26.10.15

EL FANTASMA DELS CAPS D'ANYS FUTURS


Sóc conscient d'algunes de les crítiques dels entesos: situacions repetides, menys mala milk que en les seves primeres pel·lícules, apunten molts bons temes que no es desenvolupen i etcètera etcètera, però després de patir amb O'Neill venia de gust una mica de desmadre hispànic i m'ho vaig passar d'allò més bé amb aquesta gran nit d'Álex de la Iglesia, amb els seus actors habituals i els seus actors reconvertits, amb en Raphael fent autoparòdia, amb el Casas en un paper tan alternatiu i la Suárez patint menys que en d'altres ocasions més tota aquesta plèiade de secundaris immensos que participen en aquest espectacle de Cap d'Any dos punt zero realitzat dos mesos abans de l'emissió.
I sí, acaba que enyorem, com comenten alguns dels personatges més madurs que transiten pel caos televisiu, fins i tot les xaronades dels Cap d'Anys passats, tots tan semblants, aquelles gresques que compartíem a les festes dels amics i  coneguts, tan forçades i obligatòries com les televisives. De totes les festes que es fan i es desfan la del Reveillon és la que sempre m'ha semblat més absurda i poca solta fins i tot quan de tant en tant m'ho he passat bé, que ja és gros. Pel que fa a la tele, tot plegat em va evocar una anècdota antiga, quan per fer contents els clients infantils els vam portar amb l'escola a un programa prehistòric de Tele 5 on sortia una noieta que es deia Xuxa, no sé si la recordeu, i poca broma, que ha fet diners a cabassos. De l'experiència en vam sortir ben escaldats. I jo que havia anat a Miramar en la proto-prehistòria per participar a Matrícula de Honor, a principis dels seixanta, quan tot era respectuós i senzill, àdhuc la tele...

A casa nostra sempre s'ha suposat que érem més fins i menys grollers que la resta de la Pell de Brau però jo no n'estaria tan segura. Recordo dues ocasions en les quals la cosa em va semblar més original, una nit dels primers anys de TV3 en la qual els presentadors i presentadores cantaven i ballaven mudats, una fòrmula que després tothom va copiar i repetir i ja no va tenir gràcia. I sobretot aquell TV3 NO FA RES, amb la Cubana original en estat de gràcia, quins temps aquells i com han passat els anys.

Ho admeto, he xalat a gust amb Mi gran noche fins al punt que em sembla que ja m'agraden les cançons d'en Raphael, no sé si és l'edat o què, qué sabe nadie... I això que anava predisposada a ser elitista i poc condescendent amb el conjunt fílmic.





5 comentaris:

Miquel ha dit...

No pensava anar a veure-la, però m'has convençut.
Aniré amb mi senyora a riure una mica, que ens fa falta.
Salut

Júlia ha dit...

Miquel, no facis mai cas de recomanacions, he, he, tot és molt personal i depèn del moment vital, ep, no em faig responsable... de tota manera la fan al Renoir i ho teniu apropet.

Allau ha dit...

No és de cap manera una pel·lícula rodona, però es gaudeix amb allò que es diu plaer culpable.

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

Hi vaig calar força, Allau, tot i que de forma intermitent.