4.10.15

CULTURES POPULARS ANÒNIMES I EFECTIVES


Uns bons amics del barri estan recollint fotografies antigues per a un nou volum d'aquests de L'Abans, una bona iniciativa que ha aconseguit recuperar un munt de material gràfic de pobles i barris, molt interessant. No els resulta fàcil perquè, ai, al Poble-sec poca gent tenia fa anys màquina de retratar.  Recordo que en una ocasió, amb motiu de no sé quin aniversari de la nevada del 62, vaig comentar el mateix a un periodista que ens va fer una entrevista per a un documental de BTV i que va mencionar com la gent baixava pels carrers esquiant. Els esquiadors eren de la part alta de Barcelona i crec que una de les fotografies més populars amb persones que practiquen aquell esport amb motiu de la situació pertany al carrer  de Balmes. 

No és aquest un tema banal ja que en una època d'imatges a dojo són aquestes imatges les que acaben conformant un imaginari col·lectiu. Els fotògrafs importants que van retratar aquella Barcelona dels quaranta, cinquanta i seixanta, també tenien un interès determinat i les imatges no són mai innocents. De vegades oscil·len entre un excés de tendència polititzada a reflectir misèries i unes certes ànsies de glamour publicitari.

Avui tot és més permeable i encara que hi hagi diferències socials evidents la majoria de jovent pot estudiar i esquiar i fer un munt de coses, al menys el de casa. Fa poc comentava de passada un molt bon llibre que encara estic llegint, El llarg procès, de Jordi Amat. En els darrers anys han sortit molts llibres interessants els quals conformen un mosaic que ens apropa una mica a la situació complexa, diversa i variable que es va viure des del final de la guerra civil fins al present pel que fa a la cultura catalana, un camp en el qual jo incloc també molta feina feta, per les circumstàncies, en castellà, com és el cas de la revista Destino i d'altres que van sortir, algunes de les quals ja durant la transició. Però hi ha molts forats i mancances, com ara el fet d'intentar fer una anàlisi a fons de tot un conjunt d'iniciatives populars lligades a un catalanisme que de vegades s'ha titllat, amb menyspreu, de ser d'espardenya i barretinaire o patufetista.

Recordo una d'aquelles revistes sorgides en els setanta en la qual es van incloure entrevistes amb les dones dels primers líders de la transició, ja era aquella una publicació en català. Totes aquelles dames compromeses vivien a la part alta, de l'eixample en amunt i  tenien senyora de fer feines o minyona fixa. No en faig cap valoració, era així i ja està. Durant els diumenges de la meva infantesa, si passejaves de bon matí de la Gran Via cap amunt, podies veure criades uniformades que sortien a buscar les ensaïmades per a l'esmorzar i el diari. Les entrades i sortides del Liceu eren tot un poema, alguns polítics, homes i dones d'aquelles primeres esquerres lluitadores, no feien cap escarafall en assistir ben mudats a aquelles funcions que no estaven pas a l'abast de tothom, llevat dels esforçats aficionats del pis de dalt de tot. No és cap secret el fet de què molts líders revolucionaris han sortit de les classes benestants o mitjanes altes. 

Aquella situació, així com el fet de què la universitat fos absolutament minoritària, sovint s'obvia, és el passat. I tot és relatiu, si els del Poble-sec érem modestos tirant a pobres el panorama urbà tenia bosses de misèria molt més evidents les quals nosaltres també oblidàvem quan calia. Però en aquest context hi ressorgia la cultura i la cultureta, un munt d'iniciatives lligades a parròquies, centres excursionistes, colles de jovent humil però amb inquietuds. Un món pel qual, en general, hi sembla haver molt poc interès documental i periòdistic. 

Per una banda s'escriuen llibres sobre gent més o menys notable, lligada a la universitat, a Montserrat, persones que van promoure la represa cultural des de molts camps. Per l'altra, l'esquerra radical es va apropiar de la cultura de barri, que es va anar polititzant a fons sobretot a l'entorn del PSUC i es dóna una visió mitificada, obrerista i lluitadora, de certs sectors la qual, si bé va existir no reflecteix del tot la realitat. Durant un temps es va dir, per part de radicals arrauxats, una barbaritat com ara que el català era burgès, fent referència a la llengua. I no és estrany que des d'alguns barris on no hi vivia gairebé cap català autòcton es pensés d'aquesta manera, també els infants d'aleshores anaven a escoles diferents, segons la procedència, amb algunes excepcions. 

Al mig de la història de les darreres dècades hi ha encara una franja inexplorada pel periodisme, àdhuc pels joves historiadors, reflectida en butlletins d'associacions, publicacions escolars i parroquials, fulletons dels centres excursionistes, sardanistes i fins i tot programes de Festa Major. Una cultureta, car així es va mencionar en ocasions, menystinguda per totes bandes i que en d'altres temps va anar lligada al Patufet i a les Pàgines viscudes. Els seus protagonistes van ser gent anònima, voluntaris que portaven criatures d'excursió, que organitzaven acampades, que donaven cursets de català o ensenyaven a cantar cançons de muntanya, sempre amb discreció i molta prudència, les coses eren com eren. Amb aquest món va connectar aviat Jordi Pujol en els seus primers temps, ja que se'n poden dir molts penjaments però no pas que no tingues ganxo popular o populista, com us agradi més. Això explica una cosa que molts trobaven inexplicable fa anys, que CIU de qui sempre es deia que havia tocat sostre, anés traient força bons resultats a les eleccions.

Una amiga, fa anys, es queixava del menyspreu per aquesta cultureta amb una frase ben contundent, doncs a mi m'agrada el pa amb tomàquet, dur barretina i ballar sardanes i anar a missa a Montserrat, i què? Com que ja se sap que ens perd l'estètica es va ironitzar molt sobre tot aquest conjunt de coses que també conformen l'ànima catalana i sovint per part de persones elitistes que lloaven sense manies manifestacions paral·leles d'altra gent. Aquí els moderns es van tornar avantguardistes aviat. 

Cartell d'anunci de "Les vinyes del Priorat" representada el 1983 en motiu de l'homenatge a Lidia Segués
Algunes figures de la cultura han connectat, de tant amb tant, amb tot això, un cas paradigmàtic és el de Sagarra i el seu teatre, no se li  va perdonar mai l'èxit popular, immens. Això explica també l'oblit d'una figura com Emili Vendrell, per exemple. O la brometa que encara avui es fa a l'entorn de persones con Núria Feliu. Uns actors, avui reivindicats però als quals les elits de la gran cultura tenien molta mania quan jo era jove, van ser Joan Capri i, a les illes, Xesc Forteza. Els monòlegs deJoan Capri ens acosten més que no pas molts tractats pretensiosos a aquesta complexa realitat humana oblidada. Una característica de certs dogmàtics de la política d'esquerres radicals, per desgràcia, és la manca d'ironia i d'humor espontani i una mica innocent.
No m'explico bé, ho entenc, ja que el tema és complicat i gairebé em caldria un assaig de cinc-centes pàgines per tal d'entrar-hi una mica fons i documentar el que exposo amb referències bibliogràfiques. De material n'hi ha però no sembla que ara per ara el periodisme seriós hagi descobert tot el que s'amaga en un munt de publicacions maldestres i senzilles que mostren l'evolució d'aquesta població que es movia entre el treballador no qualificat però amb certes inquietuds i unes classes mitjanes força baixes. Recordo que en els bons temps dels blogs algú va titllar el meu de patufetista i tot i que ho va fer de bon rotllo l'adjectiu semblava bandejar les meves aportacions de les realment importants que feien altres, molts dels quals han desaparegut de la blogosfera per fer coses més cool.

En això pensava fa temps, quan amb motiu d'una xerrada al barri sobre el Foment Excursionista, fullejava butlletins enquadernats que encara, per sort, es conserven a l'entitat o quan, fa anys, vaig tenir l'ocasió de repassar unes antigues publicacions de la parròquia de Santa Madrona. Al meu barri, en temps gloriosos, havien estat freqüents les batusses entre els falangistes que es reunien on ara hi ha la biblioteca i la gent de la parròquia propera. Ens agradi o no haver-ho de reconèixer la majoria dels uns era castellana i la dels altres, catalana. Avui hi ha un cert eclecticisme saludable, una mena d'andalusisme a la catalana reflectit, per exemple, en la ràdio del senyor Molinero, però els iniciats de sempre no crec que sintonitzin gaire aquesta emissora i així ens va i després ens estranyem de que surtin votats determinat partits.

Hi ha temes que no agrada tocar a fons però rebroten, vegis l'èxit de Ciutadans, criticat però no pas analitzat a fons pel que fa a la seva relació amb capes determinades de població. Aquelles batusses del meu barri entre escoltes i falangistes van arribar a ser importants i violentes, fins al punt que el capellà va bandejar els escoltes, per evitar més problemes. Potser penseu que aquells xicots eren perversos i nazis però després en vaig conèixer alguns, ja grans, madurs i amb una altra mentalitat i no tot era blanc o negre, ni de bon tros. Una part important eren bona gent en el fons, que anava a la falange, sobretota ballar i moltes batusses, per més violentes que arribessin a ser, eren semblants a les baralles dels nois entre un barri i un altre o entre un poble i el del costat.

Jo vaig formar part durant uns anys, d'adolescent, d'una centre parroquial i vaig viure l'evolució de les activitats, els canvis en la programació teatral, els comentaris sobre pel·lícules de culte, vaig sentir recitar coses com El plat de fusta però també vaig entonar allà les primeres cançons de Serrat, de Raimon o hi vaig llegir poemes d'Espriu. En aquells primers temps la gent important de la Nova Cançó actuava sovint a les parròquies i centres de tota mena i moltes vegades ni s'omplia la sala, devien fer quatre rals de calaix, avui això dels palaus Sant Jordi em fa angúnia, tot és a lo grande.

Els afanys culturals, fins i tot polititzadors, (recordo un capellà jove que va morir de forma prematura i pertanyia  a l'HOAC i ens explicava molts fets polítics que ignoràvem), compartia context amb una moral rància que feia anar els nens i nenes de colònies, per separat, i tot i que ho tolerava era molt reticent amb activitats com ara el ball agarrao. L'altre dia algú m'evocava un capellà poeta i catalanista de culte i recordo que era molt carca pel que feia al tema de les relacions entre sexes. Eren aquelles les servituds d'un catalanisme que s'havia d'aixoplugar sota el mantell del catolicisme oficial. I alguna cosa n'ha quedat, de vegades els partits progressistes actuen amb una mentalitat gairebé conventual, dogmàtica i poc flexible pel que fa a determinats temes.

El jovent conegut del barri semblava dividir-se així mateix entre els que anaven a ballar o a futbol i els que anaven d'excursió tocant l'harmònica però aquesta divisió es va anar diluint. En tot cas crec que més enllà de la política visible, de la cultura oficial i dels grans noms del passat, hi ha tot un substrat de persones i entitats dels quals, ai, se'n parla poc i se n'escriu menys i que expliquen el conjunt eclèctic dels actes que per l'Onze de Setembre se celebren al meu barri. Aquest any, per exemple, un senyor va cantar La puntaire, una sardana la qual amb l'havanera El meu avi i fins i tot amb Cançó d'amor i de guerra conforma un imaginari col·lectiu patriòtic que no aguantaria una anàlisi profunda i crítica a l'entorn del seu contingut real. 


Acostar-se a tot això tan difícil d'entendre, amb respecte i curiositat, crec que seria molt interessant per part de les noves generacions d'escriptors i periodistes, ara que molts dels protagonistes d'aquella represa del catalanisme cultural a nivell popular encara som vius. Altrament passarà com amb la guerra, que se n'està parlant i escrivint més ara que els seus protagonistes ja han desaparegut, la gran majoria, que no pas quan encara es podien compartir opinions i esdeveniments a través dels supervivents anònims i no qualificats. De tota manera, voler explicar la complexitat social del nostre present i del nostre passat recent és com voler agafar aigua amb un cistell, ho admeto.

15 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

I fins aqui un breu resum de coses i casos de la vida del Poble sec i rodalies. Per cert, avui a banda de 30.000 mil pessetes per un home d'en Candel he comprat als encants un parell de patufets pel pare, pero són de la segona época dels 70's. El que no trobo és els discs dels monòlegs d'en Capri, encara que tampoc tinc pletina al tocadiscos per escoltar-los.

salut

Júlia ha dit...

Dels 70 en tinc uns quants, també, no estaven malament però no van connectar amb el nou públic. Els discos de Capri van sortir en cassette i després en CD, o sigui que no ha excusa, avui tot es troba, el que passa és que de vegades no saps on, això sí. Candel és un exemple d'aquest eclecticisme popular i ho veia molt clar.

Júlia ha dit...

també te'ls pots baixar 'a la moderna'

https://itunes.apple.com/es/album/monolegs/id924474774

Júlia ha dit...

http://www.amazon.es/Mon%C3%B2legs-Joan-Capri/dp/B00O2THFLM

Júlia ha dit...

Parlo del barri però el tema és 'català universal'

Lectoracorrent ha dit...

El català cosa de burgesos? Si era al contrari; molta gent de la burgesia va passar-se al castellà. Jo coneixia una família que el pare va prohibir a la seva dona que parlés en català als fills perquè pensava que, quan parlessin en castellà, no el parlarien bé i se'ls notaria l'accent. I tots parlaven en castellà fins que, després de 1975 van passar a l'extrem contrari i l'home va comprar accions de les que es van emetre per fundar el diari Avui.

Pel que fa a les criades que sortien a comprar el pa. Estàs segura que era en diumenge? Que jo recordi, en aquella època, els forns no feien pa els diumenges, eren tancats. I em sembla que això va durar fins ben avançat els anys setanta o potser els vuitanta. Sí que recordo, però, que hi havia algunes botigues tipus xarcuteries o fins i tot pastisseries, que els diumenges venien algun tipus de pa, més aviat panets. Potser et refereixes a això.

Júlia ha dit...

Lectora, respecte al pa, tens tota la raó i ara ho arranjaré al blog, precisament el meu pare treballava de forner i el dissabte era l'únic dia que dormia a la nit, ha estat un lapsus, segurament baixaven a buscar ensaïmades o el que fos per l'esmorzar, el que si recordo és aquella imatge que em semblava d'un altre planeta, com també les entrades per al servei de determinades escales de la part alta, encara deuen funcionar.

Sobre el 'català burgès' ja sé que va ser com expliques i també que alguns van canviar de mentalitat amb el temps, però és una idea que en determinats barris d'immigrants es va estendre de forma intencionada per part de determinats sectors, fins i tot Pi de la Serra ho va recollir en una cançó, 'no és veritat que la gent és idiota/ no és veritat que el català és burgès...'

També recordo en una de les primeres escoles d'estiu un curset sobre cultura catalana on es tocaven molts aspectes del tema cultural i a Jordi Carbonell, gairebé emocionat, protestant d'aquella idea que feia forat en determinats sectors obrers i explicant l'obrerisme català i com moltes idees progressistes havien sorgit 'en català'.

El que sí hi va haver durant un temps i que va contribuir a aquest malentès va ser una certa distància amb els barris d'immigrants, ja havia passat abans de la guerra amb allò de la gent de la Torrassa i el famós 'aquí acaba Catalunya y empieza Murcia', Irene Polo també recull uns fets que van passar a Sallent on aquest divorci i malentès va acabar malament.

Per sort alguns polítics, sobretot del PSUC i gent com Candel van contribuir a fer minvar una separació que, de tota manera, encara es manifesta en alguns aspectes. Ho va expressar amb certa ironia Ainaud de Lasarte quan va dir allò, en sortir el tripartit, de què fins aleshores havien manat 'els coneguts de casa seva'.

L'historiador Termes també havia insistit en tot plegat i intentat donar a conèixer aspectes progressistes que s'havien iniciat 'en català', la immersió també ha contribuït a que avui tot es vegi d'una altra manera però vaig treballar fa anys a moltes escoles de barris d'immigrants i entre la gent hi havia certa percepció del català com a burgès o potser, més aviat, 'petit burgès'.

Una cosa, com en tot, és la percepció i l'altra, la realitat, però en ocasions la realitat importa poquet.

Marsé també ha reflectit molt bé aquesta problemàtica en les seves novel·les, el que passa és que és un tema espinós,encara. I també la literatura recull aquest burgès que parla castellà oficialment però que 'pel darrere' protegeix la cultura catalana.

Lectoracorrent ha dit...

Tens raó, Júlia, que una cosa és la realitat i l'altra la percepció que se'n té. Jo vaig tenir contacte amb el món petit burgés i alhora amb la immigració. El meu pare era un immigrant, però dels d'abans de la guerra. I la casa dels meus avis --la dels 'abuelos', que els altres eren els iaios-- va ser després com un consolat i lloc d'acollida per a la gent del seu poble que venia a Barcelona en busca d'una vida millor i de moment no sabien on anar a raure. Fins i tot havien hagut d'anar a Montjuïc, a 'rescatar' de l'estadi alguns que, en arribar a l'estació de França, els duien a aquella mena de camp de concentració, per fer-los tornar després al seu lloc d'origen.

I això de les entrades de servei, encara existeix en moltes cases de la part alta, aquestes que en diuen 'de alto standing'.

Júlia ha dit...

Lectora, una bona feina la que va fer la teva família, és un cas d'aquells que s'ha de conèixer car malauradament encara funcionen molts tòpics estranys, amb els t'adones de què res no és blanc ni negre.

Júlia ha dit...

volia escriure 'amb els anys t'adones...'

Xiruquero-kumbaià ha dit...

No fa gaires dies encara en vaig sentir un, em sembla que feia d'economista, que titllava una proposta a parer seu poc consistent, com fer el kumbaià. Fot refot!
Donan-te la raó en el que dius, però lamentant que ningú entrarà a fer història seriosa, sigui perquè el rigor és molt cansat, sigui perquè els joves periodistes tenen el cul llogat ´probablement més que ningú, el cor, l'estómac i totes les vísceres que es vulguin, em demanen cridar que em reclamo d'aquells ambients excursionistes que amb el català i Catalunya vam fer el poc que vam saber, però molt més que d'altres. I que segueixo sent un xiruquero, kumbaià, de la ceba,barretinaire i tots aquells etcèteres que ens han adjudicat els sociates ben peixats i altres espècimens semblants.

Júlia ha dit...

Xiruquero, el món dels periodistes i dels historiadors és complicat però també hi ha de tot i es publiquen coses molt interessants, tenir el cul llogat pot ser complicat però encara ho era més la censura franquista i també es feia el que es podia, la intel·ligència sempre té recursos.

Anònim ha dit...

Què difícil és explicar la realitat. Si hi hagués més afició a llegir llibres d'història, la gent s'escandalitzaria de veure la diferència entre el que expliquen els historiadors i el que ells van viure. Per això han tingut tan d'èxit els melodrames i en tenen els culebrots: parlen d'emocions. I d'això la Història en té ben poc.

Júlia ha dit...

Enric, quan ho vius no saps ben bé què està passant, falta perspectiva... Les emocions en relació amb la realitat s'han menystingut gràcies a la història de tipus marxista però crec que avui hi ha un cert retorn a la història més 'tafanera', recordo com em va agradar una biografia de la dona de Marx que vaig llegir fa temps i en la qual es podia contrastar teoria i pràctica.

Júlia ha dit...

És la gràcia que tenen biografies com les de Zweig o fins i tot les de Marañón, no menystenen l'emoció.