23.10.15

EL LLARG VIATGE D'UN DIA D'ESTIU, O'NEILL AL ROMEA


Durant la vida tens ocasió d'entomar molts diàlegs absurds en els quals qualsevol cosa que sigui moderna és pitjor que l'antiga corresponent. De petita vaig escoltar per la ràdio popular i omnipresent d'aleshores molts planys a l'entorn de la decadència del teatre a causa de l'èxit del cinema, a la meva família també s'escoltaven consideracions semblants, molts teatres es van reconvertir en cinemes o en quelcom híbrid i polivalent. 

Més endavant va venir la televisió i també es va estendre la idea de què el nou mitjà, mediocre i  populista, acabaria amb el cinema. De tota manera tant la ràdio com la televisió ens van acostar també al teatre i al cinema i al capdavall tot viu i conviu. Quan jo era jove el teatre va fer una revifalla i alguns cinemes van tornar a ser teatres i fins i tot es van obrir teatres nous, aleshores resultava fins i tot esnob assegurar que t'agradava més el teatre que no pas el cinema, una afirmació tan inútil i gratuïta com allò de que t'agrada llegir quan l'important no és l'activitat ni el mitjà sinó el contingut.

Per motius diferents, alguns dels quals relacionats amb el preu que he pagat en ocasions per veure obres que m'han decebut, feia temps que no anava al teatre amb la freqüència d'altres èpoques. Tampoc algunes sales m'ajudaven a aficionar-m'hi de nou, deu ser l'edat però ni el Nacional-piràmide ni el Mercat de les Flors-fatxenda són del meu gust. Tinc més tirada a la tradició, escenari a la italiana que avui alguns actors tornen a defensar i l'acústica del qual no ha estat superada, teló, si pot ser, i poques innovacions sense sentit. Un altre tema són els horaris, per sort avui moltes obres s'inicien a una hora sostenible, les vuit del vespre. 

Ara portem un temps amb una bona oferta, diversa i interessant. A més dels grans espais o dels espais mitjans i tradicionals i malgrat tants teatres perduts, el mateix que cinemes, per cert, hi ha molts petits indrets on gent emprenedora, jove o no tan jove,  fa el que pot quan pot i sovint s'accedeix a perles molt interessants. De tota manera ja he explicat en moltes ocasions la meva predilecció pel Romea, la joia de la corona teatral. Si, a més a més, t'hi ensopegues amb un muntatge extraordinari, la felicitat pot ser completa. El teatre i el cinema tenen alguna cosa extraordinària que fa que quan més hi vas, més hi aniries.

Ahir vaig poder assistir a l'estrena d'aquesta versió de l'obra d'O'Neill, El largo viaje del día hacia la noche, que ha vingut a Barcelona després d'haver passat, amb gran èxit, pel Marquina madrileny. No tot el bon teatre en castellà que passa per Madrid i per més ciutats arriba a Barcelona però avui és més freqüent que fa algunes dècades, quan els mandarinatges culturals rancis posaven moltes traves a les bones produccions en castellà i donaven massa subvencions a produccions mediocres en català. No sé si aquesta obra d'O'Neill s'ha fet mai en català, no n'he trobat referències, tot i que els dos actors principals podrien ben bé fer-ne una versió d'aquí un temps, qui sap.

I és que Vicky Peña, pel meu gust la millor actriu actual de teatre espanyola i catalana, i Mario Gas, un altre tot terreny del sector, lligats per la professió i per la vida privada, amb antecedents familiars de categoria en el món de l'espectacle, ofereixen tot un recital de vida i d'humanitat a través d'aquest dia atzarós que desemboca en una nit trista i sense esperança. Juan Díaz i Alberto Iglesias, en el paper dels fills, estan igualment magnífics i María Miguel posa un bon contrapunt amb el seu paper breu, de minyona vitalista,vulgar i alegre enmig d'aquest món opressiu i inquietant, el d'una d'aquestes famílies complexes, com potser ho són totes, en la qual els seus membres s'estimen i es rebutgen, s'autodestrueixen i intenten conservar la dignitat.

Aquesta obra, de fet, és autobiogràfica. O'Neill va ser un home difícil, turmentat, es va reflectir ell mateix en aquest fill poeta, Edmund, amb inquietuds artístiques i desig d'aventura, alcohòlic com la resta d'homes de la família i tuberculós. L'autor va sobreviure a la malaltia, però en tres anys va perdre aviat tots els altres. Ell mateix no va saber trobar una certa dosi de felicitat sostenible, els seus fills també va ser autodestructius i tan sols Oona va optar per fugir amb una figura paterna com Chaplin, que li duia més de trenta anys. 

L'autor va escriure aquest text per intentar defugir els dimonis familiars, intentant comprendre el passat i va demanar que en morir triguessin un quart de segle en donar-lo a la llum. Però la seva dona el va revisar i es va estrenar poc temps després de morir ell, primer a Suècia i després ja a Broadway, sempre amb repartiment de luxe, el 1956. A Espanya s'ha representat en algunes, poques ocasions, la primera el 1960. A Barcelona crec que ha passat en algun moment, de forma breu i en castellà. També es va fer una versió en cinema, poc coneguda, a principis dels seixanta, amb Katharine Hepburn en el paper de Mary.

He sentit a dir en ocasions de persones properes, fins i tot de la família, no era bo ni per a ell mateix. Sembla incomprensible que persones amb bons sentiments, capaces fins i tot d'una certa empatia, d'amor, siguin inútils a l'hora d'entomar la realitat. Els personatges de l'obra d'O'Neill es refugien en les dependències, fills i pare en l'alcohol, la mare en la morfina. I també es refugien en l'autoengany, es menteixen a ells mateixos i menteixen als altres. Malgrat tot plegat ens inspiren compassió i tendresa, els sentim reals i propers. 

L'obra original dura més de quatre hores però la versió que podem veure al Romea ha estat reduïda, de forma digna, respectuosa i sense eliminar matisos, a la meitat, una durada més adient al tipus d'espectador del present. Una escenografia sòbria i suggerent i un vestuari bonic i que accentua la poesia d'alguns passatges arrodoneixen un conjunt que, si no és perfecte s'acosta força a la perfecció, pel meu subjectiu gust d'espectadora aficionada i no especialitzada. 





4 comentaris:

gloria abras pou ha dit...

Coincideixo plenament amb tu quant al talent de Vicki Penya. Tot el que li he vist m'ha colpit i, en especial, "Un tranvía llamado deseo", obra de la que es va apropiar molt legítimament Vivien Leigh en el seu incommensurable treball cinematogràfic. Penya és per mi la millor, la més gran. Ha heretat el talent dels seus pares tant bons, sobretot ell que declamava com ningú.
O'Neill és molt interessant però l'he treballat poc. Tantes coses tinc pendents.
Salut, Júlia

Júlia ha dit...

Gloria, l'altre dia en la presentació de la pel·lícula de Miró 'La petición' van sortir alguns fragments d'obres de teatre que havia dirigit per a la tele d'abans i n'havien fet alguna d'O'Neill, em sorprèn comprovar com hem anat a menys en tantes coses.

La veritat és que no ha estat un autor excessivament representat a casa nostra.

Aquesta obra es considera una mena de testament vital, si pots anar al Romea no t'ho perdis.

Ramon ha dit...

Vaig gaudir-la molt. Gràcies per la teva recomanació!

Júlia ha dit...

M'alegro que t'agradés, Ramon, ja que en això dels gustos tot és molt personal