10.11.15

MELA MUTER, EL SEU TEMPS I EL NOSTRE






W swojej pracowni przy ulicy rue Pascal 40 w Paryżu, malująca portret dr Bolesława Nawrockiego, 1965

Vaig anar a una visita sobre el noucentisme, al MNAC. Aquestes visites com també els itineraris tan de moda aquests anys, poques vegades em descobreixen res de nou però em distreuen i pel que fa a les del MNAC així tinc una excusa per tornar-hi a anar car tot i que no el tinc lluny de casa i de baixada trigo deu minuts, la pujada se'm fa força feixuga. A aquestes activitats, com als grups de lectura, sempre hi trobo un munt de dones i un parell de senyors, la gran majoria d'una edat com ara la meva, madura o, no ens enganyem,  senil o gairebé.

Sembla, pels comentaris que vaig escoltar durant la visita, que la pintura noucentista convencional, car en això també es podrien establir molts matisos, es considera avui carca. La moda modernista, que tants dinerons turístics fa criar, ha provocat aquest efecte. Però els noucentistes es preocupaven de l'educació del poble i els modernistes feien volar coloms, papallones i ocellets, en tot l'eixample suposadament modernista no es va projectar ni una sola escola. Tot plegat són etiquetes recurrents, limitades. En el fons hi ha coses que ens agraden i coses que no tot i que sovint la moda i la insistència dels crítics especialitzats fa que ens agradi allò que potser en un estat virginal d'accés a les obres d'art no ens agradaria. Les visites escolars a la Fundació Miró són, en molts casos, adoctrinament estètic pur, dur i maldestre i ho dic per experiència.

La visita del MNAC passava del noucentisme a les avantguardes. Davant d'unes escultures de Leandre Cristòfol i uns dibuixos d'algú altre una senyora va preguntar si és que feien allò perquè no sabien fer una altra cosa i la monitora, jove i encara amb poques taules va dubtar. Em va venir al cap un comentari del  gran músic Josep Soler respecte a la música, aplicable a la pintura i al que sigui, copio literalment de la revista digital Núvol:



D.C.- En el primer article per Serra d’Or (Sobre Arnold Schönberg I, agost de 1960), escrius “De tot el que hagi pogut passar després, no s’ha pas d’inculpar Schönberg: la tècnica que a les mans d’un home de talent rendeix un fruit admirable, a les mans d’un irresponsable pot produïr una obra borda i monstruosa”. Suposo que escrivies això pensant en les avantguardes postwebern i els Cursos de Darmstad.

J.S. Sí, suposo que sí. Perquè del que es va escriure després coneixia poc. Coneixia algunes obres de Luigi Nono que havia editat Scherchen a la seva editorial Ars Viva. Però el xoc va ser el viatge a Darmstad.
Aquesta afirmació de 1960 la mantinc avui. Actualment estic fart d’escoltar a la ràdio, a Catalunya Música i a Radio Clásica, música del barroc; el noranta per cent d’aquesta música no hi ha qui la aguanti, és una cosa horrosa. Però és clar, una cosa és Mozart i una altra tota la quantitat de gent que corria en aquell temps. Tampoc hi havia meravelles en aquella època, ara no em facis dir noms… Martín i Soler, que està bé, que té un encant, però és clar… Inclús el mateix Haydn, que és un gran músic… La diferència entre una obra de Fux i una de Mozart, és que Mozart és un geni i Fux no, però els dos tenen una gran tècnica. Avui no: agafes un llibre, el llences d’una patacada al terra o trenques un vidre i pots dir que això ja és una obra mestra, perquè és una obra conceptual. Però en aquella època no, havies de saber almenys l’ofici. Per posar un exemple, les obres de Leopold Mozart, el pare de Wolfgang Amadeus, eren molt infortunades, amb tots els respectes. En canvi el fill, Franz Xaver Mozart, té obres que no estan gens malament –tot i no tenir el geni del seu pare– i sap l’ofici.



Una de les molt bones professores que vaig tenir a l'Escola de la Dona quan hi estudiava dibuix i pintura, la també pintora Carme Esmerats ens va comentar en una ocasió alguna cosa semblant respecte a l'art i això de què els d'abans tenien l'ofici. Per a tot s'ha de tenir l'ofici, fins i tot per transgredir. Més enllà d'aquesta afirmació contrastada he de dir que en el tema de les avantguardes i la modernitat, pel meu gust, hi ha molta fatxenderia i fantasmada i que algun dia es posaran les coses a lloc, però vaja, no vull discutir amb ningú que ja sé que hi ha incondicionals mironians i tapiencs que em rebatrien el tema amb passió.

Més enllà dels noucentistes, a la visita, en aquest espai nou del MNAC a l'entorn de la pintura a partir del XIX fins al present, carregat de bones intencions però que no m'acaba de convèncer, em vaig ensopegar amb una pintora que coneixia molt poc, la gran Mela Muter o Mutermich. Podem trobar al MNAC el seu retrat del senyor Dalmau i alguna cosa més. Va fer un pas ràpid per Barcelona, per Girona, aquestes visites breus de vegades deixen molta mitologia i a Girona fins i tot li han dedicat una plaça, es diu, tot i que no s'ha comprovat, que va viure aquell temps en companyia d'un pintor més jove que ella, Pere Farró, que va morir tísic i del qual és difícil trobar res a la xarxa i ni tan sols fora de la xarxa, així és el país. Em fa gràcia com encara es remarca, en el cas de les dones, que els seus amants són o eren molt més joves.

Semblava que no hi havia hagut dones pintores o compositores i darrerament en surten de sota les pedres. Mela Muter va tenir una vida llarga i complexa, es va fer un tip de patir i de treballar, un dels seus grans amors, el comunista Lefebvre va desaparèixer per Rússia, se suposa que gràcies a l'inefable Stalin. Mela era d'origen polonès i de família jueva però per circumstàncies de la vida i de la història va acabar sense arrels i fins i tot passant dificultats econòmiques, molta gent s'ha apropiat el seu record, els polonesos, els francesos, els jueus i fins i tot els gironins. El Punt en va publicar un bon apunt biogràfic fa uns anys i explicava així el seu final:



Sense arrels (a Polònia ja no tenia cap amic ni cap parent per recordar-la), sense casa (Jean Dubuffet es negaria a tornar-li el taller que li havia usurpat quan ella havia hagut de fugir del París ocupat), sense l'amor de la seva vida (Lefebvre moriria en un viatge a Moscou el 1920), sense mitjans ni per pagar les teles (acabaria pintant al dors de moltes de les pintures de la primera època) i quasi cega, moriria als 91 anys, havent deixat tota la seva obra, en l'últim gest de bondat, a SOS Villages d'Enfants.


Així és la vida, Picasso fent bitlles i Mela Muter passant-les magres. I encara bo que va sobreviure a tants perills i desgràcies, podia haver acabat en un camp d'extermini, parents i antics amics seus van tenir finals tràgics. Hi ha molta informació sobre l'artista a la xarxa, però sovint en uns llocs obliden uns aspectes i en remarquen uns altres, cal viatjar molt amunt i avall per fer-se una idea aproximada d'aquesta pintora extraordinària, també els seus quadres van passar per èpoques i tendències però la gran majoria es reconeixen fàcilment per poc que ens hi esforcem. Pel que fa a etiquetes i tendències, no entenc que les Galèries Laietanes o la Sala Dalmau original no siguin avui indrets tan mitics i recordats com Els Quatre Gats, per posar un exemple... i pel que fa al camp dels músics de culte i de consum, com és que tothom sap qui és Savall i tan poca gent normaleta qui és Josep Soler?

Els organitzadors de l'exposició sobre el Paral·lel remarcaven en un rètol com és que no ens sabíem res i jo cada dia em pregunto com és que no sabem res o ben poca cosa de tants aspectes de la història i la cultura general dels quals hauríem de tenir, al menys, una petita idea aproximada. Per sort sempre ens quedarà internet, que avui arranja moltes ignoràncies, amb tots els seus condicionants i tenint en compte que no hi és tot ni hi pot ser si no és que algú li posa.

12 comentaris:

Miquel ha dit...

Amb tu : " ... jo cada dia em pregunto com és que no sabem res o ben poca cosa de tants aspectes de la història i la cultura general dels quals hauríem de tenir, al menys, una petita idea aproximada..."
Salut

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

jo tampoc en sabia res, em remet a Cezanne, i quan a la pintura això d'etiquetar-la em sembla una bestiesa i un profund acte d'ignorància, que la dernitat ha fet fa i farà molt de mal, sobretot perquè deixa de ser-ho de seguida.
Estareu o no d'acord, per a mi tot el que va fer Tapies és una merda embolicada amb un pal, ni tan sols es pintura i menys encara art. Tapies era el gran farsant, més encara que Picasso i en canvi està ben considerat per molta gent de la modernitat.
Els quadres d'aquesta senyora m'agraden i m'agraden molt.

Júlia ha dit...

Miquel, amb els anys i segons les tendències o els oportunismes es conforma una història cultural oficial i sempre hem d'anar 'redescobrint'. Per sort avui tenim moltes eines a l'abast.

Júlia ha dit...

Francesc, no entenc la devoció per Tàpies el qual, a més, era un pocasolta com Picasso, no és que no en sabessin però també eren uns grans venedors, em passa també amb part de l'obra de Miró i d'altres però en aquest cas la persona em cau millor i tot pesa. En tots els sectors professionals ens trobem amb els que saben vendre i els que no tot i que els 'venguin' després, tot és relatiu, un 'cuento' com deia la meva mama i agafa fama i fote't a jeure.

Galderich ha dit...

És curiós com en pocs dies he tornat a sentir parlar de la Mela Muter. Com sempre tens tota la raó sobre el que dius -amb alguns matisos, tot sigui dit de pas...- i la recuperació d'antigues figures destacades és important per a la nostra història i cultura. Malgrat tot en sóc pessimista perquè cada vegada es tendeix més a simplificar la Història i els personatges considerats secundaris -però que expliquen el què va passar- són cabdals.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Crec que en temes de creació i d'art, el millor és intentar pensar i veure les coses per un mateix. Les etiquetes van bé perquè simplifiquen i redueixen la realitat. Estareu amb mi que la gent que intentem crear alguna cosa amb cara i ulls no ens pot agradar gaire que ens redueixin amb una etiqueta. Si el que fem amb art ens supera, com pot estar emmarcat en un espai tan petit?

Júlia ha dit...

Galderich, el tema dels secundaris, en tants camps, sovint està relacionat amb diners o fama, encara que sigui fama pòstuma i oportunista, no és estrany que se simplifiqui, no podem arribar a tot arreu, crec que sempre ha estat així, encara més quan la informació era molt limitada i descobrir i redescobrir i poder fer noves lectures polítiques i culturals també té la seva gràcia. El tema de fons és que encara ningú no sap explicar bé què és la cultura o què és l'art i ni tan sols el concepte de 'llengua' està clar, per exemple, però es fa difícil viure sense conviccions sobre aquesta mena de coses.

Júlia ha dit...

Teresa, és així, però m'adono que es fa difícil bandejar dogmes culturals sense caure en altres dogmes 'moderns', és un llarg camí que requereix molta maduresa, de jove t'ho fan creure tot amb força facilitat,de jove i de gran, de vegades escolto el que s'explca a la gent a les visites a museus o itineraris i em fa una mica d'angúnia, la veritat, tot és complex i les simplificacions,lligades a això de les etiquetes, sembla que fan falta, encara, tot i que no ho acabo d'entendre.

Júlia ha dit...

La psicologia també cau en això de les etiquetes quan les persones som molt complexes i en aquest camp encara és més perillós l'etiquetatge

gloria abras pou ha dit...

També em cau malament en Tàpies del qual no em desagraden algunes formes de combinar els colors però està clar que aquest fet no l'eleva al gran artista que s'ha volgut fer creure que era. Ara bé, quan a Picasso no penso el mateix. Hi ha coses que em desagraden però a cap edat ja havia demostrat ser un gran artista. D'aquí que arribés el moment de que una guixada del mestre ja fora art.
Estic d'acord que tant Picasso com Tàpies eren també mestres del màrqueting i crida l'atenció que, justament el primer, fos comunista...
Salutacions!

Júlia ha dit...

Sobre Picasso hi hauria molt a comentar, Glòria, ser precoç i bon pintor són virtuts compartides per molts altres que no han fet tants calerons, era un gran xuclador d'idees dels altres, fins al punt que hi havia pintors que amagaven les seves troballes davant d'ell,i un altre tema és el valor monetari de l'art, injustificable quan s'arriba a certes xifres, pel que fa al comunisme, en aquest cas com en d'altres era ben bé comunisme de saló, comunisme de luxe o de pose, també em fa gràcia quan es fa referència al comunisme de gent com Gil de Biedma, fins i tot més militant com Sartre, una cosa és l'excel·lència professional, l'altra el que es paga per aquesta excel·lència i el mercat que genera i una més l'exemplaritat vital i política. En el fons venen més els poetes i pintors d'esquerra o que es diuen d'esquerra que no pas els de dretes tot i que sempre hi ha excepcions estranyes. Jo això de què una guixada de qui sigui es consideri art ho poso en quarentena, ara bé, Pîcasso i Tàpies encara eren dels que 'tenien l'ofici', això sí.

Júlia ha dit...

I encara afegiria que ambdós van fer el possible per bandejar la possible competència, Tàpies encara amb més visceralitat.