15.11.15

WESTERN ATÍPIC, ÈPICA FEMINISTA I HEROIS SOLITARIS



The Homesman, títol que fa referència als homes encarregats de retornar la gent a casa, aquí s'ha traduït per Deuda de honor, i és que la traducció dels títols cinematogràfics és encara per a mi un gran misteri a esbrinar. Més enllà del títol ens trobem amb una història polièdrica i fascinant, amb elements d'èpica i lírica i molts temes que convergeixen en aquest viatge a través d'una natura hostil i perillosa però d'una bellesa indiscutible, sobretot per aquells que no hi hem de viure ni viatjar. La música és també excel·lent i si bé no es tracta d'una pel·lícula rodona del tot té una grandesa que ens evoca títols antics de culte des de Sense perdó fins El piano.
Seria injust etiquetar-la com a western, tot i que ho sigui, en part. No hi falten ni tan sols els indis, ni tampoc el típic personatge solitari i desarrelat, entre pistoler i marginat, amb un passat que se'ns explica a mitges i, en aparença incapaç de comprometre's, tot i que ho acabi fent car els viatges són físics però també acostumen a ser morals.

També es pot considerar una història feminista, en molts aspectes. La protagonista, una magnífica Hilary Swank, en un paper on pot mostrar un munt de matisos i sentiments, és una dona forta i amb empenta però conscient de la feblesa que representa viure sola en un mitjà tan poc amable. Necessita un home per compartir la feina i esdevenir convencional, ha arribat a una edat que per l'època és ja de conca, més de trenta anys, mostra dots de comandament evidents i un tipus de bellesa que fa que els homes la trobin lletja,manaire i cantelluda. La seva obsessió per casar-se pot semblar estranya a la gent del present però no estan gaire lluny els temps en els quals a partir dels vint-i-cinc anys ja es feia difícil trobar promès i on la mateixa societat mirava de cua d'ull les solterones.
Les dones són les grans víctimes en aquest món aïllat i asfixiant. Tres dones joves i casades de la comunitat han perdut el seny i cal portar-les a algun lloc on en puguin tenir cura, davant les dificultats, excuses i reticències dels homes per poder-les acompanyar, el personatge que interpreta Swank s'oferirà per fer-ho. Pel camí trobarà aquest home marginal, malmès per la vida, un suport necessari en aquesta aventura generosa i difícil. Però el viatge no serà per a ella positiu ni enriquidor, més aviat el contrari. La història, basada en una novel·la de Glendon Swarthout la qual desconec, té alguns punts febles, alguns dels quals relacionats amb les explicacions fragmentades dels fets i circumstàncies que han dut a la bogeria aquestes pobres dones o amb el mateix passat dels protagonistes. 

El món rural, sobretot el món rural d'abans, propiciava les malalties mentals molt més que no pas el món urbà, i sobre el tema hi ha dades encara poc conegudes. La pel·lícula té elements poètics evidents però al mateix temps mostra la sordidesa de l'època amb un gran realisme, així com la misèria i la fragilitat de la vida humana. El món civilitzat on arriben finalment les malaltes és amable, un altre món. De fet la literatura i el cinema han mostrat sovint el contrast entre l'aïllament de pagès, embrutidor, i els pobles i ciutats mitificats, recordats o desitjats, com en el cas d'aquelles germanes de Txekhov que volen anar a Moscú. Sense anar tan lluny he recordat llibres com Terres de l'Ebre, de Sebastià Juan Arbó, en el qual un dels personatges femenins, absolutament desgraciat, contempla les llums del poble, llunyanes i inaccessibles.
Tommy Lee Jones protagonitza, dirigeix i forma part de la producció. Malgrat que no hi ha res a dir pel que fa a la direcció ni a la magnífica interpretació, el seu personatge resulta de vegades poc comprensible, com també resulta una mica estrany el tràgic destí triat per la protagonista, tot i que la vida real de la gent sovint té punts irracionals i inversemblants, sobretot quan les circumstàncies ens sacsegen. Uns quants secundaris de categoria acaben d'arrodonir el conjunt amb aparicions notables i imprescindibles. Feia temps que em preguntava que havia estat de James Spader, per exemple, després d'uns inicis tan prometedors, crec que s'ha dedicat més a les sèries de la tele, darrerament. Llàstima que surt poquet i en un paper d'allò més execrable. 


5 comentaris:

Josep ha dit...

Hola Júlia, Magnífica protagonista... aventura generosa... Que és ben americana aquesta pel·lícula? Ho dic per allò de "la gran mamella amricana"

Júlia ha dit...

és americana però parla de sentiments 'universals'

Helena Bonals ha dit...

Com que fa anys que no vaig al cine, m'agrada de llegir la teva ressenya, que em permet de tenir una idea de la pel·lícula. Em sembla molt original això de parlar de la malaltia mental en l'època que no tenia remei.

Júlia ha dit...

Helena, és un tema poc estudiat, menys encara de forma retrospectiva

Josep ha dit...

Sí. Us estimo!. No s'hi val malaltia mental. No ho havia entès,,, i a més a més ara ja ha passat, però, a Manresa feien un cicle de cinema Humanista i religiós entre els multicines i el Casa de Espiritualitat internacional la cova de sant Ignasi i he anat fins a cinc vegades a mirar una pel·lícula i no us enganyo si us dic que no hi havia anat feia deu anys i que a més (a més), no pagava. És broma. feia deu anys. El meu pare es va morir la matinada de un dilluns tretze de febrer del 2006 i el meu germà gran un dijous tretze de abril del 2006. Recordo que dissabte abans a la tarda havia anat al cinema i des de llavors i fins ara farà un mes que vàrem anar a veure la Història de Marie Heurtin del 2014 amb la Isabelle Carré.pel·lícula francesa d'una monja i una noia cega i sorda. Hi ha notícies en ateniment que no s'escauen ara. i tal. i de la que potser ens n'havies fet cinc cèntims tu mateixa? -julia- que no ho recordo Un petó