17.10.15

LES DONES AMB GLAMOUR VAN A VENÈCIA I JO A LA FILMOTECA



Ahir em vaig escapar a la filmoteca per veure en pantalla una pel·lícula de 1967 que tan sols recordava haver vist per la tele. És una mica llargueta i això es nota molt més en la pantalla petita on cada dia m'agrada menys veure pel·lícules convencionals. Probablement encara havia de ser-ho més, la intervenció d'alguns actors es va esborrar en el muntatge final. El títol original era The Honey Pot i aquí es va traduir anti literalment com Mujeres en Venecia, cosa habitual. És clar que això de la bota de mel té una equivalència difícil però, vaja, podien haver cercat alguna cosa més propera.
Joseph L. Mankiewicz Picture
L'obra és una comèdia d'aquell geni tot terreny inclassificable que va ser el senyor Mankiewicz. El darrer film del director i moltes coses més va ser La huella que comparteix amb The Honey Pot el gust per la trampa, la intriga i el joc. Impressiona retrobar aquells bons actors quan la gran majoria, amb l'excepció de Maggie Smith, han passat a millor vida, que deien abans. Smith és una gran supervivent que ha tingut molts problemes de salut però que ha resistit fent el seu paper a Downton Abbey fins fa quatre dies.
Molts aspectes de la vida de tota la  gent que coincideix en aquesta història es poden trobar a la xarxa fàcilment. Les meves aportacions personals van lligades a records concrets, relacionats amb la ràdio i la premsa tafanera de l'època. Rex Harrison va ser un actor immens, aquí tothom volta al seu entorn, es va casar un munt de vegades i va tenir molts amors, una amant seva i una de les seves dones es van suïcidar a causa d'ell però no per culpa d'ell, eren dones depressives i problemàtiques.

Aquí va sortir molt retratat a les revistes quan va estar casat amb Kay Kendall, malalta de leucèmia. Expliquen que Lilly Palmer, que aleshores estava casada amb l'actor i de la qual ell no es volia divorciar malgrat que li fes el salt sovint, va consentir en el divorci per tal que es casés amb Kendall, ja malalta. La intenció era tornar-se a casar després del previst traspàs de la pobra i elegant Kendall però la Palmer es va maridar amb un actor argentí, Carlos Thompson, un home molt atractiu que havia estat embolicat amb Maria Fèlix la qual el va plantar pel Negrete. Thompson fins i tot havia tingut un afer amb Lola Flores, ep, poca broma. Quatre anys després de la mort de Palmer, Thompson, malalt i trist, es va suïcidar.

Una altre actriu de la qual es parlava molt en aquells anys era Susan Hayward, sobretot pel fet que es va convertir al catolicisme i això era molt del gust de la premsa oficial de l'època. Hayward va guanyar un óscar per un paper terrible, el d'una assassina condemnada a mort, probablement de forma injusta i exemplar. La història, trista i lamentable de Bàrbara Graham  recordo que es va emetre per la ràdio, en capítols. 

Hayward va morir de forma prematura, de càncer, i durant anys s'ha atribuït la seva mort a la contaminació amb radiacions durant la filmació d'una pel·lícula fallida i maleïda, The conqueror. De tota manera en aquells anys el càncer no comptava amb els tractaments actuals i si bé és cert que molta gent del rodatge va morir d'aquesta malaltia també ho és que ens trobem amb moltes morts per càncer en el món del cinema i en el de fora del cinema, en aquells anys. I amb força suïcidis, motivats en ocasions pel patiment del càncer o per depressions, ja seria hora que és normalitzés el tema sense tabús morals  pel mig.
Una altra de les actrius que hi surt és Capucine. De Capucine es va dir durant anys que era un home disfressat, aquesta mena de brames eren habituals en aquells anys reprimits. També ho havia sentit a dir de la Bárbara Rey. Unes altres brames habituals giraven a l'entorn de l'homosexualitat dels actors, amb els anys he comprovat que n'hi havia molts però no pas tants i que fins i tot n'hi havia que ho eren i no ho semblaven i a l'inrevés.

Com és sabut pels cinèfils assabentats The Honey Pot és una recreació del Volpone i l'actor que fa de Mosca-McFly és Cliff Robertson, un senyor que sempre he trobat una mica sonso i del qual no tenia consciència que hagués fet tants papers protagonistes fins que no he tornat a veure les pel·lícules al cap dels anys. Robertson va morir de vell, es va casar i divorciar dues vegades i era molt aficionat a volar, l'11 de setembre de 2001 es trobava volant per damunt de Nova York i va poder anar a aterrar em un aeroport proper. Una altra actriu que surt a la peli i que ara està una mica oblidada és la simpàtica Edie Adams.
Mankiewicz va ser un gran guionista i adaptador, aquí no tan sols parteix del Volpone sinó d'una obra de teatre de Frederick Knott i d'una novel·la de Thomas Sterling. Mujeres en Venecia té molt d'encant i el valor afegit del pas del temps, en una història en la qual el temps hi té molt a veure, simbolitzat en els rellotges que les dames regalen a Mr Fox. Avui crida l'atenció comprovar com aquelles dames del cinema del seixanta se n'anaven a dormir pentinades i maquillades, sense manies, coses de l'època. A la pel·lícula, en el paper d'un policia italià, hi trobem Adolfo Celi, un d'aquells actors característics  que has vist a tot arreu i dels quals recordes sovint la cara però no pas el nom. Va ser el papa Borgia en una producció televisiva de la BBC de 1981.

4 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Ostres Adolfo Celi, 100% per 100% italià, com Sordi o Gasmann.

aquest tros és un sálvame de luxe:

"....Aquí va sortir molt retratat a les revistes quan va estar casat amb Kay Kendall, malalta de leucèmia. Expliquen que Lilly Palmer, que aleshores estava casada amb l'actor i de la qual ell no es volia divorciar malgrat que li fes el salt sovint, va consentir en el divorci per tal que es casés amb Kendall, ja malalta. La intenció era tornar-se a casar després del previst traspàs de la pobra i elegant Kendall però la Palmer es va maridar amb un actor argentí, Carlos Thompson, un home molt atractiu que havia estat embolicat amb Maria Fèlix la qual el va plantar pel Negrete. Thompson fins i tot havia tingut un afer amb Lola Flores, ep, poca broma. Quatre anys després de la mort de Palmer, Thompson, malalt i trist, es va suïcidar."

Quant de sarao en poque línies va muntar el Thompson aquest...

Salut

Enric H. March ha dit...

És que no hi ha res com entrar en una platea i en la foscor deixar-se abduir per la pantalla. I hi ha pel·lícules, actors i directors que conviden a aquest segrest, com Mankiewicz. Pel·lícules de consum lent, que paeixes la resta de la teva vida. Ara se'n fan poques. Domina el consum ràpid i l'oblit. I els actors tampoc són el mateix. La història que expliques de Thompson no és única. L'escenificació pública que s'ha fet de la vida privada dels actors ha acabat convertint les seves vides en una altra pel·lícula. I no amb arguments trivials com els de les estrelles d'avui, sinó amb guions dignes del millor teatre novaiorquès.

Júlia ha dit...

Ja veus, Francesc, passa a tot arreu, quan jo anava a la parròquia també hi qui festejava amb un i acabava amb un altre, eren embolics light però deunidó.

Júlia ha dit...

Enric, a mi és que aquestes tafaneries m'encanten, de fet comprovo que al món dels actors d'èxit, amb tants casaments i divorcis, tothom està emparentat, passa com amb els polítics d'abans...