11.9.15

POESIA,GUSTOS I TENDÈNCIES


L'estel d'un esguard
i el d'una senyera,

la guerra i l'amar:
la sal de la terra.

Al llavi una flor
i l'espasa ferma.

Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)



El camp de la poesia és complicat pel fet que ja la cultura és difícil de definir o de comptar amb una definició consensuada. Aquell conegut poema de Bécquer en el qual una noia pregunta què és això de la poesia i el poeta li diu que poesia és ella pot resultar adients en segons quins contextos, però l'objecte sexual de la definició ja fa anys que deu haver retornat a la pols i, en tot cas, deu ser matèria poètica etèria.

Abans, en el temps dels meus avis, fins i tot dels meus pares, la poesia sempre rimava. Per això hi havia unes normes mètriques que s'havien de seguir. De poesia n'hi havia de millor i de pitjor, com ara. La rima ajuda a memoritzar i a refilar. Amb el temps les modes van canviar i, com va passar amb la pintura realista o mig realista tot allò que feia tuf d'acadèmia i encotillament va ser bescantat pels moderns.

El que m'estranya és que aquestes modes avantguardistes de fa tants anys no entrin ja en decadència, com va passar amb les anteriors, que ningú no les contesti de forma adient, àdhuc  revolucionària. Que ningú no qüestioni a fons Tàpies, Miró i molts poetes actuals o ja no tant actuals que creuen que fer poemes es anar escrivint tal com raja però fer-ho en columnetes.

La poesia convencional i rimada, com els paisatges figuratius, van passar a ser, gairebé, patrimoni del poble incult el qual, en la intimitat, continua recitant Sagarra o García Lorca. La rima i l'estructura en estrofes pervivia en la cançó però avui, ni això. Molts cantants i grups moderns sembla ben bé que es vagin inventant les lletres mentre canten i pel que fa a l'invent molts no arriben ni a la sola de la sabata dels glossadors populars.

Enviar a un concurs d'una certa volada un llibre de sonets o de poemes rimats és una ingenuïtat. En canvi, a l'hora de la veritat i dels sentiments la gent retorna a les convencions, i això s'ha pogut comprovar amb el poema de Joana Raspall que mencionava ahir i que aquests dies és trending topic. La poesia, diuen, a l'hora de voler retrobar mètriques i rimes perd sentiment. Però això no és cert ja que fins i tot els poetes més trencadors elaboren els seus textos, molts dels quals cada dia estan més allunyats del món real, d'allò que cantava Yupanqui, vete a mirar los obreros, los hombres en el trigal y como lucha la gente por un pedazo de pan.



Ja sé que simplifico, per tal de demostrar  a fons totes aquestes teories caldria gairebé elaborar una tesi doctoral. Molta gent em diu que ara no li agrada la poesia i crec que és pel fet que no ha trobat la seva o que no li han explicat o llegit bé. Els cantants de vegades han fet molt pels poetes, Serrat amb Machado, Ovidi amb Estellés... En d'altres ocasions també han destrossat els poemes i els poetes, hi ha de tot. Avui pocs actors i actrius saben recitar bé però quan te'n trobes un dels bons és un goig escoltar-lo i els bons recitadors i rapsodes milloren qualsevol text mediocre i exalten els de qualitat. Una qualitat sempre relativa car tot són gustos i moments vitals.


Una vegada l'enyorat Paco Candel comentava, en un acte literari, que ell no s'havia presentat mai a un premi de poesia pel fet que pot ser que escriguis un tipus de poesia que no és de moda, de la moda que segueix el jurat. Llegir la nòmina de gent que forma els jurats dels premis literaris, -dels grossos, els menuts són una altra cosa-, ja dóna una idea de què es pot premiar o no. Els premis no volen dir res però donen uns calerons i asseguren la publicació tot i que no pas la difusió ni la fama efímera, que va per altres camins.

Fora dels canals més o menys acadèmics hi ha un món poètic una mica ocult però immensament viu de poetes naïf, de rapsodes, d'esforçats treballadors de la paraula que publiquen com poden i on poden. En aquest món, més o menys com en el món oficial i promocionat, hi ha de tot i per a tots els gustos. El poema aparentment més maldestre o banal ens pot emocionar en un moment concret i el més ben elaborat i perfecte, no dir-nos ben bé res. 

Els actes lúdics de les associacions sempre comptaven, en el tems de la meva joventut i de la dels meus pares, amb rapsodes esforçats i també hi havia de tot. Una poesia com ara El plat de fusta, un clàssic popular, et podia fer plorar si el recitador era bo i et podia fer morir de riure si era lamentable, passa una cosa semblant amb el teatre ja que de fet recitar en veu alta és també fer teatre. Molta gent se sabia poemes llargs de memòria però amb la pedagogia moderna la memòria, que era una facultat de l'ànima, segons la doctrina, acompanyada de l'enteniment i la voluntat, va passar a ser la intel·ligència dels tontos.

Res ha mort del tot i sempre resten llocs on pots escoltar poemes recitats i contemplar sarsueles, per exemple. Però tot plegat són exotismes ja que el món canvia i els poetes també. Hi ha avui un tipus de poetes populars mediàtics una mica estranys pel meu gust però si apleguen gent i seguidors, alguna cosa deuen tenir. Els poetes que fan poesia d'aquest tipus, com els pintors moderns van començar sent alternatius i han acabat per entrar en el circuït oficial quan han pogut. Es clar que la poesia no mou mai tants diners com la pintura, com la pintura promocionada i oficialitzada, és clar.

Per casa corren encara unes antigues publicacions barates que es venien als quioscos en temps dels meus avis, amb poemes d'èxit d'aleshores, Campoamor, Bécquer, autors d'aquest tipus. En català també hi havia tot un gènere poètic recitable i popular, les publicacions de la desapareguda editorial Millà van aplegar molta d'aquesta literatura que podia tocar de tot, des de l'escatologia humorística a la tragèdia irreversible. Josep Maria de Sagarra va saber recollir la necessitat popular de poesia i elevar-la a una categoria magnífica però va ser molt bescantat i criticat pels envejosos. Som un país de prestatgets i capelletes, petit i mesquí, en el qual en lloc de sumar tenim tendència a restar i dividir i només cal veure el pa que es dóna en el camp polític.

En el camp literari, cultural en general, tot és relatiu, practiquem la religió que ens ensenyen a casa, a l'escola, sense qüestionar-la fins que no ens fem grans i, aleshores, o bé en continuem sent devots seguidors o bé ens n'anem a l'altre costat i som uns rebels a la contra, però amb aquesta contestació també podem caure en el parany de nous dogmes i creences. Els gustos personals a l'entorn d'això tan indefinible que és la cultura van lligats als nostres aprenentatges i a la grapa dels adoctrinaments que de forma conscient o inconscient hem anat entomant.

Molts aspectes de la poesia giren al volt del camp de les emocions. Per això encara no he trobat cap definició adient de què és la poesia, però tampoc no sé què és la cultura, què és una pàtria, un país, ni tan sols què és una llengua ja que els mateixos diccionaris reals o virtuals es fan un garbuix a l'hora de donar explicacions. I tan clar que sembla que ho té una gran majoria! 

10 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Amb el pare no ens posem d'acord, si no rima no és poesia - segons ell - i jo li dic que el que ha de tenir un poema és musicalitat i per aixó no cal que rimi, passa, almenys a mi, que si es excessivament rimat em sona a antic, a cursi. Hi ha un bloc xilè ENLETRASARTE, que publica tota mena DE POESIA RIMADA amb totes les seves variacions de soneto, cuarteta, etc, que jo desconec, ja saps quin tipus de poesia escric jo.

salut

miquel ha dit...

Dubito, ergo cogito -frase que crec que mai va dir ningú- em sembla la base de l'existència. Què es pot fer quan ja no tens dubtes?

Júlia ha dit...

Francesc, la meva opinió personal és que hi ha poesia rimada bona i dolenta i poesia lliure bona i dolenta, com en pintura, ara bé, amb la no rimada és més fàcil fer passar bou per bèstia grossa, com en això de la pintura 'moderna'.

Júlia ha dit...

Miquel, adonar-te, si pots, de què t'has tornat un feixista o un fanàtic.

Júlia ha dit...

Ara publico un llibre de poesia,ja aniré informant, i hi tinc poemes de tot tipus, rimats, no rimats, estripats, socials... la rima i el ritme em semblen un joc i demanen un cert enginy a més de la grapa poètica, a mi és que m'agrada escriure de tot, fins i tot m'agradava escriure programacions a l'escola, que ja és gros.

Júlia ha dit...

Ausiàs March rimava i no em sona gens a antic, el mateix pel que fa a Foix, Sagarra, Miguel Hernández, tot i que no hi ha gairebé cap poeta que m'agradi en blog, Sabina i Krahe, els cantants, tenen unes lletres molt ben rimades moderníssimes, Sabina té llibres de sonets, aquí a Catalunya som tan 'moderns' que anem del blanc al negre amb una gran facilitat.

Darrerament es recorda molt Gil de Biedma i a mi, més enllà de mitja dotzena de poemes molt bons, no em diu gaire res, la veritat. Però vaja, 'algo tiene el agua cuando la bendicen' que diuen els castellans i jo també. Tot i que no sé ni si la beneeixen, ja.

M. Roser ha dit...

He rebut la teva invitació a la presentació del teu llibre i m'agradaria anar-hi, però no sé si em serà possible, però com dius que en faràs més...

Després de llegir la teva reflexió he vist que estàvem d'acord amb moltes coses i per això m'he permès recuperar aquesta que jo vaig fer al meu blog ja fa un temps...Poesia rimada, o no? Penso que la poesia ha de tenir un ritme intern, rimada o no, a gust de qui l'escrigui:

"Jo penso que per fer poesia calen dues coses importants: Tenir alguna cosa per transmetre(sentiment) i saber-ho transmetre (tècnica). Hi ha qui té molt per dir i no sap explicar-se, i qui s’explica molt bé, però no té gran cosa a dir...Jo, si he de triar, prefereixo que predomini el sentiment.

Potser també cal tenir necessitat d'expressar-se. El poeta xec Rilke, en el llibre cartes a un jove poeta, li diu: ”no escriguis poesia, si no tens necessitat de fer-ho”. Jo, aquí, discrepo una mica, ja que crec que pots escriure’n només pel gust de fer-ho, perquè t’agrada compartir sensibilitats.

També diria, que la poesia és una actitud davant la vida. És anar pel món observant el que passa al nostre entorn, perquè les persones i les coses ens transmeten missatges, i un cop els hem fet nostres, podem fer-ne partícips als altres. A mi m’agrada molt aquella frase que diu:
“APRENDRE A MIRAR ÉS APRENDRE A ESTIMAR"

I no necessàriament el poeta, a d’escriure poemes i a l’inrevés, hi ha qui escriu poesia i té molt poc de poeta. És clar que això és molt relatiu, però per a mi, té molt a veure amb la sensibilitat i l’estètica. I per sensibilitat entenc no quedar-se indiferent davant les coses, tant si són positives com negatives.

També voldria parlar de la interpretació de la poesia. És fiable? i tenim dret? A vegades és fàcil saber que ens vol dir l’autor/a, però sovint cada lector/a en té la seva pròpia visió.

I, finalment, penso que la poesia s’escriu principalment per ser llegida, ja que quan passa a ser poesia escoltada, depenem molt del sentiment que hi posi la persona que en fa la lectura".

I aprofito per dir que jo no sé recitar poesia, i quan m'ho demanen , dic que jo llegeixo...Però moltes vegades tinc vergonya aliena dels que presumeixen de rapsodes i fan un mica de pena.
(Per cert , a mi Tàpies no m'agrada gens...)

Bona nit i perdona la parrafada.


Júlia ha dit...

M. Roser, fas moltes reflexions interessants sobre el tema, un tema complex i en el qual no hi pot haver veritats absolutes, encara menys en el present. Hi ha molts tipus de poesia i per això s'ha distingit sovint entre el poeta que 'neix' i el poeta que 'es fa', això val també per a moltes altres manifestacions artístiques i culturals, aquesta divisió no és mai clara del tot. Quan jo estudiava recordo el gran Salvat com comparava Riba amb la seva dona, Arderiu, i opinava que Riba era un dels poetes que 'es fan' i Arderiu una poeta de les que neixen amb el do. Quan les dues coses coincideixen es quan es pot fregar l'excel·lència. Però després he llegit més ambdós i també matisaria, Riba en ocasions és molt'sentimental' i Arderiu també 'elabora'. Això val per a la música, per a la pintura...

En el meu cas m'agrada escriure de tot, també poesia, però n'he escrit de moltes menes i aquest darrer llibre n'aplega de tot tipus. El sentiment és important però no n'hi ha prou, segons la meva opinió, cal també elaborar i corregir, quan som adolescents escrivim sovint portats pel sentiment, allò de tal com raja i la paraula viva, però això, també recullo opinions de Salvat, va perjudicar alguns autors com el mateix Maragall, que té poemes molt 'sentits' però poc elaborats.

Júlia ha dit...

Vázquez Montalbán que també volia ser considerat poeta i no ho feia malament explicava un dia que primer fas el poema a partir d'un fet, per exemple, la mort d'una persona estimada, però després el 'passes' pel Maria Moliner, que és l'excel·lent diccionari castellà tan utilitzat.

Hi ha molts tipus de poesia, segons el moment, també hi ha poesia narrativa, onírica, un mateix autor pot escriure coses molt diverses, i també hi ha poesia professional, com ara la que feia servir Sagarra en les obres de teatre cosa que no li treu volada en moltes ocasions. Els grans autors de teatre antics que escrivien en vers tenen fragments magnífics.

Va existir una mena de mania persecutòria en contra de rimes i estrofes, com també en contra de la pintura més o menys realista, tot plegat són tendències que em superen però fan forat i creen mandarinatges.

Sobre rapsodes, tens raó, n'hi ha que fan angúnia perquè es passen de voltes però hi ha gent que valora el 'desmadre', és difícil conjuminar naturalitat amb bona praxis, en aquest camp, però he escoltat persones que ho aconsegueixen, Jaume Comas, Imma Colomer, Lluís Soler, en català. ..n'hi ha més però menciono els primers que en vénen al cap, un poema o una obra de teatre no semblen el mateix ben dits o mal dits.

També hi ha l'opinió de què els poetes no són bons rapsodes, en general, i potser és cert en molts casos, n'he escoltat alguns recitar els seus poemes amb poca grapa, però també hi ha excepcions, en concret recordo uns poemes recitats per Estellés de forma molt justeta malgrat ser un bon poeta.

Hi ha pocs poetes que m'agradin 'en bloc', en general qualsevol escriptor té una mica de tot i de vegades es parla de bona poesia i en realitat es parla de mitja dotzena de poemes dels autors.

Pel que fa a mi mateixa, com he comentat, tinc de tot, la rima me la prenc una mica com un joc i un repte, encotillar sentiments sense que perdin emoció és tota una tasca apassionant. Com que tinc tendència a l'excés m'agraden composicions com els sonets, que et fan limitar aquesta tendència. Però també he escrit poesies d'encàrrec, per a amics, casaments, aniversaris, poesia per a infants, em diverteix. I poesia humorística o adaptacions en broma de lletres de cançons. Tinc escrits en vers lliure, amb rima, sense rima, haikus i de tot. Cada cosa té el seu moment, també per als lectors, tinc poesia més intimista i també narrativa o de crítica social. Escric per passar-ho bé, ja no tinc aspiracions de passar a la posteritat però tots tenim les nostres vanitats i veure un llibre teu fa il·lusió encara que sigui difícil que t'atorguin el Nobel o el Premi d'Honor o el que sigui.


Jo no sé si la poesia s'escriu per a ser escoltada o llegida, de fet va néixer per a ser escoltada, musicada. També per això hi ha moments i circumstàncies. Sobre la interpretació, està bé escoltar els 'experts' quan incideixen en les interpretacions però també tenim dret a fer la nostra o a no fer-ne cap, com en el cas de la pintura o la música, el que passa és que de vegades aquestes 'claus' culturals donen una perspectiva més àmplia sobre el poeta, lligant-lo a la seva circumstància i al seu moment vital, no sé si això es bo o val més acostar-se al poema sense prejudicis ni massa coneixements, crec que depèn, com tot.

Aquests darrers anys, després de jubilar-me, he anat a fer cursos de dibuix i pintura, sempre hi he tingut una certa afició, he trobat professores i professors diversos però alguns molt bons i en molts aspectes he après també a 'mirar' més que no pas a dibuixar o pintar, és el que tu menciones respecte a la poesia, a mirar amb més profunditat i això és 'estupendo'.

Per cert, hi ha qui diu que no es pot escriure poesia en més d'una llengua però també tinc coses en castellà que no estan malament del tot, la nostra situació que per una banda té els seus problemes ens ha fornit també aquesta possibilitat i no vull confondre la llengua i la cultura amb els polítics, la veritat.

M. Roser ha dit...

Només un últim apunt, Júlia...No en oblidem mai de Verdaguer, el poeta del poble...
Bona nit.