calabressa reconvertida en veneciana)...de Huelva reconvertida en catalana sería el símil).
Dice que, si pudiera votar (yo le he explicado, creo que equilibradamente, la situación), yo le he explicado, digo, y me ha dicho que ella votaría a Junqueras....
Oñi altre vaccione di cava, sorella mía ¡¡¡ Bene...bene...
(Ella lo ve desde su punto de vista y con mis informaciones).
A mí me gusta la "farfalla" del Iceta. Pienso que es una persona que no tiene maldad y que lo suyo es vocación de servicio.....Casi la he convencido

Júlia ha dit...

Francesc, és que els humans som molt imperfectes i res no té solucions definitives

Júlia ha dit...

Enric, aquests dies pateixo més l'exhibicionisme de les certeses...

Júlia ha dit...

Miquel, admiro tu fe en este señor pero me temo que no es así exactamente, vease Morán. Hay mucha intuición no comprobada en el voto, uno nos cae mal, el otro nos inspira confianza, ese nos cae simpático y al otro no lo podemos ni ver, sin embargo las biografías serias nos pueden orientar, no los rumores no comprobados y, en todo caso, cada político tiene detrás el peso 'de los suyos' y no actúa de forma individual, aunque quiera...