16.9.15

PARAULES, PARAULOTES, ESCATOLOGIA, GROLLERIA, PICARDIA I RENECS

Resultat d'imatges de virtuts del cagar

Si encara petit
trencava el respecte
a pare i germans
burlant-se del mestre
als nou o deu anys
ja dóna feresa
sentint-lo enfadat
com jura i renega (...)

Poca broma, el renegaire de Bori i Fontestà acabarà penjat a la forca, traient la llengua amb la qual ha malparlat de Déu, els sants i la Verge Maria...

El renegaire, (El Trobador Català)

Resultat d'imatges de follim follam

Una donzella de la costa de Llevant
tota rodona i amb cul que Déu n'hi do
espaterrada sota un marge estava pixant
quan tot de cop li va venir una dolça picor
i la punta del ditet
ditet, ditet
neguitosa s'hi posava
i tot fent ralet, ralet
la porca com disfrutava
fins que va sentir-se el dit
humit...


(Fragment de la versió alternativa de Llevantina, que jo sàpiga d'autor anònim, la transmissió oral de la qual ha fet que n'existeixin diferents variants. L'èxit actual del gòspel amb un ús abusiu de la llengua anglosaxona ha fet que no s'exploressin del tot uns camins tan excitants en el camp del cant coral nostrat).


Vaig anar a l'estrena teatral que inaugurava la temporada del Teatre Condal. No valoraré aquí ni l'obra ni els actors, ja que ho he fet en un altre blog especialitzat. Tan sols volia comentar el fet, una constant des de fa anys, que el teatre, el cinema i la televisió han incrementat en els darrers temps l'ús repetitiu i piconador d'allò que abans en dèiem tacos o paraulotes. Malgrat que s'han fet esforços importants per tal de difondre l'ampli vocabulari existent en la nostra llengua sobre el tema, l'empobriment semàntic fa que en general haguem d'escoltar una i altra vegada tres o quatre expressions d'aquest tipus, repetides fins a l'infinit: cony, collons, fill de puta i estar que t'hi cagues.

Quan es va iniciar el tema de la immersió, que tan bons resultats ha donat a la llarga, vaig constatar una gran mancança, els alumnes que no eren de família catalanoparlant queien de forma irreversible en una normalització una mica ensopida i no tenien un accés directe i viu a aspectes coloristes d'altres temps, clar i català: castellanismes, barbarismes, insults i penjaments, paraulotes i renecs. Cosa que propiciava el retorn al castellà en casos puntuals d'excitació i que ha contribuït a l'eclecticisme bilingüe en aquest camp, un camp que no té unes portes gaire definides.

Els inicis de la TV3 van ser encara molt  puritans i els qui tinguin uns quants anys recordaran com al principi, en els espais de producció pròpia, s'escoltava poca cosa més que algun vatua l'olla. La Sue Ellen, per exemple, no va passar de ser un pendó. Després d'algunes crítiques d'experts, que sempre hi ha experts per a tots els gustos, ens en vam anar a l'altre costat del tema i els collons, fills de puta i estar que t'hi cagues ja van començar a assolir un interessant protagonisme en els mitjans habituals i en les sèries amb audiència.

Durant anys  i panys vaig escoltar interpretacions diverses sobre el rebuig dels catalans a la referència als aspectes sexuals de forma grollera, potser a causa d'un montserratisme militant o a l'origen burgès de la Renaixença. El diccionari Fabra original va bandejar tot el que fos malsonant o inconvenient, m'imagino que moltes llengües han caigut en aquest parany però aquella activitat tan interessant quan comences a créixer, buscar paraules al diccionari per informar-te sobre temes tabú, amb el Fabra hauria resultat més inoperant, fins i tot, que amb els diccionaris convencionals castellans, em temo.
El bandejament del sexe groller es va sublimar amb un excés de referències escatològiques relacionades amb la merda i el cagar, què hi farem, per algun costat hem de donar sortida a l'ànima rebel. És clar que tot plegat tenia els seus moments reivindicatius. A la meva parròquia un senyor que era molt bon rapsode ens amollava durant la festa de la Castanyada allò de les Virtuts del Cagar o l'Oda a la Merda, amb tanta grapa que ens petàvem de riure i amb tant de respecte aparent com quan recitava Maragall, Verdaguer, Sagarra o El plat de fusta

El fet és que existia una tradició molt més punyent i agosarada relacionada amb el sexe, la qual vam trigar més a conèixer, sobretot les noies. Hi havia allò del Rei Jaume, cuplets pujats de to i moltes lletres, fins i tot de sardanes, adaptades a la picaresca sexual les quals més endavant, en temps d'obertura ideològica, fins i tot es van recollir en discos convencionals que van solucionar-nos el problema dels regals nadalencs als familiars alternatius.

Un gairebé neologisme va ser això del follar, una paraula que ens va ser aliena fins que va començar a popularitzar-se, i jo crec que hi va tenir a veure el bilingüisme, encara que ens dolgui. Una cosa molt lletja i condemnable eren els renecs, en els quals sembla que estaven especialitzats els carreters, barrejaven sexe, religió i escatologia, de tot. N'hi havia que eren d'una elaboració acurada i imaginativa però tot just ens va arribar allò del mecagum Déu o el més suportable mecagum Judes. L'immortal Trobador Català té un vers sobre un renegaire, molt educatiu.

Resultat d'imatges de renegaire
A la meva escola de monges franciscanes van arribar quan jo era petita unes monges basques de l'orde, de les quals s'ha de dir que tenien molt mal geni però van refer l'escola i la van modernitzar de forma acurada. L'escola dóna a una placeta, la del Sortidor, on aleshores, en determinades hores s'aplegava el bo i millor del barri, dit sigui amb ironia. Una vegada una de les monges basques ens va comentar que havia de tancar la finestra per no escoltar disbarats i que Catalunya era un dels llocs més malparlats d'Espanya. 

Hores d'ara no sé si es referia a les paraulotes en català o en castellà, el meu barri sempre ha estat un garbuix, i potser és que el català contundent sona dur a la gent de fora, no ho sé. Avui al barri hi ha gent de tants llocs que si diuen paraulotes en el seu idioma nadiu ningú més que els de la seva terra en serà conscient tot i que de vegades, quan escolto persones estrangeres parlar pel mòbil, intueixo que estan dient a algú de tot menys guapo.
Un capellà de la meva adolescència que anava de progre, ens va explicar un acudit-facècia sobre un home que sempre deia paraulotes, en concret, collons, al qual se li va acostar un altre senyor i li va dir, educadament, vostè no és un home, car els homes els tenim en un altre lloc i vostè els té a la boca sempre. Aleshores em va semblar un acudit agosarat, encara més venint d'un capellà. Un altre acudit del mateix professional de la transcendència era preguntar-nos quants culs hi havia en un llit de matrimoni. Per si no ho sabeu n'hi ha vint-i-tres, el cul d'ella, el cul d'ell, el cul-xon i els vint culs matrimonials. És clar que els vínculs en català normatiu són els vincles però aleshores l'acudit faria figa i per això també es permet la gracieta del colchón. Tot plegat en aquells anys ens feia sentir tractades com adultes, santa innocència.

Els missals i catecismes d'abans incloïen dibuixets on es veia el nen Jesús plorant mentre un home, sempre era un home, treia per la boca tota mena de bestioles rares les quals se suposava que eren renecs, blasfèmies o flastomies. Com amb tantes coses, tampoc no sabíem aleshores ben bé què eren els renecs si no era que els podíem escoltar pel veïnat però en una època en la qual fins i tot als tramvies hi havia un cartell que prohibia la blasfemia y la palabra soez, amb amenaça de multa, les coses no eren tan fàcils. 

Més d'una criatura pensava que la paraula soez, literalment, era un pecat tan gros com dir puta o maricón. Puta i maricón, per cert, no vaig saber què volien dir més enllà de ser pecats fins els deu o onze anys, com és sabut els diccionaris consultats pel que fa a les putes et remetien a les rameres i dones públiques i et quedaves in albis. I no és pas que no sabessis, més o menys, què existien dames dedicades a aquests afers sinó que a les cases discretes en deien dones de la vida. 

Amb les reivindicacions dels col·lectius homosexuals la paraula maricón s'ha anat bandejant de la nòmina insultadora i em sembla molt bé, però com que amb la prostitució no ens n'acabem de sortir encara s'utilitza sense manies això tan lleig de fill de puta, una de tantes incoherències socials i lingüístiques i una expressió totalment injusta pel sector professional de l'amor mercenari, la veritat. Genera un cert refús insultar a algú dient-li maricón però, en canvi, es continua enviant la gent a prendre pel cul i fins i tot se'ls diu, que et follin, expressions aquestes que podrien ser objecte d'un ampli debat sobre prejudicis a l'entorn del capteniment sexual. També s'ha enviat la gent sovint a cagar, cosa absurda tractant-se d'un aspecte fisiològic quotidià tan necessari i universal, la veritat.

Els renecs a l'entorn de la divinitat no tenen la càrrega transgressora d'abans i han anat fent moixoni, més aviat pels canvis en els costums que no pas a causa d'una rància moralitat casolana. De fet, res té la càrrega transgressora d'abans i per això en sorprèn que encara se cerqui la rialla fàcil amb aquestes expressions,  tot i que he comprovat com aquests mots arrangen de vegades un text ensopit i provoquen una hilaritat condescendent. El que passa és que a força de repetir-se perden la gràcia.

La vulgarització i excés de coses com estar que t'hi cagues ja resulta una mica preocupant. Un còmic molt amic del tema era Rubianes, tan lloat i en pau descansi, però l'humor del qual, ho sento, connectava ben poc amb el meu tarannà. Deu ser cosa de l'educació rebuda però escoltar això del cagar fora de context, una vegada i una altra, em produeix cert cansament i fins i tot angúnia. Admeto el pes de la professió, l'educativa, que exigeix una certa exemplaritat vital. Imagineu una mestra de primària dient a un alumne que ha fet un treball magnífic: nen, això està que t'hi cagues! Aviat tindria al damunt el claustre i l'associació de pares i mares i fins i tot el departament, em temo. 

Tot té el seu context, ho admeto, i el puritanisme és perillós i menyspreable,  ep. Els pares i mares de vegades, a casa, diuen coses lletges en moments de tensió,  però si les diuen les criatures que van a escola protesten i manifesten que allò ho han après a les aules, se suposa que d'altres companys i companyes, és clar.



Admeto que hem de tenir sortides lingüístiques que ens serveixin d'escapament quan ens emprenyem. Els límits són difícils de trobar. Però les repeticions pesadetes, posades amb calçador a la recerca de complicitats recurrents, en aquest camp com en tants d'altres, empobreix el llenguatge, en català, en castellà i en esperanto, em temo. En tot cas és curiosa la intermitent reivindicació de la paraulota i l'insult en català, un cosa com ara car renega en català, Déu li do glòria, en comparació amb l'obsessió en contra d'aquestes expressions que hi va haver en d'altres èpoques no tan llunyanes. 

Com en tants aspectes de la nostra vida quotidiana trobar un equilibri és difícil però al menys demanaria als autors teatrals i als guionistes que fessin un esforç creatiu i d'imaginació sobre la qüestió. Per cert, és ben curiós com la paraula escatologia des del mateix origen hagi donat peu a dues interpretacions ben diferents, la veritat. O potser no ho és gens, d'estrany, ja que els homes i les dones estem fets de moltes coses, visibles i invisibles i ara per ara ens resulta impossible de saber si al cel, l'infern i el purgatori continuarem tenint determinades necessitats fisiològiques. Un exemple de ridícul puritanisme consumista són les referències publicitàries al restrenyiment i la necessitat de regular el tema amb aquests iogurts que sembla que ho curen tot, tot, tot.


I és que la normalització lingüística de la grolleria ja ha arribat fins i tot a la literatura infantil i juvenil, què hi farem... Som tan moderns i trencadors per aquests verals...

8 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

llamp de llamps! batúa l'olla! casum dena! cagati lorito que diria en Rubianes, tu ja ho dius tot i nomès queda per afegir al que has escrit: amén, tapat el cul amb ciment i amb un totxo ben calent, que aqui som malt parlats i escatológics de mena, i tota una generació patim la síndrome 'SUE ELLEN ETS UN PENDÓ' i 'AFRODITA PECHOS FUERA'.


salut i molta merda

Júlia ha dit...

Sí,Francesc, però després vas al teiatru i sense com va ni com ve es queden descansats.

montse ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Ramon ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Ramon ha dit...

Penso com tu sobre l'abús d'expressions "barroeres". Com la sal o el pebre, amb mesura, alegren els plats; en excés, els arruïnen

Júlia ha dit...

Ramon, és que han passat de ser 'pecats' a ser expressions gairebé obligatòries per tal de semblar 'modern i espontani'

gloria abras pou ha dit...

Em molesta molt i molt tanta vulgaritat. Algunes emissores han perdut la consciència de que per antena les escolta molta gent i, tanmateix, els periodistes o comunicadors, no tenen cap control sobre com diuen les coses.
A mi també em molestava en Rubianes.m Era pesat i exagerat i, malgrat el seu talent, jo el freqüentava poc perquè era clarament irrespectuós i despertava rialles fàcils a un públic mancat d'exigència.

Júlia ha dit...

Glòria, per la tele sento bestieses i grolleries però per la ràdio, a totes hores, n'escolto moltes més, cosa que no vol dir que no hi hagi bons programes, la recerca de la rialla fàcil em posa nerviosa i em genera rebuig, en el tema escatològic i en el polític i s'hi cau sovint, sobre Rubianes coincideixo, no entenc les devocions que generava, de tota manera els humoristes sovint cauen en aquesta mena de coses, i és que és difícil mantenir un llistó alt en el tema de l'humor intel·ligent, em temo.