8.11.15

TRUMAN-TROILO: DOS HOMES I UN GOS


Potser és una bona època, aquesta del novembre, amb això de Tots Sants i els cementiris, per anar a veure aquesta pel·lícula sobre la vida, la mort i l'amistat incondicional, al menys incondicional en moments crítics, que ja és prou. La millor, fins ara, pel meu gust, de Cesc Gay, amb qui mai no havia acabat de connectar del tot i potser fos per motius generacionals, tot pesa.

Vaig anar a veure la pel·lícula amb una amiga vídua, el seu marit va morir fa alguns anys, potser més o menys a l'edat del personatge interpretat per Darín, també de càncer i sempre ha tingut gos. Feia molt de temps que no anava al cinema i per motius ben comprensibles volia veure aquesta pel·lícula. Jo no hi entenc gaire sobre el tema dels animals de companyia, més aviat gens, però ella em va explicar que els gossos com aquest que comparteix protagonisme amb Darín i Cámara no viuen molts anys, cosa que relativitzaria la llarga vida que el seu amo assegura haver compartit amb ell. De fet el gos va morir poc després d'haver fet d'actor i expliquen que una seva filla que se li assembla força va haver d'anar a recollir el premi, amb tot l'equip de la pel·lícula, a Sant Sebastià.

Més enllà d'aquesta trista anècdota canina no es pot negar que Truman emociona i que els dos actors estan molt i molt bé. Cámara no sempre em convenç del tot però aquí està a l'alçada d'aquest Darín immens, un paperàs de premi, vaja. Un altre tema és que hi fa per allà la cosina de bon veure si no és que així es justifica l'única escena de sexe que es pot contemplar en la història i que no hagués estat possible si, per exemple, qui tingués cura del malalt fos alguna tieta velleta o vídua, conca i maternal, que també podria ser i fins i tot resultaria molt més realista.

La mort ens afecta a tots i sempre sembla injusta, encara més quan afecta una persona jove o relativament jove, car avui sembla que la joventut arriba ben bé fins als vuitanta-i-molts anys i que si et cuides i no beus ni fumes ni menges greixos i, a més a més,  fas esport i beus molta aigua, seràs immortal. Abans, en general i amb excepcions, als malalts greus se'ls amagava el tema i es feia el paperot en el context familiar, cosa complexa i que, de fet, no funcionava tot i que es feia com si funcionés. Avui hem perdut la innocència, tot se sap i també, en general, els primers en tenir tota la informació sobre un tema tan difícil són els afectats. Les reaccions davant d'un fet irreversible són diverses i tots en podem parlar en teoria però quan toca cadascú ho entoma com pot. 

Un comentari del protagonista evidencia una trista realitat: per a tot fan falta coneguts. El malalt explica a l'amic i la cosina que segurament escurçarà el seu patiment amb unes pastilles que li facilitarà un amic metge, i és que per a tot fan falta amics, fins i tot per això, i l'eutanàsia no està encara a l'abast de tothom, què hi farem. Per la pel·lícula desfila tot un planter de grans secundaris en papers breus i lluïts, alguns d'ells són actors habituals en les històries del director, d'altres no tant però poder veure ni que sigui de forma breu el gran Gómez és un goig. Les reaccions de la gent davant de la mort de l'amic, parent o saludat són diverses i conegudes i molt ben reflectides en aquesta història, hi ha qui fa el dissimulat perquè no sap què dir o qui oblida greuges a causa de la compassió que, de forma inevitable si som normalets i convencionals, ens produeixen la mort i el patiment dels altres. 

No hi manca humor intel·ligent, en la història, ni diàlegs brillants i, per sort, no es recorre a allò de recordar el passat i allargar la cosa amb imatges juvenils dels protagonistes, quan eren inseparables, no sabem com ni de quina manera. Tot plegat amanit amb molt bona música. Avui llegia comentaris sobre la pel·lícula i m'he ensopegat amb un d'un diari argentí en el qual s'ironitza sobre el poc que els ha agradat per allà veure el Darín a tocar de la mort ni que sigui en la ficció i és que al seu país l'actor gaudeix d'una devoció immensa i no és estrany, ho vaig comprovar al Tívoli fa poc, amb la versió argentina de les  escenes matrimonials de Bergman, al meu entendre mal enteses per la  crítica especialitzada i elitista i excessivament criticades. En tot cas és igual perquè la majoria de la gent anava a veure l'actor, de la mateixa manera que es va al Goya a veure la Velasco i en el teatre això és importantíssim. 

Tot plegat un cant a l'amistat, una amistat sincera i admirable i que afecta fins i tot a la butxaca, ja que aquest actor malalt i entranyable no deixa de tenir defectes, entre els quals el de ser allò que en diuen una mica o molt gorrero i ho poso en cursiva pel fet que no he trobat una traducció adient en català tot i que de gorreros catalans també n'he conegut. Per passar una bona estona, deixar anar alguna llagrimeta, que tots som humans i gaudir d'un cinema que ens toca la fibra sensible sense passar-se de rosca. Al capdavall tots morirem i hem vist i veurem morir la nostra gent i la mort és un tema universal i intemporal. Tant de problema que té el protagonista amb el futur del seu vell gos i ves, potser el sobreviurà i tot.


4 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

....es que Darin és un actoras que dona sempre una enorme credibilitat als seus personatges, i Cámara suposo que depen amb qui li toqui està millor o pitjor, i aqui deu haver estat la influència de l'argentí.

Per cert, amb la Nuri vàrem anar a veure la de Raphael o Alphonso, i mira que hi anava amb aprensió, però em va agradar, està prou be i amb molts cameos i com constantment passen coses, la veritat és que es molt distreta.




Júlia ha dit...

Francesc, crec que aquesta també us agradaria a banda de què les senyores de totes les edats tenim, en general, debilitat per l'argentí, ep.

Pel que fa a l'Alphonso, m'alegro que passessis una bona estona, jo de vegades encara em poso a riure sola recordant alguns fragments d'una història tan surrealista però que, de fet, es fot del mort i del qui el vetlla i de la tele basura

Allau ha dit...

Molt bona aquest "Truman", tan emotiva com intel·ligent i amb interpretacions de categoria.

Júlia ha dit...

Cert, Allau!