22.11.15

CAMINAR I CALLAR, SZILÁRD BORBÉLY I ELS INQUIETANTS SILENCIS DELS INFANTS TRISTOS


Borbély Szilárd.jpg





Quan tenim la sort de poder viure en un indret on, de moment, existeix un cert grau de seguretat i confort ni que sigui amb alguns riscos, les tragèdies col·lectives que no ens toquen de prop ens arriben a través dels filtres dels mitjans de comunicació i encara.  Les guerres semblen tancar-se en algun moment, de forma teòrica i convencional, però les seves dramàtiques conseqüències no s’acaben d’esborrar mai del tot. Pel que fa als indrets llunyans, fins i tot la gent viatgera en té una opinió parcial i condicionada a allò que ha viscut en una sortida convencional i breu. No conec Hongria, fa uns anys el fill d'una amiga hi va anar pel seu conte, amb uns amics, i van passar tot un calvari llarg d'explicar, relacionat amb corrupteles policials, extorsions i atracaments diversos. Eren jovenets i amb poca experiència. 

Hongria era el país estimat de la mitificada Elisabeth d'Àustria, la Sissí de les pel·lícules i les biografies romàntiques però que a mi em sembla un personatge focs i desagradable a més a més de tràgic, la veritat. Determinades zones de l'est europeu han viscut durant llargues èpoques enmig de la violència i dels abusos dels poders diversos  que se'ls han fet seus. Les zones rurals han estat pitjor que les urbanes, per molts motius i en molts aspectes i així passa gairebé a tot arreu encara que avui les zones rurals semblen ja, a casa nostra, una mena de parc temàtic en el qual, però, quan es grata una mica encara s'hi esbrinen misèries del passat.

Coneixem alguns escriptors hongaresos molt interessants, una petita llista, Sándor Márai, qui ja havia estat molt llegit a finals dels cinquanta i principis dels seixanta, Magda Szabó, Imre Kertész, premi Nobel. Ben segur que n'hi ha molts més que ignorem car la qüestió de les traduccions i les vendes i les promocions funciona de forma molt relativa. La caiguda del comunisme va ventilar el panorama. De la història hongaresa en sé poca cosa però encara tinc al cap imatges de la revolta de 1956, el comunisme antifranquista la va minimitzar i no va semblar voler adonar-se de res fins el final, tràgic però menys sagnant, de la Primavera de Praga.




Un dels grans poetes nacionals hongaresos es Sándor Petófi, romàntic i revolucionari. Els personatges de la novel·la Els desposseïts, malgrat estar condicionats per l'embrutiment ambiental i la seva situació, el mencionen de tant  ja que no són gent ignorant del tot sinó que les circumstàncies els ofeguen en un context de misèria moral i física i desesperança. Els desposseïts reflecteix la vida en un poble de l’Hongria profunda durant els últims anys seixanta i principis dels setanta, quan ja per molts indrets d’Europa s’estenia una certa modernitat de la qual, en el paisatge rural de la novel·la, només en podem percebre algunes engrunes. Hi ha alguna televisió, existeixen els retoladors escolars, maquinària agrícola.  Pel que fa a la resta els personatges es mouen en mig d’una misèria sense sortida que es podria situar en diferents èpoques i contextos. I les cicatrius del passat recent o llunyà són evidents, malgrat els silencis. Em temo que aquest ambient, amb les seves variables, es podia trobar encara en aquell moment en alguns poblets de les espanyes profundes, fins i tot de la Catalunya ignorada.

El narrador dels fets que s’expliquen és un nen, un d’aquests nens envellits que no poden tenir infantesa, com tampoc semblen haver-ne tingut els seus pares o els seus avis. Fer parlar les criatures, a nivell literari,  de forma convincent i versemblant, és tot un repte. La violència és estructural, els pares i mares, sobretot els pares, apallissen les criatures de forma  brutal, sense cap motiu seriós, ho han vist fer sempre i és una manera de descarregar la seva ràbia d’alguna manera.  De vegades som excessivament autocrítics amb l'evolució humana però un dels aspectes més importants d'aquesta evolució, a casa nostra i crec que a moltes altres cases, és que el càstig als infants s'hagi humanitzat i que avui, tot i que s'esdevingui la violència contra ells en algun cas puntual, el mateix que la violència contra les dones, fuetejar, estirar les orelles o els cabells i fins i tot allò tan absurd de la bufetada a temps, estigui mal vist, fins i tot condemnat legalment en alguns casos. Jo encara havia vist a mestres pegar força als alumnes, eren homes, sobretot, quan vaig començar a treballar. 

Avui encara hi ha qui clama i reclama allò de la bufetada a temps. Una vegada vaig dir a un adult de la professió que a ell ningú no li pegava quan en feia alguna ni ho toleraria, ben segur. Una bona alumna que devia tenir uns deu o onze anys un dia em va explicar amb tota la normalitat que el seu pare els pegava amb la corretja i que feia ben fet perquè eren molt entremaliats. Una amiga em va dir en una ocasió que el seu marit també ho feia amb els seus fills ja que eren molt dolents, a mitjans dels setanta. A un llibre sobre relats d'immigració que es va publicar a L'Hospitalet la filla d'una família explica que havia de tenir cura dels germans petits i de la casa quan els pares treballaven i que si no ho feia bé, l'estovaven de valent. Els pares, entrevistats en el llibre, admetien els fets, en reconeixien l'absurd, però defugien entrar-hi a fons, gairebé es justificaven. Però fins i tot en temps en els quals la pallissa als infants estava normalitzada hi havia també qui no pegava mai als fills o ho feia de forma puntual i gairebé burocràtica, en casos molt greus.

L’Europa de després de la Segona Guerra Mundial presenta encara moltes ferides obertes, moltes de les quals vénen de molt més enrere tot i que el segle XX va superar totes les perspectives pel que fa a la crueltat, la violència, l'assassinat i l'extermini a gran escala. La família del protagonista se sent diferent, marginada i al llarg del llibre n’anem esbrinant els motius, relacionats amb coses com la filiació paterna i l'antisemitisme.  Al mateix temps no són capaços de trobar cap sortida o potser no n’hi ha cap. En un poble on tothom és pobre hi trobem diferents graus d’exclusió, hi ha un jueu que ho ha perdut tot i que ha aconseguit tornar dels camps d’extermini en els quals ha desaparegut la resta de la família. I també hi ha els gitanos, escarnits i molt mal tractats fins al punt que molts gossos porten per nom Gitano. La utilització de la diferència per tal de marginar dóna seguretat a la gent, per pobre i miserable que sigui. Un llibre indispensable sobre els Fets de la Fatarella porta per subtítol Pobresa contra misèria i aquesta era la situació a molts indrets rurals, també de per aquí, cosa que explica molts fets inexplicables.

Els avis del nen han patit tota mena de situacions violentes, hi han participat i, a més, han sofert exilis, expulsions, desarrelaments.  Les fronteres  van i vénen segons  es mou la història. El comunisme no passa de ser una paraula més, un privilegi molt relatiu per als qui són del partit. Els homes, entre els quals el pare del nen, beuen un dia sí i un altre també, la taverna els embruteix encara més. L’escola és així mateix una mena d’amenaça,  allà es reflecteixen totes les misèries de la comunitat.  El llibre és ple de pudors, de vòmits, d’excrements, de fàstics reprimits, de gallines brutes i d'ous aiguapolls. Els animals domèstics participen de la mateixa violència, se’ls mata pel consum però també se’ls tortura i ells mateixos es rabegen contra els més febles. Fa anys es pensava que cada generació havia de viure la seva guerra i, de fet, així havia estat a gran part del món, durant anys i panys. Fins i tot es considerava la guerra una mena de fenomen natural, com ara un terratrèmol i a més, deien, ajudava a controlar l'excés  de població i fer rebrotar l'economia després de fer nét.

El fred és un altre element a tenir en compte, un fred constant, aclaparador.  Un antic acudit, crec que de Chumy Chúmez, mostrava un pobre apedaçat dient que ganas tengo de irme al sur para no pasar más que hambre. I és que la misèria sota zero és molt més tràgica, em temo. Es menja poc i malament. Però el pitjor són els silencis, hi ha molts silencis, de moltes coses del passat no se’n parla i així sembla que no existeixin. La religió hi és present com a defensa i element diferenciador però no pas com a consol. Un element simbòlic present a tot el llibre és la referència als nombres primers, diferents dels altres perquè no es poden dividir, reflecteixen la solitud de cadascun dels personatges, una mena d'obsessió gairebé malaltissa de l'autor o potser un recurs literari, qui sap.

La història està amarada de barbàrie, una barbàrie constant que no pot ser d’una altra manera.  Hi ha molt poques espurnes de tendresa en aquesta narració magnífica, impressionant, que et deixa amb el cor encongit i que no es pot oblidar amb facilitat després d’acabar el llibre. Intuïm que tot podria ser, potser, d’una altra manera però que no és fàcil defugir un destí  personal  condicionat per tantes coses. Els personatges d’aquesta família no són uns ximples ni uns analfabets, no sabem si en algun moment van tenir unes altres perspectives de futur però la manca d’esperança els ha acabat derrotant tot i que, a la seva manera barroera de vegades entenem que fins i tot s’estimen, com s’evidencia quan perden el fill petitó la mort del qual, paradoxalment, fa que tot es calmi una mica. De fet, aquesta comunitat aspre i incòmoda tan sols sembla reaccionar de forma humana i una mica pietosa davant de la mort.
Velas encendidas sólidos en la memoria de un barbero en la noche del jueves en Debrecen Foto: Stephen Drienčany  
Espelmes enceses en memòria de Borbély, amb motiu de la seva mort.

Els fets no se’ns expliquen de forma cronològica, hi ha salts cap al passat que ens van aclarint moltes coses,  de forma subtil, mai del tot ni a fons.  Sovint resulta molt més inquietant tot allò que no se’ns narra però que s’evoca a través d’insinuacions, de frases breus, d’aquest sentiment de por que el protagonista no pot defugir malgrat que ho desitjaria.  Sempre hi ha inquietud, basarda, mai no es pot estar segur de les reaccions imprevisibles dels adults. I això que en algun moment puntual, breu, hi va haver a la llar alguna espurna de felicitat, un miratge.  En el fons la llar perfecta és aquesta que el protagonista evoca al final de la novel·la, una casa sense persones, sense discussions, sense pudors, sense pors ni floritura, rates ni brutícia, un dibuix idealitzat.
Els desposseïts és un llibre extraordinari,  la primera i darrera novel·la d’un escriptor encara poc conegut, Szilárd Borbély (1963-2014), poeta, assagista, qui malgrat haver assolit un reconeixement important en el món acadèmic i intel·lectual es va suïcidar probablement a causa d’una depressió que arrossegava des de la infantesa. Borbély  va centrar el seu interès literari en els temes de la memòria, el dol, els records i els traumes, tots ells es poden trobar en aquesta novel·la.  L’autor evoca en aquest llibre situacions i personatges que devia conèixer de prop i a fons.  També era mig jueu, els seus pares van morir de forma violenta, a causa d’un robatori. Aquí encara en sabem poques coses i desconeixem la seva poesia, que va obtenir molt bona acollida al seu país.

Aquesta és una novel·la que et fa plànyer no poder-la  llegir en la llengua original en la qual ha estat escrita, intuïm que malgrat la molt bona traducció que podem percebre i l’esforç que s’ha fet per donar realisme a un llenguatge oral amarat d’un cert primitivisme ens perdem matisos i referències.  Avui no hi ha el mateix interès d'abans en accedir a les versions originals, per aquí molts llibres destinats al consum ja es publiquen de forma simultània en català i castellà i hi ha traduccions absurdes i oportunistes del català al castellà i a l'inrevés que, de moment, no fan cap falta. 
Cal remarcar que fa anys, quan s’intentava reflectir la parla rural en alguna traducció, s’utilitzaven més aviat formes dialectals pròpies de les comarques gironines i en l’actualitat sembla que les preferències es decanten més aviat vers les variants del sud català i de les terres ebrenques.  Res no és gratuït ni casual, ben mirat, però aquest seria tot un altre tema. L'acceptació i normalització de les formes dialectals, de la parla real de la gent, és una qüestió pendent i no crec que mai ens en sortim, la veritat, tot i que la grapa d'alguns escriptors en ocasions aconsegueixi una certa aproximació a la versemblança lingüística. El llibre compta amb un excel·lent pròleg escrit per Jordi Nopca, amb referents literaris però també cinematogràfics lligats al context geogràfic de la narració, amb al·lusions a una pel·lícula estranya i fascinant, també hongaresa, El cavall de Torí. No l'he llegit, però m'han dit que la traducció al castellà és també excel·lent.

La història dels països de l’est d’Europa ens és encara poc coneguda, aquells territoris han patit des de fa segles i per totes bandes.  El teló d’acer comunista, mitificat per alguns ideòlegs, ens amagava realitats que tot just ara comencem a esbrinar.  Malgrat tot aquesta narració té molts elements universals i l’ambient rural, opressiu,  m’ha evocat novel·les molt interessants de la nostra postguerra, algunes de les quals oblidades avui, o fins i tot els primers títols de Sebastià Juan Arbó, quan en aquells anys de finals del primer quart del segle XX ens va mostrar la realitat, aleshores dramàtica, d’una pagesia catalana aïllada i miserable, marginal, molt allunyada de les ànsies de modernitat barcelonines que el noucentisme potenciava. Pel que fa a les empremtes del passat en la vida quotidiana, la nostra guerra civil i, abans, les carlistes,  també van propiciar desplaçaments de població i exclusions internes. 
La crueltat que traspua aquesta història és literària i humana al mateix temps i tot i que la narració la faci, en teoria, una criatura, és ben bé una veu literària adulta aquella que ha aconseguit donar-li forma i coherència. Els desposseïts és una novel·la esplèndida i trasbalsadora, té molts nivells de lectura i s’intueix que es consolidarà com un veritable clàssic que caldrà rellegir més endavant a fons. Per desgràcia no comptarem ja amb nous títols d’aquest autor extraordinari, perdut de forma prematura i tràgica. Però tot això que comento no és una recomanació absoluta, per entomar l'ambient dels Desposseïts s'ha d'estar d'humor perquè tot i que hi ha llibres més cruels l'ambient general ens va amarant de tristor i tot depèn del moment en el qual t'hi acostes, és clar. 

Recordo com va afectar per molts motius, a la meva mare, la lectura de La plaça del diamant, aleshores encara un llibre molt poc conegut, fins al punt de què el meu pare em va gairebé renyar, però com se t'ha acudit passar-li aquesta novel·la que l'ha entristit tant? em deia. Més endavant he esbrinat alguns dels motius, extraliteraris i de memòria sentimental, que li van provocar aquells sentiments. A mi m'han trasbalsat uns quants llibres i en concret un de Juan Arbó, el qual he mencionat abans, Terres de l'Ebre. La literatura, el cinema, la música o l'art en general van lligats a moments concrets de la nostra vida i les nostres valoracions també poden ser molt diferents, segons el moment concret en el qual ens hi enfrontem.



9 comentaris:

Miquel ha dit...

Aquesta frase és fonamental : " Els fets no se’ns expliquen de forma cronològica, hi ha salts cap al passat que ens van aclarint moltes coses, de forma subtil, mai del tot ni a fons."

Cierto, muy cierto y es válida para todas las asignaturas, todas las épocas y todos los momentos.

Me ha parecido una entrada muy interesante, la guardaré.
Salut

Enric H. March ha dit...

M'has convençut, Júlia. O m'ha convençut Szilárd Borbély. Si no l'has llegit, et recomano Hermann Ungar; "Els mutilats", per exemple. Ungar era de la Moràvia de l'Imperi austrohongarès.

De la violència cap els infants en puc parlar per experiència pròpia. L'he patida a l'escola i a la família, i tot s'acaba justificant, com ho feia la teva alumna. No ho relativitzo, però va amb l'època, i a tots ens toca lidiar amb les circumstàncies. El que no podem oblidar és que venim d'aquells temps i d'aquells costums, que si alguna cosa ens han ensenyat és a identificar la violència en actituds que moltes vegades passen desapercebudes. I si no que ho preguntin a les dones (violència que també he viscut en directe).

Que ningú es pensi, però, que l'atracció que em pot produir el llibre que ressenyes és masoquista. Res més lluny de la veritat. M'atrau la descripció d'aquella societat que acceptava com a normal aquell estat de coses perquè ajuda a entendre de què estem fets i que només cal un determinat context perquè es despertin els monstres.

Júlia ha dit...

Miquel, de fet molts aspectes familiars també els he anat esbrinat d'aquesta manera.

Júlia ha dit...

Enric, ja buscaré el llibre que dius, a mi aquest m'ha agradat molt tot i que m'ha fet patir, vull pensar que hem millorat, al menys de forma general i ara i aquí. El pitjor és que he conegut gent violenta en alguns aspectes que en d'altres han estat bona gent i s'ha arriscat pels altres, la vida és complicada i tenim moltes personalitats, em temo.

Olga Xirinacs ha dit...

Extens, interessant i ben documentat post, Júlia. M'has fet pensar en "Els turmentats", de John Connolly (Bromera), no perquè tingui semblances amb el que comentes, sinó perquè també tracta d'infants, i aquests són material sensible.
La crueltat, la destrucció i la mort les portem als gens i, naturalment, hi ha qui les desenvolupa segons les circumstàncies en què es troba.
Una abraçada.

Júlia ha dit...

Gràcies, Olga.

No sé si és l'edat de iaia que ja tinc però em costa de suportar llibres i, sobretot, pel·lícules, on els nens pateixin. En aquest cas el fet de ser un molt bon llibre compensa el patiment.

Les circumstàncies són molt importants, no les podem defugir.

Una abraçada igualment!

Enric H. March ha dit...

Ja l'he llegit, Júlia, i torno al teu apunt.

Una obra molt recomanable. M'ha agradat molt. Sobretot pel punt de vista de com està narrat. És dur, és cert, però ho és perquè està situat a finals dels 60 i certes actituds són del segle XIX. I el que relata no és una situació de misèria (que podria justificar alguns fets), sinó la normalitat, malgrat la marginació. Aquesta "normalitat", que és la mateixa amb què el nen relata, és habitual en molta literatura centreeuropea txeca i hongaresa, tant si és dramàtica (Hermann Ungar) com si és absurda (Kafka), irònica (Hrabal) o còmica (Jaroslav Hašek).

No m'allargo més. Només volia dir que bona part de les coses que explica jo també les he viscut a la Barcelona dels anys 60.

Júlia ha dit...

M'alegro que t'hagi agradat i és que em fa por que comentar alguna cosa vulgui dir que la 'recomanes', cosa difícil de fer car tots som diferents i els nostres moments vitals, també.

Júlia ha dit...

Aquí, la ressenya que vaig fer pel Llegir en cas d'incendi, l'han penjat fa poc

http://www.llegirencasdincendi.es/2016/01/els-desposseits-szilard-borbely/

Per cert, estic acabant La família Karnowsky, ja en parlaré, l'Eulàlia em va comentar que ja l'havíeu llegit.