29.10.15

FRACÀS ESCOLAR, FRACÀS VITAL I FRACÀS MORAL


Treballs escolars del centre públic Ferran Sunyer (Barcelona)


Treballs de Sant Jordi dedicats a la poeta Joana Raspall, 
escola pública Bernat Desclot (L'Hospitalet)

Alumnes de l'escola pública Jacint Verdaguer (Barcelona) 
cantant nadales a la Llar d'Infants La Gavina

En el seu darrer programa el senyor Évole va oferir-nos un reportatge sobre la famosa escola madrilenya del Pilar i els seus famosos alumnes. En un moment determinat el senyor Garrigues preguntava al periodista on havia estudiat ell i Évole deia que en una escola pública de Cornellà, crec que hauria estat molt millor que hagués mencionat l'escola pel seu nom i no amb el genèric d'escola pública. No totes les escoles públiques són iguals com tampoc no ho són les privades i, a més a més, hauria estat un detall per a l'escola a la qual ben segur que li hauria fet il·lusió veure's citada per un personatge conegut. No és el mateix dir que has anat a una escola pública de L'Hospitalet que dir que vas estudiar a una bona escola pública de la ciutat que es diu Provençana, Bernat Desclot o el que sigui. Totes les escoles tenen noms i cognoms, història i mitologia. És clar que molta gent que ha prosperat gràcies a l'escola pública del barri quan li han anat bé les coses ha portat els fills a una pilarera, som humans, febles i vanitosos.

Les escoles públiques, avui, funcionen molt bé, en general, malgrat les moltes provatures i disbarats que ens han fet fer des de dalt, amb algunes les quals un dels entrevistats, Marchessi, hi va tenir força a veure sense que li hagi vist fer mai autocrítica seriosa, potser a l'escola no es treballava prou aquest valor fonamental. Un altre tema són els prejudicis dels adults a l'hora de triar escola o les ambicions familiars respecte al futur dels fills i filles i a les relacions que poden establir segons on. La meva néta va a una escola pública a prop de casa seva i constato que la realitat ha esmicolat molts tòpics respecte a la diversitat. A l'escola hi ha infants de molts orígens, el món del present és així i així han de ser les escoles. Durant un temps ens piconaven sovint amb allò del fracàs escolar, la paraula fracàs en aquest context ja és una poca soltada, pel meu gust. 

He tingut alumnes que no han reeixit en l'estudi i avui tenen una vida feliç, convencional, d'èxit vital, encara que no siguin ministres ni presidentes de res. Suposo que també existeix el cas invers, de vegades es posen moltes expectatives en els alumnes brillants i la vida sovint no és justa. He conegut algunes frustracions en gent a qui la vida professional no ha anat com esperaven després d'una infantesa i joventut amarades d'excel·lències escolars i d'ambicions familiars i educatives. Per això els èxits i fracassos escolars s'han de relativitzar molt i no amargar la vida als mals estudiants ni fer somniar truites als bons, deixem-los viure. Hi ha qui fracassa als vint anys i triomfa als quaranta i a l'inrevés, el futur és imprevisible i caòtic.

En el documental sobre el Pilar hi sortia un fragment de Cuéntame en el qual el pare, en prosperar, insistia en voler dur el fill a aquella escola. També en un dels fragments algun personatge comentava a Évole que no tots els que van sortir d'allà havien triomfat ni tenien càrrecs de prestigi ni guanyaven molts diners. No m'imagino un reportatge amb els fracassats del Pilar, per exemple, però estaria prou bé. En tot cas fa riure una mica que gent sortida d'un lloc amb una educació suposadament liberal i que té com a lema la veritat ens fa lliures hagi fet segons què. Això de la veritat deu ser absolutament retòric. Un dels entrevistats, amb saludable ironia, va recordar que a l'escola havien tingut en nòmina un famós criminal de casa bona i es que en todas partes cuecen habas.

Explicaven en alguna referència al programa que a Catalunya no hi ha un Pilar però que hi ha hagut uns quants pilarets. La gent d'upa catalana anava a determinades escoles encara que per aquests verals nostrats existeixi una diversitat més manifesta. Que personatges que han crescut en escoles catalanes on es treballava allò tan eteri dels valors i, a més, pertanyien en temps d'oci al camp educatiu de l'escoltisme, s'hagi dedicat a fer bitlles sí que es pot considerar un veritable fracàs, escolar i vital. A l'escola se li atorga un poder que no té ni ha tingut, altrament tots els vellets seríem avui franquistes i catòlics practicants. Ni tan sols la família, tot i el seu pes, té tant de poder. L'atzar, un dels entrevistats ho deia, compta força. Pel que fa a recomanar coneguts, qui estigui lliure de pecat... 

A tots nivells funciona el tema i no seria tan greu si entre dos candidats al que fos es triés el conegut en el cas que tots dos tinguessin mèrits semblants, el pitjor és que de vegades es tria el ruc servil en detriment de la vàlua professional i així van les coses. Fa unes setmanes una mestra es queixava, en una carta al diari, de la facultat actual dels directors d'escola per triar professorat ja que tot plegat es presta a amiguismes i simpaties i provoca actituds lamentables per tal que et conservin la plaça. No ens en podem escapar, de tot això dels parents i els coneguts i les recomanacions, què hi farem. Encara funciona allò de què si no tens padrins no et bategen, encara que avui no es bategi tant com abans, conec gent progre i d'esquerres que ha anat desesperada cercant enxufes per al fill quan ha pogut o endegant trampes que li permetessin triar una escola en lloc d'una altra i colar-se a les llistes de la seguretat social.

En el fons triomfar es relaciona amb tenir una bona feina i fer calerons. La resta són trons i retòriques,vet-ho aquí. Veient els resultats que una educació suposadament correcta i digna ha provocat en segons quines persones ja hauríem d'estar escaldats sobre el poder de l'educació i les seves metodologies, la veritat. Fa poc temps la coneguda d'una amiga ens manifestava els seus dubtes sobre l'afer familiar pujolià pel fet que eren gent que venia de bones escoles catalanes i de l'escoltisme virtuós, santa innocència.


14 comentaris:

Miquel ha dit...

Quant al fracàs escolar, sovint el terme és molt genèric. Jo conec menys casos d'alumnes que, després de proposar-s'ho seriosament, hagin "fracassat", que de pares o professors que no han aconseguit fer "triomfar" els fills o alumnes.
Que directors o equips directius triïn els professors, objectivament hauria de ser millor que que ho fes un barem extern que rarament té en compte les capacitats pedagògiques reals, etc. dels candidats. Que no sigui així, no és una perversió dels sistema, sinó de la gent.

Miquel (provisionals)

Júlia ha dit...

Miquel, és que hi ha un problema no resolt que és el de la tria i selecció de directors, s'han fet moltes provatures per tal de no endegar una carrera professional seriosa, allò del cos de directors s'havia de remodelar però no d'eliminar. Els sistemes han de comptar amb la gent abans que res, altrament les coses no poden funcionar bé, sovint es prefereix allò del boig conegut i es menysté el savi per conèixer, sobre les capacitats pedagògiques reals, no sé com es poden baremar ni com es poden baremar els baremadors.

Júlia ha dit...

Sobre les expectatives dels adults, mestres o pares, hi hauria molt a debatre, hi ha una certa projecció dels fracassos dels grans en aquest intent de fer triomfadors sigui com sigui, triomfadors en el camp acadèmic, llevat de que el fill sigui bo en coses com el futbol, que tenen prestigi i models d'èxit.

dospoals ha dit...

M'ha agradat molt aquesta reflexió que has fet. Actualment em trobe en un moment de crisi de professió, en què em qüestione quin és el meu paper en l'institut quan fora hi ha tot de contradiccions pel que fa al succés, al fracàs, a l'ètica i l'estètica. Però també em qüestione la tasca del professor, si realment estem o no a l'alçada de la nostra professió.

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Ahir va sortir a el Intermedio el filòsof Marina, a ran d'una cr´ñitica àcida al Ministre Werth el seu succesor li ha demanat que ho arregli, i diu que en cinc anys acabarà amb el fracàs escolar i els alumnes espanyols tindràn un nivell igual o superior als europeus. Ja ho veurem, de moment aquest Ministre va anar a Cine de Barrio de convidat diu que es un del seus programes favorits.
No té solució mentre a cada canvi de Govern canvíi tot el procès i normas d'educació, a veure si els mesres es poden centrar una mica i ensenyar que prou en saben.

salut

Júlia ha dit...

Dospoals, jo ja sóc mestra jubilada i hores d'ara penso que no ens podem estar qüestionant sempre, cosa habitual en la professió, ni els millors no poden estar a l'alçada, ni en aquesta feina ni en cap, acceptar les limitacions i fer allò que es pot en cada moment el millor que sabem fer és l'única cosa possible, també es cau sovint en fer volar massa coloms, el món és com és i no sembla que millori gaire, la veritat. En tot cas penso que els professors i mestres som el darrer graó d'un sistema que té moltes limitacions, ni el cofoïsme ni l'autoflagelació fan cap bé, de tota manera admeto que he fet coses amb bona intenció que ara no faria, lligades a etèries teories pedagògiques, crec però que els meus alumnes no tenen un mal record de mi ni de l'escola tot i que sempre hi pot haver excepcions, amb això ja en tinc prou.

Júlia ha dit...

Francesc, efectivament, un dels grans problemes són els canvis constants de plans d'estudi, no tan sols a l'escola sinó també en el camp de la formació de mestres, ara diuen que volen fer com un MIR, unes pràctiques més intensives, això ja estava inventat amb la República i amb el pla 1967, el que vaig seguir jo i que va durar dos dies, i un altre problema és la burocràcia abusiva que ofega les escoles i que ha anat creixent en lloc de minvar. Per sort sovint els mestres passen una mica de tot plegat i fan el que els sembla millor, dels instituts no en puc parlar ja que no els conec a fons però em temo que quan més amunt el sistema, pitjor funciona, per no parlar de la universitat on hi ha un professorat intocable i de la qual s'hauria de parlar a fons.

miquel ha dit...

Ah..., l'espiral podria ser inacabable: quins baremadors baremen els baremadors dels baremadors...
Quant a la burocràcia, que tens tota la raó segons les meues darreres experiències, jo vaig acabar sent mentalment partidari d'una gerència (o direcció) tècnica i una altra de pedagògica. Ja sé, ja sé.
Per acabar, els ensenyants, com en totes les professions, tendeixen a la mitjania, com en general a la societat. No passa res, jo hi pertanyia. A mi em sembla molt bé, esclar.

miquel ha dit...

Ei, i el fracàs vital sol ser una apreciació subjectiva, individualment i socialment :-)

Júlia ha dit...

Miquel, recordo debats interns a la feina sobre l'avaluació dels avaluadors i els formadors dels formadors dels professors, la mitjania no és problema si hi ha professionalitat, he conegut gent molt brillant que era molt mal mestre i gent justeta la qual, al menys en el context de primària, funcionava d'allò més bé. Per altra banda la vida, ni la professional ni la personal, no són monolítiques i es tenen alts i baixos, encerts i errades. I, sí, el fracàs vital és subjectiu i depèn de com viu la vida cadascú i de com et veuen els altres, el 'pobret i alegret' sempre ha inspirat una certa llàstima però els afectats s'hi conformaven.

Júlia ha dit...

El sistema en les darreres èpoques ha contribuït a esberlar l'autoestima dels mestres, no tant dels professors de secundària, universitat, etcètera, no hi ha hagut gairebé permeabilitat cap amunt i s'ha valorat l'educació en funció de l'edat de l'alumnat, fins i tot econòmicament, el mestre sempre s'havia de reciclar i no ho feia mai prou bé, personalment crec que la dedicació i esforç que hi ha a primària s'acaba, amb excepcions, en d'altres etapes cada vegada més intocables. Potser les coses han canviat, no ho sé. Però aquest seria un altre debat, en una ocasió una inspectora d'ensenyament -l'inspecció, un altre tema espinós i que no es toca gaire- ens va comentar que a primària la gent era molt més 'vocacional', no crec massa en això de la vocació hores d'ara però es referia sobretot a què estudiava per ensenyar a escola mentre que les llicenciatures tenien unes perspectives diferents i generaven frustració quan algú havia de dedicar-se a l'ensenyament en d'altres nivells i no en tenia ganes, tenia molta experiència així que suposo que sabia de què parlava, de fet crec que el tracte que reben avui els alumnes de la primera part de l'ESO és ben diferent del que tenien a l'escola de sempre en l'antiga segona etapa d'EGB, abans d'aquella reforma que ens van vendre de forma obligatòria i guarnida, però,ja dic, tot això seria un altre debat i ja fa sis anys que estic lluny del camp de batalla i les coses canvien molt de pressa, avui la prioritat és tenir una feina remunerada i, si pot ser, una mica segura, la resta ja són trons...

Miquel ha dit...

Molt interesant.
M'agradaria molt que veiessis com funciona el Projecte *REIS, en la AAVV de Sant Antoni, però independent d'ella, ja que anem sota les directrius dels Serveis Socials.
Ens fa falta voluntaris amb sapiencia com la teva...
De debò...fan mancada persones amb ganes i un parell de hores a la setmana...
salut

Júlia ha dit...

Miquel m encantaria però ara tinc tardes ocupades fent de iaia

Miquel ha dit...

Ahhh..aixó si que són paraules mayors ¡¡¡¡
felicitats ¡¡ no hi ha cosa més bonica
salut