4.12.15

AVIS SAVIS I CANTADORS, MARXISME I BARROC




Un amic em va dir, emocionat, fa un parell de dies, que tenia entrades per l'actuació de Raimon des de no sé quan. Fa anys jo era una admiradora incondicional del cantant i no és que ara no ho sigui, però aquests tipus de celebracions amb els seus entusiasmes enyoradissos no em fan el pes. Tinc un record molt viu de quan aquests cantants i alguns altres que ja no són entre nosaltres, Montllor, Barbat, eren joves i feien recitals a parròquies i parroquietes, de vegades amb mitja entrada venuda i sempre amb el temor que d'un moment a l'altre els prohibissin actuar. Tot ha canviat però estaria bé que recuperessin els orígens, els qui ja han esdevingut mites patumers i celebressin aniversaris i memorials amb una bona passejada per barriades i centres cívics i alternatius, una mica com abans, vaja, i donant l'alternativa a gent menys famosa. Molts cantautors jovenets d'avui ho tenen magre, per cert, i la difusió que se'n fa és prou galdosa.

L'any 93 Raimon va muntar aquell famós Sant Jordi i va convidar uns quants antics col·legues de la seva quinta, potser per tal de constatar que les antigues rivalitats i distanciaments s'havien superat amb els anys. No va convidar cap dona i quan se li va fer notar va respondre, amb un cert sarcasme que no em va fer cap gràcia, que ja n'hi havia a la banda d'Amposta, que també va col·laborar en el recital. Els macrofestivals al Sant Jordi no m'agraden gens com no m'agrada anar al camp del Barça, l'excés de públic em fa una certa angúnia i em passa el mateix en coses com ara les manifestacions massives o les mogudes absurdes i xarones del club Súper 3. En aquella ocasió del Raimon em van explicar que hi va haver problemes a l'hora de la sortida, per manca de previsió, amb gent saltant tanques i coses així, potser ara ja han solucionat aquella problemàtica, no ho sé.

Durant anys es va fer tot el possible per part dels poders culturals de tots els signes polítics per tal d'esborrar el record d'allò que havia estat la Nova Cançó, àdhuc el Grup de Folk. És preocupant contemplar en perspectiva tots els llençols que vam perdre a les bugades transicionals i allò que en va quedar ja no va ser el mateix. Per les festes de la Mercè, ja en temps olímpics i forumeros, l'ajuntament sociata convidava tres o quatre resistents per quedar bé, en general eren Llach, Raimon i Maria del Mar Bonet. La resta va fer moixoni o es va dedicar a d'altres coses, al pobre Montllor li van fer algun homenatge quan ja estava malalt. Tot això no afecta la professionalitat musical, vull que quedi clar, però les mateixes coses, en contextos diferents i abduïdes per la oficialitat vigent, no em fan el mateix pes ni la mateixa emoció, ni tan sols retrospectiva, la veritat.

Raimon té el gran mèrit de no haver-nos volgut dir mai què havíem de votar tot i que va dedicar alguna cosa a un senyor pesuquero amb algunes ombres antigues, ja que la bondat a la cara és una cosa i la biografia personal, una altra. De vegades em pregunto com va poder ser que l'antifranquisme militant estigués tan amarat de dogmatismes i com pot ser que anem d'una cosa a una altra de semblant o pitjor, amb tota la bona fe. En molts aspectes m'inquieten manifestacions de l'independentisme català que ens transporten a una història antiga amarada de mites tan absurds com el Cid Campeador i que no aguanten una crítica objectiva i seriosa. Pau Vila explicava i està escrit que va deixar l'escola de capellans per anar a la de Ferrer i Guàrdia però que allà l'adoctrinaven molt i molt més. Com és sabut va crear l'Horaciana, que va durar poc i és poc recordada i que jo sàpiga ni tan sols el nom s'ha recuperat. En general les opcions obertes, bonhomioses, creatives i seriosament republicanes, en el sentit més positiu de la paraula, no tenen èxit o no tenen un èxit generalitzat ja que patim una dèria excessiva a autodogmatitzar-nos. I una gran habilitat en malmetre allò que funciona bé.

De vegades em desperto molt aviat i em poso la ràdio de la UNED, que emet cosetes molt interessants. Avui escoltava una professora que reivindicava un retorn a un marxisme diferent i planyia l'oblit actual d'uns coneixements dels quals en vam patir l'excés acadèmic durant anys i panys. Tot va i ve i té lectures de tot tipus, què  hi farem, i és que les idees s'encarnen en les persones i les persones som com som i no pas com hauríem de ser si féssim allò que toca. Fa anys, quan es va crear la UOC, s'havia intentat, al principi, endegar alguna cosa universitària catalana a distància que tingués relació amb la UNED però no se'n van sortir. 

La UNED era aleshores molt rància però crec que ha millorat una mica, al menys si la jutjo per alguna de la gent que puc escoltar en els seus programes i que sovint em mostren una Espanya possible, federalista i desitjable que sembla que políticament sigui irrealitzable. La persona a qui escoltava avui parlar sobre la marginació actual del marxisme, Bettina García, explicava coses molt interessants sobre la tradició hispànica barroca en contraposició a la republicana i racionalista, sovint bandejada o oblidada de forma intencionada.

Aquests dies els polítics, uns quants, mostren les seves barroques habilitats en tota mena d'aspectes parapolítics i d'això s'ha fet broma però la cosa ve de lluny, es va començar a fer-los fer bestieses en programes com els de la Trinca, recordo el Roca anant en bicicleta i coses pitjors. Van emetre per la tele durant un temps, fa anys, de tot fa anys un programa que es deia Tres senyores i un senyor i a aquell programa hi va anar en Raimon i va fer brometes i la resta, i no crec ni que cantés. De les tres senyores una d'elles, Susanna Griso, ha patit una estranya deriva periodística inexplicable. Els senyors rebuts per les tres senyores, aleshores jovenetes i bufones -encara ho són, de bufones- coquetejaven en general de forma subliminal, tots som humans. L'alternativa, Tres senyors i un senyora, ni es va plantejar i no sé si hauria estat ben vista, la veritat. 

El temps passa i tot canvia, suposo que aquests grans festivals animen l'ambient, ens recorden passats esperançadors i ajuden els cantants a fer calaix durant una bona temporada, que tothom ha de viure. I és que passats els setanta no tothom ha d'actuar només als festivals de Cap Roig o de Perelada, és clar. Per cert, fa poquet el Raimon va fer algunes consideracions poc independentistes i se'l va criticar, una mica, no gaire, i ell mateix em sembla que ja no ha tornat a opinar sobre el tema i ha fet bé que per aquí igual que et lloen t'obliden o t'ensorren, és clar que no pas a tothom igual ni de la mateixa manera.

16 comentaris:

Miquel ha dit...

Per cert, fa poquet el Raimon va fer algunes consideracions poc independentistes i se'l va criticar, una mica, no gaire, i ell mateix em sembla que ja no ha tornat a opinar sobre el tema i ha fet bé que per aquí igual que et lloen t'obliden o t'ensorren..."

Va fer unes petites ponderacions, sense més, però com tot es magnifica i aquí o estàs amb mi o contra mi, la cosa es va anar de cabal.
És evident que tenir opinió pròpia i manifestar-la sense més comporta al fet que et posicionin .
I és aquí on penso que a grans trets hem retrocedit 30 anys. Millor no parlar, no dir gens, estar callat. Aquesta és a la part de "fractura " a la qual em refereixo quan parlo de la divisió que denoto larvadament.
Una abraçada
Salut

Enric H. March ha dit...

No he anat mai a un recital d'aquesta mena i em sembla que no ho faré. Els concerts tenen sentit quan l'artista està en actiu. Anar a celebrar que estem vius i que no ens falla la memòria, què vols que et digui... I sobre Raimon... No n'he estat mai seguidor.

Marta ha dit...

Jo també he estat seguidora de Raimon abans i ara. Penso que les seves cançons i músiques sempre són dignes d'escoltar. Recordo amb emoció un concert al port de Ribadesella un estiu, durant els anys de la dictadura, amb gent asturiana corejant les seves cançons. Ara no hi vaig però sí que escolto els seus discos i amb cançons molt madures. Ah! i no tots els que tenim una edat sóm avis!

Júlia ha dit...

Miquel, potser és així però ja veus que la sang no va arribar al riu, de tota manera això no és d'ara, ja fa temps que si algú diu segons on que vota el que sigui i allà hi ha gent dels altres se'l miren malament, em temo que ara s'ha trasvassat la cosa al tema independentista però en el tema partidista ja anavem per aquest cami.

Júlia ha dit...

Enric, a mi m'agradava força i algunes coses encara m'agraden, sobretot algunes versions de poesia clàssica catalana, però ja no és el mateix i tens raó en això, una cosa és estar en actiu i l'altra fer aparicions puntuals per fer calaix.

Júlia ha dit...

Marta, he fet servir 'avis' com a genèric referit a gent de certa edat, el mateix Raimon no pot ser avi ja que no té fills, podria haver posat 'vells' però segur que aixecaria més suspicàcies, al programa (S)AVIS no tots són avis, es fa servir de forma general.

Júlia ha dit...

Pel que fa a les cançons, potser ara sóc més crítica i repàtania -coses de l'edat i la vellesa- però no totes m'agraden, pel meu gust, ja ho he dit, el millor són algunes versions dels clàssics, les lletres escrits per ell de vegades són justetes. No li nego ofici, que el té, però la màgia s'ha esvaït, una altra cosa fora que actués, per exemple, en llocs més 'alternatius' i de franc...

Júlia ha dit...

i pel que fa als concerts de persones 'd'edat' l'eufòria retrospectiva em fa una mica d'angúnia... millor anar a escoltar Cesk Freixas.

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Tot i que vaig deixar escrit que: amb el pas dels anys cada vegada m'agrada més en Raimón, lo qual és cert, no aniria mai a un concert d'ell, ni del tipus que organitza ell, ni de Serrat o el Quicu, tot aixo és passat, més o menys gloriós, pero passat, i Raimón, és Raimon i la seva circumstància que és la seva esposa, i com a ambdós els vaig patir anys ha per un tema económic d'una actuació al meu poble, aqui ja me'ls varen acabar (els turrons), i els vaig esborrar a amdbós de la meva llista d'amics, coneguts saludats i companys de partit, per sempre. Res no és mésquí, no és cert, paraula d'Stone.

Júlia ha dit...

Francesc, sé algunes anècdotes d'aquest tipus, fa anys que tenen fama de pesseteros, això potser també m'ha influenciat, no diré que no, una va amb el lliri a la mà fins que se li panseix.

gloria abras pou ha dit...

Mai he seguit a Raimon. Si per mi fos no hauria guanyat un ral. Aprecio un parell de cançons. En lloc de cantar, crida. En temps de Franco feia d'agitador de masses i omplia els teatres -no sé com n'obtenia permís- de catalans que el creien independentista. Han quedat ben lluïts aquells joves tan carregats de bona fe.
Un dia a la televisió algú li va dir que el valorava com a portador de lletres molt estimulants però que no cantava bé. Va tenir la barra de contestar: "Vostè m'ha escoltat mai a mi?, Qui canta bé per vostè?. L'al·ludit va dir-li, Frank Sinatra. No recordo si va ser capaç de respondre.

M. Roser ha dit...

Fa 20 anys vaig entrevistar en Raimon a la radio del meu poble, jo el recordo com u a persona propera i encantadora...
No sé si se li pot demanar la seva opinió sobre l'independentisme, penso que és posar-lo entre l'espasa i la paret, una altra cosa era quan lluitàvem contra la dictadura, recordo un concert, que només sortir ell, tothom es va posar dempeus en senyal de respecte...Pell de gallina!!!

Júlia ha dit...

Glòria, a mi sí que m'agradava i ara no tant, tot són gustos, però quan va començar hi havia opinions diverses, a partir d'un moment sembla que ja estan institucionalitzats -val per cantants, escriptors- i ja no pots ni dir que no et fa el pes, unao amiga se'm va molestar perquè li vaig dir, fa temps, que no suportava el Llach, una escriptora com Rodoreda no era del gust de tothom fins que ara és intocable. La resposta, per cert, una mica prepotent.

Júlia ha dit...

M. Roser, hi ha gustos per a tot i m'imagino que ells també tenen dies, com la resta del món. El que passa és que en temps de la dictadura tot tenia una altra dimensió i la cosa musical era secundària, ara és diferent, vaja, em sembla.

Júlia ha dit...

En els temps dels quals parlem no crec que omplís per independentista, Glòria, ja que aquest tema era secundari, més aviat per antifranquisme, precisament l'independentisme generalitzat és d'aquests darrers anys, mai va dir que ho fos, ni ell ni d'altres, una de les poques persones conegudes que sempre va dir que ho era va ser Pedrolo, no era aquell un sentiment majoritari, més aviat semblava 'demodé', les coses han canviat molt.

Júlia ha dit...

Als artistes i creadors se'ls demana massa, fins i tot als futbolistes, per això és fàcil desenganyar-se...